Читать книгу L'imperi del dolor - Patrick Radden Keefe - Страница 14

Un dia del 1957, un químic anomenat Leo Sternbach va fer una descoberta sorprenent. Sternbach estava a punt de fer cinquanta anys i treballava en un laboratori de Nutley, Nova Jersey, a les extenses instal·lacions de la firma farmacèutica suïssa Roche. En els anys anteriors, Roche havia fet proves per desenvolupar un tranquil·litzant menor. El Thorazine, el fàrmac que tan bon resultat havia donat en hospitals psiquiàtrics com Creedmoor, es coneixia com a tranquil·litzant «major», perquè era prou potent per tractar malalts psicòtics. Però els executius farmacèutics més ambiciosos sabien que només hi ha uns quants pacients que pateixen el tipus de malaltia greu que requereix un tranquil·litzant major. De manera que es van proposar elaborar un tranquil·litzant «menor», un medicament menys potent que fos capaç de tractar afeccions més quotidianes (i corrents), com l’ansietat.

Un dels competidors de Roche, els laboratoris Wallace, van ser els primers a entrar en aquest mercat, amb un tranquil·litzant menor anomenat Miltown que va esdevenir un èxit galopant. Abans del Miltown, les persones nervioses o neuròtiques tenien l’opció de calmar-se amb barbitúrics, sedants o alcohol, però aquests remeis tenien efectes secundaris desagradables: provocaven somnolència o ebrietat, i podien crear addicció. Es deia que el Miltown no tenia cap efecte secundari, i això el va convertir en un gran èxit de vendes. De sobte, semblava que tothom prengués Miltown. Qualsevol s’ho hauria pensat dues vegades abans de reconèixer que un metge li havia receptat Thorazine, però en canvi prendre Miltown no feia gens de vergonya. Al contrari, es va posar de moda i a Hollywood es va convertir en una droga recreativa. La gent es vantava que els n’havien receptat.

Com que la indústria farmacèutica era tan gregària, altres companyies es van decidir a desenvolupar els seus propis tranquil·litzants menors. A Roche, les ordres que va rebre Leo Sternbach eren simples: inventar un fàrmac capaç de vendre més que el Miltown. «Canvia una mica les molècules», van dir-li els seus superiors. Fes alguna cosa que sigui prou diferent perquè nosaltres la puguem patentar i puguem carregar-hi un suplement com a producte competidor, però que a la vegada sigui prou semblant per poder-ho introduir en el mateix mercat que el Miltown.

Sternbach, que es considerava el químic dels químics, va entomar aquestes directrius amb irritació. De petit, a la ciutat polonesa de Cracòvia, amb el pare farmacèutic, en Leo ja piratejava els productes químics de la farmàcia i experimentava combinant diferents elements per veure si aconseguia desencadenar una explosió. Sentia una profunda lleialtat envers Roche, perquè la companyia li havia permès treballar en allò que més li agradava, però també perquè, en certa manera, li havia salvat la vida. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va enxampar Sternbach treballant a Zuric, a la seu de la companyia mare de Roche, Hoffmann-LaRoche. En teoria, Suïssa era un país neutral, però moltes companyies farmacèutiques suïsses van decidir «arianitzar» el seu cos de treballadors i van purgar els jueus. Hoffmann-LaRoche no ho va fer. Quan les circumstàncies per als jueus europeus es van tornar encara més nefastes, la companyia, conscient que Sternbach era, en paraules seves, una «espècie en perill d’extinció», va prendre la precaució de traslladar-lo als Estats Units.

Sternbach se sentia en deute amb Roche arran d’aquesta història. Però ara ja feia dos anys que intentava crear, sense èxit, un medicament que pogués competir amb el Miltown i els seus caps s’estaven impacientant. Havia produït més d’una dotzena de nous compostos, però cap d’ells feia precisament allò que li demanaven. Era una sensació frustrant. La química, si es vol fer bé, demana temps, i no li agradava que el pressionessin. Aleshores, just quan la direcció estava a punt de descartar el projecte i fer-li un altre encàrrec, va tenir una revelació. Havia estat experimentant amb un compost poc comú que fins aleshores s’havia utilitzat sobretot en tintures sintètiques, i de sobte es va adonar que potser havia ensopegat amb la resposta que havia estat buscant.

Va batejar aquesta nova barreja amb el nom de compost Roche núm. 0609. Després d’assajar-lo amb ratolins, va descobrir que el compost no els estabornia, com sí que passava amb el Miltown (malgrat la seva reputació de no tenir efectes secundaris). De fet, els relaxava però els mantenia alerta a la vegada. Abans de demanar-ne la patent, el mateix Sternbach se’n va prendre una dosi generosa i va anotar minuciosament al seu quadern les sensacions que anava experimentant. «De bon humor», va escriure. Allò era el que Roche estava buscant. Van batejar el medicament amb el nom de Librium, una barreja de liberation («alliberament») i equilibrium («equilibri»). I per introduir-lo en el mercat, van anar a buscar Arthur Sackler.

«Ni Roche, ni l’agència, ni cap de nosaltres s’esperava que el Librium tingués un èxit tan descomunal», recordava John Kallir. L’Arthur va posar Kallir a treballar en el compte del nou client, però «no va ser fàcil, perquè no teníem cap producte per il·lustrar». En qualsevol cas, era important que Roche i McAdams arribessin a un públic ampli amb la seva campanya. Pocs anys enrere, podria haver semblat que n’hi havia prou amb promocionar el producte directament als metges, però després del fenomen del Miltown, aquesta estratègia ja semblava passada de moda. Els pacients havien començat a visitar els metges i a demanar pel nom cadascun dels nous fàrmacs miraculosos. Quan Roche va dur a terme els assajos clínics del Librium, la companyia, entusiasmada, va arribar a la conclusió que el fàrmac seria susceptible de tractar un ventall d’afeccions increïble. Ansietat. Depressió. Fòbies. Pensaments obsessius. Fins i tot l’alcoholisme. Amb cada nova «indicació», el mercat potencial del medicament s’ampliava. Però si el Librium havia de ser un fàrmac per a les masses, com s’ho farien Arthur Sackler i el seu equip de McAdams per idear una campanya que arribés a aquestes masses?

De moment, haurien d’enfrontar-se a un obstacle immediat: en aquella època, les regulacions de l’Administració d’Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA) prohibien a les companyies farmacèutiques anunciar-se directament als consumidors. Però, com bé sabia l’Arthur, hi havia moltes maneres d’arribar a aquest públic. L’abril del 1960, la revista Life publicava un reportatge amb el titular «Una nova manera de calmar un gat». L’article incloïa dues fotos d’un linx del zoo de San Diego. En una de les fotos, el linx es mostrava ferotge, ensenyant els ullals. En l’altra, tenia un aspecte serè i benigne. De fet, semblava que fins i tot estigués olorant una flor. L’article explicava que aquesta transformació miraculosa en l’humor de l’animal s’havia produït després que els doctors li administressin «un nou tranquil·litzant anomenat Librium». El reportatge també incloïa l’opinió d’un veterinari que, amb la seguretat d’un venedor professional, assenyalava que «a diferència d’anteriors tranquil·litzants, que estaborneixen i subjuguen les bèsties, el Librium les manté actives però les torna molt agradables i afables». L’article mencionava, de passada (com si no fos el veritable objectiu de la publicació) que el Librium «pot tenir, en el futur, usos importants per als humans».

Aquest reportatge, que va aparèixer en una de les revistes de més tirada del país un mes abans que el Librium sortís al mercat, no era pas producte de la casualitat. L’article havia estat col·locat per Roche, que a més va enviar un dels genis de les relacions públiques d’Arthur Sackler perquè «ajudés» el periodista a l’hora d’escriure la història. «El relacions públiques ens acompanyava a totes hores, a cada dinar, a cada copa que vam prendre», recordava el periodista més tard. «Era un paio molt agradable… que no ens deixava en pau ni un segon.»

I l’article només va ser la salva inicial. Roche va arribar a invertir dos milions de dòlars en el màrqueting del Librium durant el primer any. La companyia va enviar discos de vinil a les consultes mèdiques amb gravacions de metges parlant sobre les bondats del Librium. McAdams va inundar els facultatius amb dotzenes de circulars i va col·locar tot de desplegables publicitaris extravagants a les revistes mèdiques. Tal com exposava una crítica publicada en una circular mèdica l’any 1960, moltes de les afirmacions sobre l’eficàcia del Librium no estaven «sostingudes per evidències convincents». Però les asseveracions semblaven incontrovertibles: al capdavall, eren metges que s’adreçaven a altres metges, sovint en les pàgines de revistes de prestigi. Encara que pogués semblar lògic que les revistes tinguessin interès a vetar els anuncis col·locats per persones com Arthur Sackler i Bill Frohlich, en realitat moltes d’aquestes publicacions depenien en gran mesura dels ingressos de la publicitat. (El New England Journal of Medicine, on apareixien molts dels anuncis de l’Arthur, ingressava més de dos milions de dòlars l’any en concepte de publicitat a finals del 1960, la majoria procedent de les companyies farmacèutiques.)

L’Arthur s’havia convertit en una figura única dintre del negoci farmacèutic, considerava el seu fidel ajudant, Win Gerson. La seva clarividència li permetia copsar «les possibilitats dels medicaments». I tenia el do de l’oportunitat. Un anunci del Librium, publicat en una revista de medicina, promocionava la píndola com un remei-per-a-tot en «l’era de l’ansietat», i no hi ha dubte que la Guerra Freda era un moment ideal per llançar un tranquil·litzant per a les masses. La cursa armamentista estava en ple apogeu. Cada nit, les notícies actualitzaven de manera regular els perills de l’amenaça soviètica. Una conflagració nuclear no només semblava possible, sinó que era probable. Qui no estava una mica tens? Un estudi va descobrir que, a la ciutat de Nova York, la meitat de la població patia, possiblement, d’ansietat «clínica».

El 1960, quan es va introduir el Librium en el mercat, se’n van vendre vint mil unitats durant el primer mes. I de seguida es va disparar. Al cap d’un any, els metges ja estaven signant un milió i mig de receptes del fàrmac cada mes. En complir-se els cinc anys, l’havien provat quinze milions d’estatunidencs. McAdams havia promocionat el Librium com un tranquil·litzant de categoria extra, no com un altre tranquil·litzant, sinó com el «successor dels tranquil·litzants». D’aquesta manera, l’Arthur i els seus col·legues van convertir el compost de Leo Sternbach en el que era, en aquell moment, l’èxit comercial més gran de la història dels fàrmacs. Però Roche encara no havia acabat.

Sternbach no havia tingut cap paper en el màrqueting del Librium. Per descomptat, estava encantat amb l’èxit extraordinari del producte, però ell continuava al laboratori, fent el que més li agradava. Estava cercant altres membres de la mateixa família química del Librium per veure si hi havia compostos diferents que poguessin convertir-se també en tranquil·litzants eficaços. A finals del 1959, abans fins i tot de l’estrena del Librium, Sternbach havia desenvolupat un altre compost que semblava que podia ser encara més eficaç que el Librium, perquè funcionava en dosis més petites. Decidir quin nom posar a cada nou medicament era un art més que una ciència i, en qualsevol cas, no era l’especialitat de Sternbach. De manera que van ser altres treballadors de Roche els que van idear el nom d’aquest nou fàrmac, una variació de la paraula llatina valere, que significa «gaudir de bona salut». En van dir Valium.

No obstant això, abans de decidir-se a fer el llançament del Valium el 1963, Roche s’enfrontava a un desafiament poc habitual: acabaven d’introduir un tranquil·litzant revolucionari, el Librium, que seguia generant uns ingressos descomunals. Si la companyia es treia de la màniga un segon tranquil·litzant que funcionava encara millor, no estarien desmantellant el seu propi mercat? I si el Valium feia obsolet el Librium?

La resposta a aquest dilema residia en la publicitat, l’especialitat d’Arthur Sackler. Amb l’èxit del Librium, Roche s’havia convertit en el client més important de l’Arthur. L’agència McAdams havia traslladat les oficines al número 130 del carrer Cinquanta-nou Est i ara donava feina a unes tres-centes persones. Una planta sencera del nou espai estava dedicada al compte de Roche. «L’Arthur estava molt implicat en la direcció de Roche», recordava el director d’art de McAdams, Rudi Wolff. «Sempre hi havia rumors que l’Arthur dirigia Roche.»

Tant el Librium com el Valium eren tranquil·litzants menors. Tots dos servien més o menys per al mateix. El que havia de fer l’equip de l’Arthur a McAdams era convèncer el món (els metges i també els pacients) que en realitat eren dos fàrmacs diferents. I la manera d’aconseguir-ho consistia a orientar-los a malalties diferents. Si el Librium servia per curar l’«ansietat», el Valium es receptaria per a la «tensió psíquica». Si el Librium ajudava a mantenir els alcohòlics allunyats de l’ampolla, el Valium prevenia els espasmes musculars. I si el feien servir en medicina esportiva? Aviat, els metges van començar a receptar els tranquil·litzants de Roche per a un ventall tan còmic de malalties que un metge, en un article sobre el Valium publicat en una revista mèdica, es preguntava, «Quan és que no hem de fer servir aquest fàrmac?». Per a l’Arthur i els seus companys, això era el que convertia el Valium en un producte tan fàcil de vendre. Tal com explicava Win Gerson: «Un dels grans atributs del Valium era que el podien fer servir gairebé totes les especialitats».

De la mateixa manera que la xifra de dones havia superat la d’homes als pavellons de Creedmoor, ara es va fer patent que els metges estaven receptant amb molta més freqüència els tranquil·litzants de Roche a les dones que no pas als homes, i l’Arthur i els seus col·legues van copsar aquest fenomen i van començar a promocionar de manera agressiva el Librium i el Valium entre les dones. En descriure la pacient ideal, un anunci típic de Valium feia així: «trenta-cinc anys, soltera i psiconeuròtica». Un dels primers anuncis del Librium mostrava una dona jove amb una pila de llibres als braços i suggeria que fins i tot l’estrès rutinari d’anar a la universitat es podia controlar gràcies al Librium. Però la veritat era que el Librium i el Valium es promocionaven fent servir una varietat tan gran de prototips de gènere (la soltera neuròtica, la mestressa de casa exhausta, la dona amb una carrera professional avorrida, la bruixa menopàusica) que, com va comentar la historiadora Andrea Tone en el seu llibre The Age of Anxiety (‘L’era de l’ansietat’), el que els tranquil·litzants de Roche semblaven oferir era una cura ràpida per al problema de «ser dona».

Roche no era, ni de bon tros, l’única companyia que feia servir aquesta mena de publicitat tan desmesurada i hipòcrita. Pfizer recomanava l’ús per a infants d’un dels seus tranquil·litzants amb una il·lustració d’una nena amb la cara plena de llàgrimes i el suggeriment que el fàrmac servia per alleujar les pors a «l’escola, la foscor, la separació, les visites al dentista, “els monstres”». Però quan Roche i Arthur Sackler van llançar el Librium i el Valium, cap altra companyia va poder competir-hi. A la planta de Roche de Nutley, màquines enormes de fabricació de píndoles lluitaven per fer front a la demanda, produint desenes de milions de píndoles diàries. A l’inici, el Librium va ser el medicament més receptat als Estats Units, fins que va ser superat pel Valium el 1968. Però fins i tot aleshores, el Librium es va mantenir dintre dels cinc més venuts. El 1964, es van estendre al voltant de vint-i-dos milions de receptes per a Valium. El 1975, aquesta xifra havia arribat als seixanta milions. El Valium va ser el primer fàrmac de la història que va arribar a uns ingressos de cent milions de dòlars, i Roche va esdevenir no només la companyia farmacèutica més important del món sinó també una de les empreses més productives de tots els àmbits. Els diners no paraven de rajar i la companyia els reinvertia en la campanya de promoció dissenyada per Arthur Sackler.

De jove, a l’Institut Erasmus, l’Arthur havia negociat una comissió per cada anunci que venia per tal de rebre una recompensa pels seus èxits, i des d’aleshores havia fet servir sempre aquest model. Abans d’acceptar l’encàrrec de la promoció del Librium i el Valium, va arribar a un tracte amb Roche segons el qual rebria una sèrie de bonificacions que anirien augmentant en proporció amb el volum de medicaments venuts. I any rere any, el volum s’anava incrementant. Per a un publicitari, els nous tranquil·litzants eren el producte perfecte, un requisit químic per a l’ansiosa vida moderna o, com algunes persones els anomenaven, «penicil·lina per a la tristesa».

El 28 de febrer del 1955, la Marietta va donar a llum una nena, Denise. Aquesta vegada, l’Arthur sí que va ser present a l’hora del part. Va néixer amb els cabells negres i llisos, i el seu pare la va examinar i va dictaminar que estava sana. Quan el fill de l’Arthur, Arthur Felix, havia nascut cinc anys abans, les úniques visites que havien rebut a l’hospital havien estat en Raymond i en Mortimer. Però la bona estrella de l’Arthur s’havia anat incrementant en aquest temps, i ara l’habitació de l’hospital va quedar inundada de rams de flors enviats per amics, col·legues, socis i admiradors de l’Arthur, i el ritme de visites era constant, amb una gran quantitat de persones que anaven a presentar els seus respectes. Era curiós comprovar fins a quin punt la seva vida havia canviat, va pensar la Marietta. Estava encantada.

En aquells anys, l’Arthur sempre traginava un gran maletí arreu on anava. Hi duia documents relacionats amb les diferents carreres i vides que mantenia, per tal de poder passar d’un àmbit al següent, materialitzant-se de sobte com si fos un superheroi que entra volant per la finestra i salva la situació en l’últim moment. Com si no en tingués prou amb les investigacions mèdiques i la seva pròspera empresa de publicitat, va començar a publicar un setmanari adreçat als metges. A l’Arthur sempre li havia agradat trobar les convergències i les sinergies (les maneres en què els diferents àmbits de la seva vida poguessin treballar en harmonia) i el Medical Tribune incloïa articles que tendien a ser favorables a l’Arthur i als seus clients. També hi havia molta publicitat. «El Medical Tribune era la nina dels seus ulls», recordava l’antic empleat de McAdams Phil Keusch, que també afirmava que l’Arthur «obligava» els clients de McAdams a posar anuncis al setmanari. L’objectiu final era arribar als metges i influir-los («educar-los», insistia l’Arthur), i per aquesta raó el Medical Tribune estava patrocinat per les farmacèutiques i es distribuïa de franc. En poc temps, va arribar a un milió de metges dels Estats Units i (en edicions estrangeres) de la resta del món. Un dels anunciants més importants del Medical Tribune era Roche i durant dècades gairebé cada número va incloure elaborats reportatges de diverses pàgines dedicats al Librium i al Valium.

Pel que sembla, l’Arthur era conscient que algunes persones podien percebre un conflicte d’interessos potencial entre el seu doble paper com a editor de publicacions mèdiques i com a cap d’una empresa de publicitat farmacèutica. En certa ocasió, va explicar que la seva tendència a mantenir-se en l’obscuritat i l’anonimat tant com fos possible es devia que això li permetia «fer les coses com jo vull fer-les». En un primer moment, el seu nom no va aparèixer a la capçalera del diari i tampoc hi havia cap pista que indiqués als lectors que la mateixa mà que dirigia la part editorial de la publicació també estava molt implicada en el negoci dels fàrmacs. Però a l’Arthur no el pertorbaven aquests conflictes. Durant molts anys, el Medical Tribune i l’agència McAdams van ocupar el mateix espai d’oficines. En alguns casos, compartien els empleats. Tot formava part de la família.

Mentre seguia construint una vida amb la Marietta i els seus dos fills a Long Island, l’Arthur va continuar tenint una relació molt propera amb la seva primera dona, Else Sackler, que després del divorci va mantenir el cognom. «El Dr. Sackler i jo vam seguir sent amics íntims i socis», va comentar l’Else més endavant. (Fins i tot en el si de la família, l’Arthur era el «Dr. Sackler».) Com que havia posat la meitat de McAdams a nom de l’Else, durant molts anys la seva exdona i ell van ser els únics accionistes de la firma. També passava molt de temps amb l’Else a l’apartament on l’havia instal·lat després del divorci, a Central Park West. Semblava que la raó era que volia ser partícip de la vida de les seves dues filles grans, la Carol i l’Elizabeth. Però també gaudia de la relació amb l’Else. No eren només amics, sinó també confidents. «Parlàvem cada dia», recordava l’Else, tot afegint que l’Arthur i ella estaven «en contacte constant». L’Arthur era, en paraules d’un dels seus advocats, «una persona molt reservada», un home callat que, amb cada nou èxit i cada any que passava, prenia més precaucions a l’hora de donar forma al seu personatge públic. Potser perquè l’Else l’havia conegut abans que fos l’eminent Dr. Sackler, quan només era l’Artie de Brooklyn, ell es podia obrir davant seu d’una manera que hauria estat massa arriscada amb altres persones. Quan l’Arthur tenia alguna notícia emocionant (quan segellava algun tracte empresarial important o quan assolia una nova fita), corria a explicar-ho primer a l’Else. En certa ocasió, uns amics de l’Arthur que havien anat amb ell al Carnegie Hall el van trobar, en acabar l’espectacle, caminant amunt i avall per l’exterior de la sala, esperant-la. Sabia que aquella nit hi seria i tenia novetats per explicar-li.

A la vella casa de camp holandesa de Long Island, la satisfacció inicial de Marietta Sackler en veure que el seu marit havia arribat a una situació amistosa amb la seva exdona es va transformar en un sentiment més angoixant. Naturalment, sabia que l’Arthur se sentia culpable d’haver abandonat la seva dona i les seves filles per casar-se amb ella, i pensava que era digne d’elogi que l’Arthur provés de mantenir la relació amb la Carol i l’Elizabeth. Però la realitat era que estava tan enfeinat amb els seus negocis que amb prou feines tenia temps per dedicar a la Marietta i als fills que havia tingut amb ella. La casa de Searingtown Road era molt bonica, però quedava aïllada, era solitària i estava envoltada de boscos. Amb l’Arthur sempre a la ciutat, des de primera hora del matí fins a altes hores de la nit, la Marietta es trobava molt sola.

La vida familiar va agafar un ritme previsible. L’Arthur treballava a la ciutat tota la setmana, agafant més i més responsabilitats, sovint amb reunions que s’allargaven fins a la nit. La Marietta continuava preparant un bon sopar, encara que fos tard, es vestia i esperava que arribés ell. Però quan per fi tornava a casa, l’Arthur no volia parlar de la feina, i això la Marietta ho trobava especialment injust, perquè a diferència de moltes altres mestresses de casa de Long Island, ella ho entenia tot. Tenia el títol de medicina! Però l’Arthur arribava esgotat. En teoria, els caps de setmana estaven reservats a la família, però no sempre era així, i quan un cap de setmana anava a casa, sovint es passava el temps dormint per recuperar-se de l’esforç de la setmana. Compensaven aquest distanciament amb una vida sexual ardent. Però la Marietta no va trigar a tenir la sensació que estava vivint en una gàbia d’or.

Es va comprar un gosset perquè li fes companyia, un fox terrier de pèl dur al qual va posar Bottoms, que és com dir-li Natges, perquè tenia una taca negra al darrere. I el seu fill, el petit Arthur, passava gran part del temps amb un jardiner afectuós, George, que ajudava a fer feines a la casa i li ensenyava la mena de coses que l’home de qui duia el nom no tenia temps per mostrar-li. Malgrat la seva devoció per la idea de família, l’Arthur va ser un pare en gran part absent. En certa ocasió, quan la Denise tenia sis anys, estava saltant a corda dins de casa i l’Arthur la va renyar, advertint-li que podia trencar alguna cosa.

—Juga amb mi, papa —li va suplicar la nena.

—Esperaré que siguis adulta —va respondre l’Arthur—. I llavors tu i jo tindrem una conversa.

L’Arthur arribava cada cop més tard, fins que va començar a trucar de tant en tant per dir que no passaria la nit a casa. La Marietta sabia que la feina el consumia. Però li molestava que, amb el poc temps que tenia, encara anés a sopar un parell de nits a la setmana amb l’Else i les seves filles, a Manhattan. Sovint, els dissabtes al matí, tornava a la ciutat per esmorzar amb la seva altra família i després passava la resta del dia a l’oficina.

A McAdams, on ja es veia que l’Arthur duia una doble vida, perquè no parava d’entrar i sortir per ocupar-se de les seves altres carreres professionals, no va passar desapercebut que també duia una doble vida en l’esfera privada. De vegades, John Kallir acompanyava l’Arthur en cotxe a l’oficina, i en alguna ocasió, l’Arthur va donar instruccions a Kallir perquè el passés a recollir de bon matí per l’apartament de Central Park West.

El Librium i el Valium van enriquir Arthur Sackler de manera extraordinària. Però mentrestant, començaven a sorgir senyals preocupants que indicaven que els fàrmacs miraculosos creats per Leo Sternbach per encàrrec de Roche potser no estaven tan miraculosament desproveïts d’efectes secundaris com suggerien les campanyes publicitàries. Roche havia informat metges i reguladors que els fàrmacs es podien prescriure sense por que se n’abusés, perquè a diferència dels barbitúrics, aquests tranquil·litzants no creaven addicció. Però es va demostrar que aquesta asseveració responia més a un desig que no pas a una comprovació científica. De fet, quan la companyia va dur a terme tots aquells assajos clínics per tal d’establir les infinites malalties que el Librium i el Valium havien de solucionar, no es va arribar a fer ni un sol estudi sobre el consum potencialment abusiu.

No es tractava només que Roche hagués suposat alegrement que els potents fàrmacs que estava a punt d’introduir en el mercat serien segurs: la companyia havia ocultat de manera deliberada proves que indicaven tot el contrari. El 1960, Roche havia contractat un professor i metge de Stanford anomenat Leo Hollister com a consultor sobre el Librium. A Hollister l’amoïnava que, si el Librium era tan fabulós com afirmava la companyia, la gent acabés abusant-ne. De manera que va decidir fer una prova. Va administrar grans dosis de Librium a trenta-sis pacients durant uns quants mesos i a continuació, a onze d’aquests pacients va passar a administrar-los un placebo. Deu dels pacients que es van trobar de cop i volta sense el tractament van patir símptomes d’abstinència desagradables; dos d’ells van patir convulsions. Quan Hollister va informar Roche, els executius de la companyia no es van posar gens contents. «Jo no els volia destruir el fàrmac», va recordar més tard. Simplement, pensava que els pacients tenien dret a saber que la imatge que Roche i McAdams estaven projectant (la píndola de la felicitat, lliure d’inconvenients) no era del tot certa.

Els descobriments de Hollister no van immutar Roche. De fet, quan el metge va publicar la seva investigació, el director mèdic de la companyia va contraatacar dient que Hollister havia interpretat malament el seu propi estudi. L’abstinència no era pas cap signe perillós de dependència física envers el Librium, sinó una intensificació de la malaltia subjacent que el Librium havia de solucionar. En altres paraules, el que necessitava el pacient era «més Librium».

Però el cert és que hi havia cada vegada més casos reals de consumidors que s’estaven tornant desesperadament addictes als tranquil·litzants. Enfrontada a aquestes evidències, Roche oferia una interpretació diferent: per bé que era possible que alguns pacients abusessin del Librium i el Valium, es tractava de persones que feien servir el fàrmac de manera no terapèutica. Alguns individus tenen personalitats addictives i són propenses a abusar de qualsevol substància que els posis a l’abast. Aquesta actitud era típica de la indústria farmacèutica: no són els medicaments els que són dolents; és la gent, que n’abusa. «És tan simple com que hi ha algunes persones que s’enganxen a les coses, gairebé a tot. L’altre dia vaig llegir el cas d’un home que va morir per beure massa Coca-Cola», va comentar Frank Berger, el president dels laboratoris Wallace, fabricants del Miltown, a la revista Vogue. «Malgrat totes les històries de terror que pugueu llegir als mitjans, l’addicció als tranquil·litzants és molt escassa.» El 1957, una columna del gremi que es publicava en un diari de Pittsburgh en la qual els lectors feien preguntes a un metge, n’incloïa una sobre si «els pacients es fan addictes als tranquil·litzants». La columna assegurava als lectors que, contràriament als temors que poguessin tenir, «l’ús de tranquil·litzants no ens està convertint en un país de drogoaddictes». El diari identificava l’autor de la resposta com a «Dr. Mortimer D. Sackler».

El 1965, el govern federal va començar a investigar el Librium i el Valium. Una comissió assessora de l’FDA recomanava que els tranquil·litzants fossin tractats com a substàncies regulades, un canvi que dificultaria de manera significativa l’accés dels consumidors a aquesta mena de fàrmacs. Tant Roche com Arthur Sackler van percebre aquesta possibilitat com una amenaça important. Per regla general, l’Arthur veia amb escepticisme les regulacions governamentals en qüestions mèdiques i era conscient que la imposició de controls sobre els tranquil·litzants menors podia ser devastadora per al seu compte de resultats. Al llarg de gairebé una dècada, la companyia va resistir els intents de l’FDA per controlar el Librium i el Valium, un període durant el qual Roche va ingressar centenars de milions de dòlars en fàrmacs. Finalment, el 1973, Roche va accedir a prestar-se «de manera voluntària» als controls. Però un assessor de l’FDA especulava que el moment que havien triat per canviar d’estratègia no era cap casualitat: quan Roche es va rendir, les seves patents sobre els fàrmacs estaven a punt d’expirar, cosa que significava que Roche ja no gaudiria del dret exclusiu de manufacturar-los i es veuria obligat a abaixar els preus davant de la competència dels medicaments genèrics. Com havia assenyalat l’amic i soci secret de l’Arthur, Bill Frohlich, la vida comercial d’un fàrmac de marca registrada és el curt interval que va des del punt en què comences a promocionar-lo fins al punt en què perds l’exclusivitat de la patent. L’Arthur i Roche no necessitaven lluitar eternament contra les regulacions, només havien d’aguantar fins que les patents haguessin expirat.

Quan Roche va permetre que els seus tranquil·litzants passessin aquests controls, el Valium ja formava part de les vides d’uns vint milions de nord-americans i era el fàrmac amb recepta més consumit del món (i del qual s’abusava més). El país havia trigat a prendre consciència de l’impacte negatiu del Valium, en part perquè la idea que un medicament receptat per un metge pogués ser perillós era relativament nova per al consumidor mitjà. El pànic moral en relació amb els fàrmacs als Estats Units tendia a centrar-se en les drogues de carrer i a jugar amb les pors sobre les minories, els immigrants i les influències il·lícites; la idea que et poguessis quedar enganxat a una píndola receptada per un metge amb bata blanca amb un estetoscopi penjant del coll i un diploma a la paret era nova. Amb el temps, però, moltes personalitats de l’establishment com l’antiga primera dama Betty Ford van reconèixer que havien batallat amb el Valium, i el senador Edward Kennedy va culpar els tranquil·litzants d’haver-li produït «un malson de dependència i addicció». Roche va rebre acusacions d’«excés de promoció» del fàrmac. Els Rolling Stones van escriure fins i tot una cançó sobre el Valium, «Mother’s Little Helper», la lletra de la qual evocava la campanya de McAdams adreçada a les dones. «Avui la mare necessita alguna cosa per calmar-se», cantava Mick Jagger. «I encara que no està del tot malalta, hi ha una petita píndola groga.»

«El Valium va canviar la nostra manera de comunicar-nos amb els metges», va dir més tard l’ajudant de l’Arthur, Win Gerson. Continuava estant orgullós del fàrmac. «Va convertir algunes persones en ionquis», admetia, «però aquell medicament funcionava». Per a l’Arthur, en canvi, hi havia una paradoxa. En l’intent de polir la seva imatge pública, havia d’exhibir una aparença de decència, de representant honrat i prudent de la professió mèdica. Però l’origen de la seva fortuna estava directament lligat a les vendes descontrolades de dos tranquil·litzants molt addictius. Per descomptat, l’Arthur tenia molts interessos comercials: engegava empreses a tort i a dret i invertia generosament en diverses indústries. Però els fonaments de la Casa Sackler original van ser construïts a base de Valium, i és un fet significatiu i revelador que, durant la resta de la seva vida, l’Arthur minimitzés la seva associació amb el fàrmac, tot emfatitzant les fites que havia assolit en altres àrees i enfosquint deliberadament el fet (o prescindint-ne del tot) que la seva primera fortuna es degués a la publicitat farmacèutica. Amb el temps, va començar a reconèixer el seu paper com a editor del Medical Tribune afegint el seu nom a la capçalera i escrivint la seva pròpia columna, titulada «Un home i la medicina», des de la qual ficava cullerada en les qüestions mèdiques del moment. En aquestes columnes, sovint l’Arthur arremetia contra els perills del tabac, assenyalant no només els riscos per a la salut relacionats amb fumar, sinó també els perills de l’addicció. I tanmateix semblava incapaç d’aplicar el mateix escrutini al paper que jugava com a còmplice ben retribuït d’un producte addictiu i perillós. I com que l’Arthur era tan eficaç en la promoció no només dels seus productes sinó també del seu propi personatge irreprotxable, poques vegades se li exigia retre comptes per aquesta dissonància. En les rares ocasions en què parlava dels estralls del Valium, es limitava a fer-se eco del judici de clients com Roche i altres fabricants de tranquil·litzants: el que feia addictes les persones no eren les píndoles; era la personalitat addictiva dels pacients que n’abusaven. El Valium era un fàrmac segur, insistia, i les notícies que defensaven el contrari no li abaixaven l’autoestima ni li despertaven cap mena de penediment. La gent que tenia problemes amb el medicament el devia haver «barrejat amb alcohol o cocaïna», acostumava a dir.

Una altra persona que compartia el mateix punt de vista era Leo Sternbach. Tot i que l’Arthur havia negociat amb astúcia per obtenir beneficis del Librium i el Valium en proporció a les vendes, Sternbach, en canvi, no va guanyar cap fortuna. En comptes d’això, va cobrar un dòlar per cadascuna de les patents, el preu estàndard per als químics a sou de Roche. En veure que les seves creacions es convertien en els productes farmacèutics més venuts de la història, Roche va concedir a Sternbach una bonificació de deu mil dòlars per cada medicament. Però no estava ressentit. No anhelava mansions ni iots de luxe, no tenia aficions cares, no necessitava diners. Al contrari, va continuar dedicant tot el seu temps a la química, sense queixar-se. Com Arthur Sackler, Sternbach es resistia a retre comptes pels inconvenients dels tranquil·litzants menors. Ell s’havia limitat a inventar els compostos i portar-los al món. No sentia cap responsabilitat moral per l’ús incorrecte que n’hagués fet el públic a partir d’aquí. «El que vull dir és que un pot abusar de qualsevol cosa», deia Sternbach.