Читать книгу L'imperi del dolor - Patrick Radden Keefe - Страница 19

Arthur Sackler seguia embrancant-se en mil projectes, viatjava cada cop més, col·leccionava cada cop més, i com més reconeixements rebia, més s’allunyava de la Marietta. Ella no comprenia per què continuava amb aquell ritme: ja havia aconseguit i adquirit moltíssimes coses. Per què no feia una pausa i es dedicava a gaudir-ne? Però la Marietta era conscient que per a l’Arthur sempre hi hauria una muntanya nova per escalar. Va arribar a la conclusió que aquell col·leccionisme no estava alimentat només per un desig de reconeixement públic, sinó per una necessitat més profunda que «el món no oblidés el seu nom».

Els seus fills s’havien fet grans. L’Arthur Felix s’havia distanciat dels seus pares, però després s’hi va tornar a acostar: va treballar per al seu pare a McAdams, després al Medical Tribune, i es va involucrar en la direcció de la companyia farmacèutica de la família de la Marietta a Alemanya, Dr. Kade. La Denise tenia una relació més distant amb el seu pare. Es va quedar a viure a la Costa Oest i al cap d’un temps es va casar amb Michael Rich.

L’Arthur viatjava més que mai. En comptes de calmar-se a mesura que es feia gran, semblava que necessités posar una marxa més, com si fes una cursa contra el temps. La Marietta se sentia perduda i deprimida. Per fi, va començar a fer psicoteràpia. L’Arthur s’hi oposava: obstinadament fidel a les teories de les seves primeres investigacions a Creedmoor, insistia que si ella patia un problema psicològic, aquest problema havia de tenir un origen metabòlic o fisiològic i calia tractar-lo amb el fàrmac adequat, i no pas amb teràpia. Però la Marietta va descobrir que la psicoanàlisi l’ajudava, fins al punt que va decidir reciclar-se com a psicoterapeuta. Durant molt de temps, el vincle principal que havia conservat amb el seu marit era el sexe. L’Arthur sempre havia estat voraç en aquest camp. Però la Marietta tenia la sensació que en l’acte ja no hi havia emoció ni tendresa. Com li passava amb tantes altres coses, per a ell només era una «conquesta». Al final, l’Arthur va perdre l’interès fins i tot en el sexe. Ara a ella li semblava del tot inaccessible, i una nit de començaments dels setanta li va suplicar que si els negocis li causaven tant d’estrès, podien vendre-ho tot i dur una vida més senzilla. «Si us plau», li va implorar. Però ell no en va voler saber res.

Aleshores, la Marietta va preguntar:

—Encara m’estimes?

I l’Arthur va dir:

—Estimo una altra persona.

Finalment, li va parlar de la Jillian, aquella dona més jove amb qui feia anys que mantenia una relació. Per bé que la Marietta va quedar commocionada, també havia de reconèixer que hi havia hagut indicis. Absències llargues. Desaparicions sense explicació. Aquella nit, no feia gaire, en què l’Arthur havia dit que es quedaria a la ciutat i la Marietta, improvisant, havia decidit anar-lo a veure des de Long Island i quan va arribar a la casa la va trobar buida. Es va quedar tota la nit desperta, preocupada, i quan l’endemà al matí va arribar ell, es va mostrar sorprès de trobar-la allà i li va explicar una història (que en retrospectiva era francament ridícula) segons la qual se li havia espatllat el cotxe i no havia sabut tornar a casa en la foscor.

Però tot i confessar-li la seva infidelitat, l’Arthur no li estava demanant que posessin fi al matrimoni. Més aviat l’estava informant, de manera senzilla, de quina era la nova situació. El que volia l’Arthur, es va adonar ella, era un acord més «obert», més adient a la moral liberal dels anys setanta. Segons la Marietta, li va proposar que tots dos mantinguessin la façana exterior del matrimoni però que ell fos lliure, a la vegada, de continuar la seva relació amb la Jillian.

Per una coincidència en el temps força inoportuna, en el moment de fer aquesta revelació devastadora, l’Arthur estava a punt de fer seixanta anys, el 22 d’agost del 1973, i la Marietta li estava preparant una festa. La parella va decidir tirar endavant les celebracions, a la casa de Long Island. Tothom va guardar les aparences. S’hi van reunir els amics i la família, amb l’excepció de la Jillian, és clar. La Marietta tenia previst fer un discurs i el més natural hauria estat que es fes enrere, incapaç d’empassar-se la humiliació, o bé, al contrari, que s’hi tirés de cap i expliqués a tots aquells Sacklers i els seus diversos paràsits reunits el que pensava de la situació. Però en comptes d’això, en una mostra d’autosacrifici, la Marietta va pronunciar el discurs que havia planificat, una retrospectiva aduladora de la carrera de l’Arthur. També li va fer entrega d’una sèrie de quaderns de retalls recopilats de manera minuciosa sobre els seus nombrosos èxits en els camps de la medicina i de les arts. El títol del seu discurs era «Seixanta anys sense desenvolupar tot el seu potencial».

L’Arthur havia penetrat en un nou estrat social. Allà el teníeu, a l’exposició sobre Goya, esquivant els flaixos dels paparazzis. O complimentant un marquès francès convidat a una festa a Los Angeles. Per regla general, seguia rebutjant les entrevistes per a la premsa, però ja no sentia tanta aversió a veure el seu nom en lletra d’impremta. A la seva columna del Medical Tribune, «Un home i la medicina», presentava una idiosincràtica i moralitzadora miscel·lània de polèmiques sobre les coses que detestava (el tabac, les regulacions de l’FDA, el periodisme «profà» escrit per no professionals de la medicina) i entrades de diari sobre la seva vida i els seus viatges, plenes de noms de gent famosa. Va dedicar tres columnes a una extensa conversa que havia mantingut amb el cantant d’òpera Luciano Pavarotti. Històries sobre tota classe de temes sempre acabaven fent referència, d’una manera o altra, a la seva amistat personal amb el rei de Suècia. L’Arthur s’enorgullia d’haver estat un dels primers difusors de la tasca de Ralph Nader a favor dels drets dels consumidors, tot i que el cap d’una organització creada per Nader, el Public Citizen’s Health Research Group, havia manifestat en una ocasió que «Allò que el Medical Tribune fa passar per notícies són en realitat comentaris filtrats per l’editorial i irracionalment favorables a la indústria farmacèutica».

Encara que l’Arthur s’estigués acostumant a la idea de la publicitat, insistia a posar-hi ell les condicions. «Volia ser l’editor en cap de tot», va comentar el col·leccionista d’art Edward Warburg, un dels administradors del Met. «No volia que ningú més tingués l’última paraula.» El 1975, li van retre homenatge al Centre d’Art Philbrook de Tulsa, que havia d’allotjar una exposició itinerant dels seus gravats i dibuixos de Piranesi. Durant l’acte, va començar a parlar amb un jove molt agradable fins que es va adonar, massa tard, que es tractava d’un periodista del Tulsa World. «Per l’amor de Déu», va dir l’Arthur, en comprendre que, sense adonar-se’n, acabava de concedir una entrevista. «Espero que els diaris de Nova York i Londres no llegeixin el Tulsa World.»

Les persones que treballaven amb ell encara trobaven rastres del noi del Brooklyn de l’època de la Depressió. «Soc un dels pocs homes nascuts a Nova York que s’hi ha quedat», li agradava dir a l’Arthur. Potser era malgastador quan es tractava de comprar obres d’art o de fer donacions nominals, però seguia sent estalviador en altres aspectes. Li agradava viatjar en avió i s’entusiasmava amb el miracle del 747: «Ara, l’home viatja pel cel a una velocitat i amb una comoditat incomparable amb els fabulosos carros daurats dels déus grecs.» Però preferia volar en classe turista i sempre demanava un seient a la part del darrere de l’avió, a prop de la sortida d’emergència, on tenia lloc per estirar les cames i deixar el maletí.

S’envoltava del bo i millor. Es va fer íntim d’Anwar al-Sadat, el president d’Egipte, i li va organitzar un homenatge a l’Ala Sackler del Met. Per commemorar l’esdeveniment, l’Arthur li va regalar una peça de jade de cinc-cents anys d’antiguitat. «Vaig conèixer una pila de genis», recordava l’Elizabeth, la filla del primer matrimoni de l’Arthur, perquè en el cercle social del seu pare «n’hi havia per tot arreu». L’Arthur va fer amistat amb el pintor Marc Chagall i amb el novel·lista Bernard Malamud. Malamud s’havia criat a Brooklyn; l’Arthur i ell havien coincidit a l’Institut Erasmus i ara s’havien tornat a trobar. Recordant aquesta amistat, la filla de Malamud, Janna Malamud Smith, comentava que la carrera de tots dos havia començat amb «pares que tenien botigues de queviures». Era natural que s’haguessin retrobat, pensava, perquè tots dos tenien grans egos i els homes amb grans egos que esdevenen respectats tenen tendència a reestructurar les llistes de convidats per tal d’incloure persones de la seva mateixa altura. Per a Malamud Smith, «és probable que tots dos gaudissin de ser vistos amb els ulls dels altres». Si quedava algun record desagradable de l’època dels interrogatoris de Kefauver, havia quedat enterrat molt temps enrere. De fet, a hores d’ara, s’havia convertit en un ritus d’iniciació que cada nou director de l’FDA s’assegués a fer una extensa entrevista amb l’editor del Medical Tribune, Arthur Sackler.

En la seva columna setmanal, de vegades l’Arthur escrivia sobre malalties mentals, addiccions i suïcidi. Però mai va mencionar la mort d’en Bobby, el fill del seu germà Mortimer, ocorreguda l’estiu del 1975. El succés no es va filtrar a la premsa. La família va publicar una petita necrològica al Times, que es limitava a informar que Robert Mortimer Sackler havia mort «de manera sobtada a l’edat de 24 anys». Hi va haver una missa a la Riverside Chapel. Els homes es van tallar les puntes dels corbatins, un costum tradicional jueu de dol que simbolitzava l’esquinçament dels vestits. Es va crear una beca en la seva memòria a la Universitat de Tel-Aviv, però mai ningú va explicar quina relació tenia aquesta donació amb la persona o la vida de Robert Sackler. Era una estranya paradoxa: el nom dels Sackler figurava per tot arreu. Però ara que un membre de la família havia mort en plena joventut, no el van commemorar en públic. Gairebé no en parlaven. El van esborrar.

La seva mare, la Muriel, es va quedar a l’apartament del carrer Vuitanta-sis. Algú va reparar la finestra i ella hi va seguir vivint durant la resta de la seva vida. Com la Marietta, es va reciclar en el camp de la psicoanàlisi i es va involucrar amb un cercle de companys psicoanalistes de Nova York. Però no parlava mai del seu fill. Treballava des de casa i rebia els seus pacients al mateix apartament on en Bobby s’havia suïcidat. Amb el temps, va conèixer un advocat internacional anomenat Oscar Schachter i se’n va enamorar. Però fins i tot amb Schachter, la mort d’en Bobby era un tema prohibit per a la Muriel. En una ocasió, una de les filles adultes de Schachter, d’un matrimoni anterior, va passar una tarda amb la Muriel i van repassar plegades una capsa de sabates plena de fotografies antigues. Cada vegada que trobaven una foto d’un noi, la Muriel l’apartava i l’enterrava a la pila. Era incapaç de mirar-lo.

Mortimer Sackler es trobava a França quan el noi va morir. Va tornar a Nova York per al funeral, destrossat. Poc després, el seu segon matrimoni, amb Geri Wimmer, es va acabar. En arribar l’estiu del 1977 ja s’havien separat, i la Geri, segons un article publicat als tabloides, «està ansiosa per donar la notícia del seu divorci». Tres anys més tard, en Mortimer es va casar per tercera vegada. Potser sí que estava cada cop més distanciat del seu germà gran, però una vegada més va seguir els passos de l’Arthur i es va casar amb una dona anglesa i molt més jove que ell. Theresa Rowling procedia de Staffordshire i havia fet de mestra d’escola a Londres, al barri de Notting Hill. Tenia trenta anys, era més jove que les filles del primer matrimoni d’en Mortimer, la Ilene i la Kathe. En Mortimer va seguir passant llargues temporades a la casa del sud de França i també a Gstaad, als Alps suïssos, perquè aquelles lliçons d’esquí que va rebre de jove a St. Moritz li havien inculcat una passió que li va durar tota la vida. Però la seva nova esposa i ell van establir la residència principal en una mansió d’estuc blanc colossal a Chester Square, segurament l’illa de cases més exclusiva de Belgravia, que és possiblement el barri més exclusiu de Londres.

Tot i que en Mortimer ja havia fet els seixanta, amb la Theresa van tenir tres fills, Michael, Marissa i Sophie. Els van criar com a britànics, molt lluny dels carrers de Flatbush on el seu pare havia crescut, o de Connecticut, on el seu oncle Raymond seguia dirigint l’empresa familiar, o de l’Upper East Side, on el seu germanastre Bobby s’havia suïcidat.

Una nit de setembre del 1982, van arribar mil persones al Museu Metropolità d’Art per assistir a la desfilada d’alta costura de la temporada tardor/hivern del dissenyador italià Valentino. A l’interior, les models desfilaven per una de les enormes sales amb jaquetes sense mànigues, faldilles de pètals i vestits extravagants de seda i vellut. Era una producció desmesurada, que encaixava a la perfecció amb la nova decadència dels anys vuitanta. Es rumorejava que un dels vestits de la col·lecció estava valorat en cent mil dòlars. Després de la desfilada, es va fer un sopar amb tres-cents convidats a l’Ala Sackler. L’actriu Raquel Welch conversava amb el novel·lista Norman Mailer. El ballarí Mikhaïl Baríxnikov xerrava amb la model de disset anys Brooke Shields. Muhammad Ali feia trucs de màgia mentre Valentino en persona es passejava, tot bronzejat i somrient, enfundat en el seu esmòquing. Les taules estaven adornades amb flors blanques i centenars d’espelmes gruixudes que projectaven ombres titil·lants sobre les parets del temple egipci.

Quan li va arribar la notícia de la festa, Arthur Sackler es va empipar. En un intent de generar ingressos extres, el Met havia començat a llogar l’Ala Sackler com a espai per celebrar-hi esdeveniments, i l’Arthur estava indignat pel que considerava una «degradació» del temple de Dendur. En privat, havia fet recompte dels «incompliments» que el Met estava fent del contracte amb la família Sackler en relació amb l’ús del temple. A l’Arthur li agradava la idea que el recinte es fes servir per a actes oficials, com les cerimònies del Departament d’Estat. Però, una desfilada de moda?

Durant més d’una dècada, l’Arthur havia mantingut el Met pendent del seu pèndol i feia la impressió que finalment acabaria donant la seva incalculable col·lecció d’art al museu. Però, a desgrat seu, va descobrir que no s’avenia del tot amb l’últim director del Met, Philippe de Montebello, un conservador de museu culte i amb pedigrí aristocràtic. L’Arthur s’havia acostumat a un cert nivell d’afalacs i de favors per part dels directors dels museus, i no sentia que De Montebello seguís aquest camí.

Durant anys, havia conservat el seu enclavament privat a l’interior del museu. «S’assemblava una mica a l’última escena de Ciutadà Kane», recordava el gendre de l’Arthur, Michael Rich. «Era com un magatzem. No era un lloc pensat per homenatjar les arts. Quan ho vaig veure, em van venir flaixos de Rosebud.» Però amb el temps, l’existència de l’acord secret que atorgava a l’Arthur l’ús d’aquest espai va quedar al descobert. Un sociòleg i periodista ocasional anomenat Sol Chaneles, que dirigia el Departament de Justícia Criminal de la Universitat Rutgers, s’havia assabentat de l’existència de l’enclavament i va demanar una entrevista amb l’Arthur. Al principi, l’Arthur es va negar a parlar-hi, però al final, en veure que Chaneles pensava publicar la història fos com fos, l’Arthur li va agafar el telèfon.

«Em va oferir diversos obsequis (incloent un Piranesi) a canvi de no publicar l’article», va assegurar Chaneles més tard. L’acord va acabar quedant al descobert, però no per part de Chaneles. El 1978, la revista ARTnews va publicar un article sobre l’enclavament dels Sackler en el qual es preguntava «si un museu pot dedicar un espai a la col·lecció privada i a l’equip de treball d’un individu… sense trair els seus fins públics». L’article informava que el fiscal general de Nova York havia obert una investigació sobre la decència d’aquest acord. L’Arthur es va veure obligat a anar a declarar al jutjat («Ho considerava una pèrdua de temps», recordava un dels investigadors), però al final no va ser acusat de cap delicte.

Els administradors del Met estaven avergonyits per l’escàndol, però es preguntaven si no hi hauria una part positiva. Potser ara l’Arthur es veuria obligat a fer el que era correcte, és a dir, a donar-los la col·lecció que havien allotjat, sense cobrar lloguer, durant tots aquells anys? L’Arthur havia estat molt clar sobre les intencions de donar la major part de les seves possessions. «Les grans obres d’art no pertanyen a ningú», acostumava a dir, com si ell només fos un custodi temporal d’aquells tresors pels quals havia pagat tants diners. «Com més èxit tenen les teves col·leccions, més deixen de ser de la teva propietat.» És possible que Philippe de Montebello no l’afalagués ni cultivés l’amistat de l’Arthur en el mateix grau que els seus predecessors, però era sincer a l’hora d’expressar els seus desitjos. Esperava que «com a mínim una part (la millor, no cal dir-ho) d’aquesta col·lecció acabi al Met quan arribi el moment».

Això no obstant, el museu no va admetre mai l’Arthur al patronat. És possible que la vehemència del seu desig fos vista amb menyspreu pels altres membres. Sempre li havia molestat de manera ferotge que el fessin sentir com un foraster o com un marginat, i es queixava que, en negar-li un lloc al patronat, el Met volia castigar-lo per «haver-se aprofitat» del museu en el tema de l’enclavament. Que potser Brooke Astor no havia ultrapassat el termini reglamentari com a membre del patronat? Per què no podia ocupar-lo ell, aquest lloc? Es queixava que el Met havia incomplert el contracte que havien firmat en relació amb la Sala d’Exposicions Sackler, on el museu havia instal·lat una cafeteria i una botiga de regals per a la nova exposició sobre el Vaticà. I parlant de l’exposició del Vaticà, exclamava, la idea havia estat seva! I tanmateix el Met li negava tot el mèrit. (De Montebello va contraatacar, amb mordacitat, dient que «no cal ser un geni per pensar que és una bona idea exhibir obres d’art del Vaticà».)

L’Arthur seguia gaudint d’alguns aspectes de la seva associació amb el Met. Era divertit poder enviar a una de les seves noves amistats, el científic i Premi Nobel Linus Pauling, una invitació formal per passar una tarda al museu que començaria a «la Galeria Arthur M. Sackler d’Escultura en Pedra» i continuaria amb una visita a «l’exposició de bronzes de l’Ala Sackler». Però no amagava les expectatives que el filantrop ha de tenir dret, a canvi de la seva generositat, a un ampli ventall de prerrogatives. La filantropia no era una obra benèfica, com insistia a dir el seu advocat, Michael Sonnenreich. Era un tracte comercial. Quan l’Arthur va fer una donació econòmica per ajudar a restaurar el Palace Theatre, un històric teatre de vodevil de Stamford, Connecticut, la Jillian va escriure una carta a Pauling en la qual descrivia l’edifici com «la nova joguina de l’Arthur».

Una de les coses que l’Arthur detestava de Philippe de Montebello era la seva tendència a resistir-se a aquesta premissa. «Si ets el director i tens un benefactor, li has de dedicar temps», explicava Sonnenreich. «En Philippe va decidir que no tenia temps per a l’Arthur.» Indignat en veure que el tractaven amb aquell menyspreu, l’Arthur es va obsessionar amb De Montebello. Va anar a parlar amb Thomas Hoving, el director anterior, amb qui havia gaudit d’una relació més fluida, i li va exposar les seves queixes, denunciant el desvergonyiment de De Montebello en aparèixer en un reportatge fotogràfic del Harper’s Bazaar com si fos una mena de «model masculí». Després de comparar De Montebello amb Adolf Hitler, l’Arthur va demanar a Hoving que l’ajudés a «expulsar aquest home del museu».

Però De Montebello no tenia cap intenció d’anar-se’n enlloc. De manera que, al final, va ser l’Arthur qui va marxar. «Estimat Doctor Sackler», li va escriure S. Dillon Ripley, el cap de la Smithsonian de Washington, el 1980. Ripley havia perdut el torcebraç contra el Met en l’intent per fer-se amb el temple de Dendur, però ara estava a punt de consumar la revenja. En la carta, mencionava a l’Arthur que s’havia assabentat «del seu desig d’arribar a acords, en un futur pròxim, per cedir alguna de les seves grans col·leccions». Aquestes col·leccions, continuava, «mereixen un lloc al National Mall de Washington». Havia concebut un pla perfecte per a Arthur Sackler, en forma «d’un únic donatiu magnífic».

Ripley havia triat bé el moment. Feia temps que l’Arthur pensava a fer, en paraules seves, «un regal important a la nació». I és així com va començar el ball. Ripley va anar recollint lentament el sedal. Però no seria una negociació fàcil; amb l’Arthur, les coses mai eren fàcils. En un memoràndum intern, Ripley va escriure: «Sackler vol veure el seu nom a la porta». Aquestes eren les seves condicions: no lliuraria la col·lecció si no era que obtenia a canvi un museu amb el seu nom. La proposta era «una arma de doble tall», assenyalava Ripley. Un «regal extremament generós, tant en metàl·lic com en mercaderies, però no prou ampli per justificar la “sacklerització” del nou museu».

La proposta de l’Arthur era donar quatre milions de dòlars a la Smithsonian, a més de les millors obres de la seva col·lecció. Però el museu necessitaria més fons per construir la nova instal·lació, cosa que plantejava un dilema. «L’oferta que ens ha fet, tan generosa, de fer una important donació de les seves magnífiques col·leccions, més quatre milions destinats a la construcció del museu Sackler, és molt ben rebuda», va escriure Ripley a l’Arthur. «El nostre problema continua sent la necessitat de trobar deu milions de dòlars per poder construir aquesta galeria, i poder-ho fer d’una manera que es pugui compaginar amb el fet que dugui el seu nom. Això, és clar, limita les fonts de finançament possibles a les quals podem recórrer.» Com podria convèncer altres donants que aportessin els milions que faltaven per construir un museu el nom del qual ja estava adjudicat a Arthur Sackler? En una trucada telefònica posterior, l’Arthur li va indicar que potser aquest era el problema de Ripley, però que no era el seu. Després de reiterar la seva oferta inicial, va afegir que la seva posició era «inamovible».

L’Arthur va sortir-se amb la seva. Els dos homes van arribar a un tracte segons el qual l’Arthur accedia a donar mil objectes de la seva col·lecció, la valoració dels quals, en estimacions de Ripley, rondava els setanta-cinc milions de dòlars. El museu s’inauguraria l’any 1987.

Quan el tracte es va fer públic, Philippe de Montebello va provar d’amagar el seu enuig. «Decebut? Els desheretats sempre veuen les coses així», va dir al Washington Post. Després de recordar que durant molts anys els administradors del museu havien permès que l’Arthur guardés la seva col·lecció al Met, va acabar dient: «Per descomptat, la raó per la qual estava allotjada aquí era congraciar-nos amb el Dr. Sackler». Un dia, un equip de conservadors de la Smithsonian van arribar a Nova York i van desfilar cap a l’interior del Met. Es van dirigir a l’enclavament de Sackler i van posar-se a la feina, tot seleccionant les obres mestres que hi havia emmagatzemades per traslladar-les a Washington.

Durant un temps, l’Arthur va seguir fent malabarismes amb les dones de la seva vida. Encara vivia amb la Marietta, però també marxava temporades llargues amb la Jillian. Des del punt de vista de la Marietta, el que ell volia era no haver de triar, tenir-ho tot, com havia fet abans amb ella i amb l’Else. Però al final la Marietta va decidir que no podia continuar acceptant aquella situació. Va trucar a una empresa de mudances perquè s’enduguessin les pertinences de l’Arthur de la vella casa de camp holandesa de Searingtown Road. Va informar l’Arthur que no tenia cap desig de seguir sent una altra de les dones de la seva «col·lecció».

L’Arthur va demanar a la Marietta que especifiqués, en una carta, les coses que esperava trobar en un acord de divorci. Ella es va asseure i va escriure la carta. Volia quedar-se la casa de Long Island i també un apartament que la parella havia comprat davant de les Nacions Unides. Segons la Marietta, ella no va demanar cap obra d’art, cosa que per a ella era una concessió important, perquè n’hi havia moltes que les havien col·leccionat plegats.

La Marietta esperava la resposta, però no n’arribava cap. Van passar els mesos. De tant en tant, li preguntava a l’Arthur quan li donaria una resposta i ell sempre li deia que tenia assumptes més urgents per atendre i que s’hi posaria «la setmana vinent». Però aviat va començar a fer la sensació que el problema de l’Arthur no era que estigués enfeinat, sinó que havia entrat en una fase de negació. La Marietta estava desesperada. Se sentia atrapada en els llimbs, i el més enervant era que a l’Arthur li agradaven els llimbs. S’hi sentia a gust. Havia construït tota una vida al voltant dels límits difusos, les identitats solapades i els conflictes d’interessos. Els llimbs eren el seu element. Però ella s’estava tornant boja. Un dia, la Marietta li va trucar, histèrica, i li va exigir una resposta. L’Arthur, amb una ràbia controlada, li va recomanar que es busqués un bon advocat.

Consternada, la Marietta va penjar el telèfon. Aleshores, sense pensar-s’ho, va agafar un grapat de píndoles somníferes i se les va ficar a la butxaca de la jaqueta. Atordida pel comportament odiós de l’Arthur, va baixar al carrer, va començar a caminar per la vorera i després es va posar a córrer fins al despatx de l’Arthur a les cases contigües que ell li havia comprat el 1960. Quan va irrompre a l’oficina, va trobar l’Arthur envoltat d’alguns dels seus socis, i tots van alçar la vista, alarmats. «M’has d’escoltar ara mateix», li va dir la Marietta. «Necessito una resposta.»

L’Arthur, furiós, la va esbroncar per irrompre al seu despatx i muntar un espectacle amb les seves exigències. La Marietta havia dut una còpia de la carta en la qual subratllava el que volia del divorci, i ara l’hi va llançar al damunt demanant una resposta. L’Arthur va agafar la carta i la va llegir. Però això només el va fer emprenyar encara més. Va llançar la carta a terra, amb menyspreu.

Llavors, la Marietta es va ficar la mà a la butxaca, va engrapar els somnífers i, abans que l’Arthur pogués aturar-la, se’ls va empassar. Tot el que ella volia en aquell moment era fugir, desaparèixer. Va notar que una part fosca d’ella s’elevava, que l’envaïa una força primitiva i maligna. Les píndoles tenien un regust amarg, i de sobte va sentir que se li confonien els sentits. Es va trobar ajaguda sobre la catifa, allà on l’Arthur havia llançat la carta. Era conscient de l’escàndol que l’envoltava. Veus. Crits. Després, llums. Mans sobre seu. Pressió. Algú que cridava el seu nom.

Quan la Marietta es va despertar, era al llit d’un hospital. Tenia la gola seca, adolorida. Tenia un record confús del que havia passat. Però l’Arthur era allà, al seu costat, esperant que es despertés.

El que li va dir quan va recuperar el coneixement va ser: «Com has pogut fer-me això?».

La Marietta es va acabar recuperant i al cap d’un temps es van divorciar. L’endemà mateix, l’Arthur es va casar amb la Jillian. Al final, la casa de Long Island se la va quedar ell. La Marietta es va quedar l’apartament de la plaça de les Nacions Unides. Un dia, a les nou del matí, va arribar-hi un equip de mudances. Els havia enviat l’Arthur i es van posar a embalar i a endur-se totes les obres d’art que hi havia a la casa. Van treure bronzes, estàtues, atuells, centenars d’objectes, objectes que no li importaven gens i objectes que tenien per a ella un gran significat. El pou dels desitjos. El gerro de gra. El cavall de jade que tenien damunt del piano. Els treballadors van trigar deu hores, però per fi van acabar d’embalar-ho tot i s’ho van endur. I la Marietta es va quedar allà, sola en aquell gran apartament, i va plorar, envoltada de prestatges buits i del que semblaven «marques fantasmals» a les parets, els rectangles descolorits on abans penjaven els quadres.