Читать книгу Els bons fills - Rosa Ribas - Страница 10

La Nora va sortir de l’enterrament una mica marejada. A l’olor espessa i lleugerament putrefacta de les flors se li havia sumat un encens massa oriental, més d’acord amb llums de sal de l’Himàlaia i figuretes del déu Xiva que amb les escenes bíbliques dels murals de l’església. A mitja cerimònia va estar a punt d’anar-se’n, però hauria atret massa l’atenció i hauria donat motiu a enraonies, a més de les que ja hi havia al barri sobre elles.

Abans de l’enterrament, la mare i ella s’havien trobat amb l’àvia Carmen a la plaça Orfila i havien entrat totes tres per la porta principal. La mare no ho faria mai per la lateral. Arribaven amb temps per ocupar un lloc estratègic, l’extrem d’un banc al mig de la nau enorme de l’església de Sant Andreu de Palomar. Des d’allà es podien veure perfectament els ocupants dels primers bancs i, abans, durant i després de la cerimònia, donar un cop d’ull a tota la resta sense haver de castigar-se les cervicals.

Al davant, al costat de la família d’en Damià, hi havia els altres tres vells del Versalles amb les seves dones i l’expressió d’indefensió, de terror latent, dels homes de la seva generació davant de la possibilitat d’enviudar. Als bancs del final, els assistents de compromís, alguns fins i tot drets. Però en aquell enterrament la mare no era l’única que passava llista. Mentre ella feia inventari a la seva esquerra, molts se la miraven amb curiositat. Alguns, que semblava que creien que els xiuxiuejos arribaven al seu destinatari en un sobre tancat, comentaven la seva presència:

—Mira, allà hi ha la Lola, la de l’indià, amb la sogra i la filla.

—Quina?

—La gran, la que va enviudar i se’n va anar de viatge per aquests mons de Déu.

—Pobreta! Tan jove!

—Se la veu desmillorada.

—Com estaries tu?

—I com s’assembla a la Lola! Esperem que només en el físic.

—Sembla normal.

—Home! Normal, normal..., no ho sé. Això del viatge és raret.

—Tu creus?

—A veure, se’t mor el marit i tu, què fas? Te’n vas a veure món?

L’altra no va tenir temps de contestar, començava la musica i, amb ella, va tornar a les orelles de la Nora una cosa que formava part de la banda sonora del barri, els cants desaforats de les tres germanes Salabert des del segon banc. Durant uns segons es va quedar atrapada entre l’emoció, tova com una magdalena proustiana, d’haver tornat al barri i unes ganes de riure incontenibles, provocades per les notes greus de la melodia. No perquè desafinessin menys a les agudes, sinó perquè arribaven a profunditats que feien témer que un dimoni eslau hagués pres possessió d’aquelles goles resseques. El frec amb el cos de l’àvia, que es prenia molt seriosament aquells actes, la va ajudar a reprimir-se.

Així doncs, es va aguantar el riure, el mareig, les ganes d’enfrontar-se a les persones que deien mal al seu darrere i a les mirades, i finalment van tornar a sortir al carrer, el moment preferit de la seva mare. Al davant de la porta la vorera era molt estreta, cosa que no permetia grans rotllanes, de manera que es van desplaçar, ara sí, cap al carreró lateral. Allà es reunien els que no pensaven anar al cementiri. L’àvia se’n va allunyar uns metres per xerrar amb unes veïnes. La mare es va quedar aturada en un punt visible. Ferma, amb les mans plegades a la falda, esperava que la gent se li apropés.

—Ja has tornat —la va abordar en Miquel, el propietari d’una agència de viatges del carrer Malats i que, en realitat, ja l’havia vista passar més d’una vegada de camí cap al metro; així que la pregunta de debò era: «On has estat i per què no em vas comprar el viatge a mi?».

—Sí.

Les preguntes no formulades tenen el gran avantatge que no cal contestar-les.

—Me n’alegro.

—Què tal per Amèrica? —li va preguntar una dona que tenia una parada de verdures al mercat.

—Bé, bé.

Se’ls van afegir un parell de persones més.

—Jo vaig fer la ruta 66 en moto quan era jove, vaig començar a...

—La costa est és molt més que Nova York. Nosaltres, per exemple, vam anar a...

—Tu també hi vas anar, oi? —va intervenir la seva mare—. Unes fotos precioses.

Per què estava fent allò? Per què els donava carnassa? I ella li havia de seguir el joc, no la podia aturar, perquè ja tornava a tenir l’àvia al costat, que escoltava el que s’hi explicava amb molta atenció.

—Ah! Els parcs nacionals! Yellowstone! —va dir la de la parada de verdures—. Perquè devies anar a Yellowstone, oi?

—És el dels arbres gegants? —va preguntar l’àvia.

—Sí —va contestar ella amb feblesa.

—Doncs sí, allà sí que hi va anar —va dir l’àvia.

—I fins i tot hi va veure un grizzly —va afegir la mare.

Exclamacions d’admiració.

Però, per què ho feia, allò? Per què jugava amb foc d’aquella manera? En qualsevol moment es podien contradir i aixecar sospites sobre aquell suposat viatge.

—Noreta, això no m’ho havies explicat —li va dir l’àvia.

Mentrestant, ella es va recordar absurdament de l’os Yogui i del seu company Bubu, en un parc tan imaginari com el que se suposava que ella havia visitat sense telèfon, i sense cap mena de comunicació, quan va morir l’avi i no va poder assistir, per tant, a l’enterrament.

El propietari d’una farmàcia del carrer Arbúcies es va afegir a la rotllana.

—Un dels meus somnis, visitar els parcs nacionals dels Estats Units i veure-hi sequoies. I això del grizzly ja seria la cirereta del pastís.

La mare se la mirava amb orgull, com si no només hagués vist l’os, sinó que li hagués fet una abraçada i tot. Podria ser que, mentre anava explicant aquelles històries, fins i tot se les cregués.

—Anem-nos-en, mama. —Estava cansada de les preguntes i de la tensió per mantenir la coherència.

I es van acomiadar dels diferents grupets, però amb tanta prolixitat de salutacions, frases fetes i bons desitjos que la van posar al límit de la seva resistència. Només volia fugir d’allà.

Quan creia que per fi se’n podrien anar cap a casa, els va interceptar el pas un animal negre amb sis cames, tres caps i només dos braços visibles. I també sis ullets còrvids que no acabaven de decidir quina de les dues havien d’abordar. La Nora es va agafar del braç de l’àvia, a la dreta, i del de la mare, a l’esquerra. Els tres caps canosos van saludar, els tres caps van somriure i el del centre, la més gran de les Salabert, va ser la que va parlar amb un rostre compungit.

—Ha de ser dur enviudar després de tota la vida junts! O potser és pitjor quan passa al principi?

La Nora va notar la tensió del cos de l’àvia en un costat, i ella mateixa es va quedar paralitzada davant de la maldat de la pregunta. Per sort, allò no era res que pogués acovardir la seva mare, que va fer espetegar la llengua amb menyspreu abans de contestar:

—El pitjor és haver-se passat la vida sense haver tastat cap home, com a molt algun ciri. Però us asseguro, estimades, que no és el mateix.

De debò que els havia dit el que acabava de dir? L’àvia semblava fins i tot espantada. La mare les va estirar totes dues i van travessar el carrer sense girar-se per mirar-se-les.

—Déu no existeix, és evident —va dir la mare—. Si existís, la cúpula de l’església els hauria caigut a sobre i hauria fet puré de garses mentre cantaven. Diuen que s’ha fet malbé amb les obres del metro, però han estat les veus d’aquestes tres que...

Després, la mare va començar a repassar l’enterrament sense importar-li que les seves suposades interlocutores no obrissin la boca. Van arribar a casa.

Feia olor de menjar.

La mare se’n va anar cap a la cuina, amb ganes de explicar-ho tot al pare. L’àvia va aturar la Nora al passadís.

—Què et passa?

—No puc deixar de pensar en el que ha dit aquella bruixa.

—Deixa-ho córrer, àvia. Tant se val!

—És que no sé què és pitjor, Noreta —li va dir en veu baixa, tot i que eren soles—, perdre el marit tan aviat, sense oportunitat per viure’l, o perdre’l després de tota una vida junts.

—No ho sé, àvia. Jo només puc parlar del meu cas.

Seu, inefable, inesgotable, perquè el dolor continuava allà, amb prou feines alleugerit pel temps. Més aviat al contrari, ja que la perseguia el record de les últimes paraules que havia intercanviat amb en Manel abans que tingués aquell accident amb la moto.

Van entrar a la cuina. El pare havia preparat un arròs amb gambes i calamars. S’havia lluït amb el sofregit i havia procurat que hi hagués prou socarrat per a ella i per a en Marc. El va servir amb un esforç entendridor per ser equànime. Mentre raspava el fons de la cassola, no ho feia per als seus fills de trenta anys, sinó per als nens; perquè en Marc no es queixés que «a ella sempre n’hi poses més», perquè l’àvia no li robés una cullerada d’arròs covat i fosc i la posés al plat del net que es queixava.

La mare, asseguda a la seva esquerra, va començar a passar llista de les presències i de les absències, poques, de l’enterrament. La llum que entrava pel finestral que donava al jardí enfosquia les arrugues que li encerclaven els ulls, com els cilis dels paramecis. Protozous d’aigües estantisses.

—I el vidu, en Damià, està molt afectat —va dir com a conclusió.

—Molt, molt —l’àvia li va fer el cor. Sense rancúnia, tot i que no suportava cap d’aquells quatre vells malcarats del Versalles.

El pare s’escoltava atent els relats que acompanyaven cada nom per si apareixia alguna informació nova que pagués la pena de guardar en aquell magatzem de drapaire que semblava ser la seva memòria.

—Els altres tres, en Serafí, en Miquel i... —A la Nora li faltava un nom.

—L’Antoni —va completar la mare.

—Això mateix. Els altres tres es miraven el taüt i després les seves dones, com si es preguntessin quina seria la propera.

—Quan el més normal és que els homes es morin abans.

—Lola, sisplau.

Amb la mirada, el pare va assenyalar l’àvia, que no va donar-se per al·ludida mentre anava repartint les últimes cullerades d’arròs als plats i es mirava amb tristesa el de la Nora, que encara era ple.

—Què passa? —va replicar la mare—. És una dada estadística.

La Nora va intercanviar una mirada còmplice amb en Marc, els ulls del qual li van semblar sospitosament tèrbols.

L’àvia li va fer un gest amb la mà per assenyalar-li el plat, «vinga, menja una miqueta més». Si haguessin estat soles, potser li hauria fet l’avionet. Es va ficar a la boca una altra forquilla amb arròs i després va apartar la mirada perquè no la instés a repetir.

La mare estava parlant de les tres germanes Salabert.

—Són una part fixa de l’elenc dels enterraments.

—Com tu —va fer broma el pare.

—Jo només hi vaig a mirar.

—Com tots els altres —va intervenir en Marc.

Amb aquell comentari, el seu germà va passar a ser el centre d’atenció del dinar.

—Recordeu quan me’l vaig endur de petit a l’enterrament de no me’n recordo qui? —va començar la mare.

—No, aquesta història no. —En Marc va girar els ulls en blanc.

La Nora ho agraïa. El relat de les seves neurosis infantils formava part del folklore familiar. Anècdotes del passat que desviaven el focus de damunt d’ella. Les preguntes sobre la seva absència, fins i tot quan no es formulaven, eren tan presents que gairebé havien assolit una presència física. Només l’Amàlia sabia i callava. Però podia comptar amb la seva lleialtat, la seva germana era l’única de la família capaç de mantenir la seva paraula.

—Vam entrar a l’església i en Marc es va quedar enganxat a la paret i va arribar fins al banc fregant el jersei nou contra el mur.

De menut, a en Marc li feia vergonya que la gent se’l mirés per darrere. Es preguntava què hi devien estar veient i l’angoixava aquella part de la seva imatge que no podia controlar. Com era la part del darrere del cap? Com se li bellugava el cul? Com caminava?

Una vegada, va recordar la mare, l’havia enxampat entre dos miralls que estaven enfrontats, amb una expressió inquisitiva, movent-se d’una banda a l’altra i mirant-se l’esquena, la seva manera de caminar, la posició del coll, el cabell que li queia sobre el clatell.

—I tots ens preguntàvem: com s’ho deu haver fet, en Marc? Com deu haver transportat el mirall pesant del rebedor fins al nostre dormitori per col·locar-lo just al davant del mirall de cos sencer de l’armari?

«Doncs així», els havia contestat el Marc de vuit anys, fent amb les mans el gest de despenjar el mirall pesant i caminant com un Frankenstein de cabells arrissats amb els braços estirats per carregar-lo.

El Marc de vint anys més tard es va aixecar i va recórrer l’espai entre la taula i la porta de la cuina per repetir aquells moviments, acompanyat per les rialles dels altres, que no semblaven advertir que una part de la seva matusseria no formava part del guió de la pantomima. Va seure al seu lloc i se’ls va anar mirant un per un, tot somrient, per rebre l’aplaudiment final. Ella també aplaudia, però el seu germà, sempre tan sensible a les reaccions dels altres, va notar que ella l’havia descobert. Va deixar de somriure durant el segon en què les seves mirades es van trobar. L’expressió de felicitat va reaparèixer quan l’àvia li va agafar el cap amb les dues mans, d’aquella manera com només ho saben fer les àvies, i li va fer un petó ben sonor al front.