Читать книгу Els bons fills - Rosa Ribas - Страница 16

Mentre parlava amb ell del robatori de la carn, el seu fill semblava esperar que afegís més comentaris elogiosos per la manera i la rapidesa amb què l’havia resolt. Però en Mateo va esgotar el seu repertori sense aconseguir que el seu fill se n’anés tip de l’oficina.

Després va encendre l’ordinador i va contemplar satisfet el pla de l’agència. Hi eren tots. Treballant. També la Nora.

Ella li havia demanat poder reincorporar-s’hi, encara que fos sense cobrar, però ell li va oferir un contracte. I estava convençut que la seva filla apreciava aquell gest de normalitat, també de benvinguda.

Les reunions diàries li permetien observar-la. Alguns matins apareixia amb els ulls vermellosos i li cridava l’atenció que precisament ella, insomne des de la infantesa, ara necessités tantes hores de son. Estava malalta? Però, de què? Analitzava els seus gestos buscant-hi algun indici, alguna pista, però els pares solen ser molt maldestres amb les filles. Tant ella com l’Amàlia li resultaven moltes vegades indesxifrables.

El mòbil que tenia al damunt de la taula va vibrar. Un missatge de l’Ayala. «Soc a la porta.» Tocava tornar a la feina. Les feinetes per sota mà li permetien mantenir l’empresa fora de l’aigua. Els números no sortien. Tot i que tenien encàrrecs, no cobrien els sous dels fills ni el de l’Ayala. El seu ja se l’havia reduït. Als altres tampoc els pagava especialment bé, però els pagava, i d’aquella manera els tenia tots allà. Si aconseguien que els constructors morosos paguessin, tindrien tres, potser quatre, mesos resolts.

Després d’haver-se entrevistat amb els directors de la immobiliària per parlar de futurs projectes comuns, avui estaven citats amb un d’ells, el més jove, acabat d’incorporar a la directiva i gendre del soci majoritari. Molt hauria d’haver canviat el gènere humà perquè el gendre del mascle alfa no estigués necessitat, ansiós d’èxits propis, cosa que el convertia en la part vulnerable de la tríada.

Va sortir del despatx i va cridar des de la porta:

—Lola, que me’n vaig.

No va haver-hi resposta. Potser era a dalt, o a la cuina amb la ràdio engegada, o al jardí amb la seva germana. L’experiència i la precaució li recomanaven no deixar-se veure, perquè ella no detectés en quina mena d’assumptes estava ficat. La Lola, que detestava aquells «afers», sempre l’hi notava a la cara. D’altra banda, no volia sortir sense dir adeu. I aquells dies ella encara estava enlluernada pel retorn de la Nora, no bevia, es prenia la medicació prescrita i havia tornat a llegir. En Mateo va treure el cap a la sala. Estava estirada amb el cap repenjat al braç del sofà amb un llibre. Va apartar la mirada i va somriure entre feliç i absent.

—Que sí, que ja t’he sentit, que t’he dit que d’acord.

Era com veure i parlar amb la Lola d’abans, la que es passava hores llegint i prenent notes per a les seves classes a la universitat, la que viatjava i anava a congressos, la que tant l’havia fet riure amb els seus comentaris mordaços sobre els seus companys. I també sobre les seves lectures. Contràriament al que li retreia l’Amàlia de vegades, ell ja no creia que aquella Lola pogués tornar. Per això gaudia dels seus retorns, sabent que eren transitoris, i que el normal, per dir-ho d’alguna manera, era allò altre.

Allò altre. Allò era el que havia fet fugir la Nora; n’estava convençut. Com a mínim, n’havia estat la raó principal. La gent no desapareix per una sola causa, les raons s’acumulen; tanmateix, sempre hi ha un motiu central, i en la desaparició de la seva filla aquell motiu es deia Lola.

Ningú sabria mai que feia uns cinc anys, quan ella va patir una crisi fortíssima, que en Mateo havia aconseguit controlar amb penes i treballs, ell també s’havia plantejat engegar a rodar tots els seus anys d’esforços, ingressar la Lola i separar-se’n. Un moment de debilitat i un record que li feia tant de mal com vergonya.

A la tauleta baixa, un got d’aigua i una tassa de cafè.

—T’has pres les pastilles?

—Sí, senyor.

Va estrafer una salutació militar i va tornar al llibre.

La malaltia de la Lola no aniria a més mentre ell en mantingués el control, mentre hi estigués sempre alerta. Les crisis eren tremendes, doloroses, desesperants, però cícliques i transitòries, com els huracans del Carib, com els temporals de neu a Escandinàvia. Un cop passaven, ell n’escombrava les dernes i reposava tot el que havia destrossat en els moments més àlgids de la ira: els gots, els plats, les tasses, els gerros... Tornava a comprar objectes de vidre i de vaixella, mai de plàstic, per satisfer la necessitat de destrucció i de terrabastall de la seva dona, però ho feia a botigues barates. Amb el temps havia desenvolupat un pragmatisme estoic.

Llavors va recordar que havia d’agafar la gravadora petita que s’havia deixat al despatx. L’amagarien dins d’un paquet de tabac. Va tornar al despatx. No la trobava, tot i que recordava haver-la tinguda a la mà per comprovar-ne les piles. Quan va moure uns papers de la taula, va empènyer un bolígraf cap a la vora. Va allargar el braç per agafar-lo abans no caigués a terra. I va notar un cruixit a l’espatlla dreta.

Al cotxe, l’Ayala es va adonar dels moviments que feia per intentar alleujar el dolor.

—Un mal gest —li va explicar en Mateo.

L’Ayala li va oferir la pitjor de les respostes:

—Són els anys, Mateo.

En Mateo va descarregar el seu mal humor creixent en la tria del lloc per a la cita.

—L’hotel Vela! Un maleït hotel de cinc estrelles? Saps quant ens clavaran per les consumicions? Perquè ens tocarà pagar-les a nosaltres.

—No serà tant, Mateo.

—Com que no serà tant? Anem a preu fet. I les despeses van a càrrec nostre. Com aquest paio, el gendre..., Pablo, en Pablo, el gendre, demani alguna cosa per picar, ens arruïna.

—Ho hauríem pogut fer d’una altra manera sense despeses, però et recordo que vas ser tu qui va decidir que es faria «bé».

El seu company tenia raó, però a ell li continuava fent mal l’espatlla.

—Maleïts ciclistes! Que bé que es circulava per aquesta ciutat abans que hi arribessin! Érem nosaltres i les motos. Massa contrincants.

Va assenyalar el noi que se’ls acabava de creuar per davant. Portava un casc militar que li cobria el cap.

—Els venedors d’artefactes militars dels Encants han ampliat la clientela: nazis, franquistes i ciclistes.

—Escolta, si t’has de trobar millor, envesteixo el proper que passi —li va dir l’Ayala.

En Mateo se’l va mirar emmurriat i es va concentrar a ficar la gravadora diminuta al paquet de tabac que portava preparat.

Van baixar del cotxe. El rostre pugilístic, la corbata perfectament nuada, el trajo sobre el cos atlètic, l’Ayala irradiava una elegància perillosa. En Mateo havia de reconèixer que sabia portar el vestit millor que ell, que era més aviat un home de mànigues de camisa. Sempre havia envejat la fluïdesa dels seus moviments, un cos mogut per cintes i politges ben engreixades. Ell, en canvi, sentia que el seu cos estava fet d’engranatges dentats. Mentre caminaven cap al punt de trobada, anava movent l’espatlla per intentar recuperar la rotació. Crac, crac, crac.

No volia despertar suspicàcies en el seu interlocutor, de manera que ells mateixos es van presentar com a suspicaços i van demanar que els mòbils es quedessin apagats al damunt de la taula de la cafeteria de l’hotel, on, per a tranquil·litat de la comptabilitat mental d’en Mateo, el gendre, en Pablo, només va demanar un tallat. Entre tasses, mòbils i agendes, un paquet de tabac una mica rebregat enregistrava la proposta «exclusiva» de negoci.

—Els altres dos socis no en sabran res, d’això, oi?

—Si no els ho diu vostè, en absolut, senyor Guasch —va dir en Mateo.

—Pablo. Digue’m Pablo.

—Naturalment. José Manuel. —En Mateo li va allargar la mà.

José Manuel, José Luis, Javier. Noms que insinuaven respectabilitat i avorriment. Abans també feien servir José María, però l’Aznar el va fer malbé.

En Pablo, el gendre, va notar el seu gest de dolor.

—L’altre dia, jugant al pàdel. —En Mateo es va fregar l’espatlla amb un gest de dramatisme exagerat abans d’afegir:— Ai! Els anys...

En Pablo, el gendre, va fer un gest per minimitzar-ho, i després van continuar parlant de negocis.

—Aleshores, els terrenys ja estan requalificats?

L’Ayala va treure la documentació.

Sí, ho estaven fent bé.