Читать книгу Els bons fills - Rosa Ribas - Страница 15

Com que l’Alícia, la seva dona, s’estaria tres dies de viatge per feina, en Marc es va convidar a esmorzar a casa dels pares. Va passar per una fleca del barri. En Xavi, el fill dels amos, havia estat molt amic seu a l’escola i a l’institut.

La Lola se’n burlava, d’aquell nano, perquè era molt blanc i tovet, «com un panet de Viena». Ell fingia que tant li feia. «Quin escuracassoles!», deia ella, i no era del tot fals, si bé no exactament com ella s’ho imaginava. En Xavi i en Marc s’asseien al parc i, sí, menjaven restes de la fleca, però les feien baixar amb el rom que el pare d’en Xavier feia servir per a les pastes negres, unes hòsties fetes amb els dolços que sobraven. Els van enxampar, però no va ser en Mateo, sinó el pare d’en Xavier, que es va adonar que li faltava rom.

Ara, amb un somriure còmplice, molt diferent de l’expressió furiosa amb què els havia esperat un dia a la rebotiga quan hi van entrar a tornar l’ampolla, el pare d’en Xavi li regalava una pasta negra i el deixava triar entre dos tipus de croissants. El dia que els va descobrir, el va deixar triar entre una bufetada allà mateix o explicar-ho als seus pares. En Marc va triar la bufetada, convençut que els pares dels altres no pegaven, però es va equivocar.

—Posi-me’n dels normals i una lliura d’ulleretes.

Va notar un formigueig a la galta dreta. El pare d’en Xavi era esquerrà.

Se’n va anar. Pel camí va treure la pasta negra de la bossa i la va donar a una dona que pidolava a la porta d’un supermercat.

Va arribar a casa. La Nora estava passant un drap per l’hule de margarides que cobria la taula.

—Mira que tens tirada a la cuina d’aquesta casa, Marc! —li va dir en to burlesc.

Quan estava a punt de contestar-li que com a mínim ell tenia una casa on viure, va entrar sa mare. La seva germana i ella s’assemblaven físicament, totes dues eren petitones i primetes, i compartien la forma ovalada de la cara, la cabellera de color castany i, aquell matí, unes ulleres fosques al voltant d’uns ulls cansats.

—Vas a buscar la tieta? —li va preguntar la mare.

Va travessar el jardí i va trucar a la porta de la caseta on vivia. El besavi indià l’havia feta construir per als dos criats mulats que s’havia endut d’Amèrica. Va trucar amb suavitat, com els nens perduts al bosc que no saben si darrere de la porta hi ha la fada o la bruixa. Llavors va aparèixer la tieta Claudia, eixugant-se les mans amb un drap. En Marc li va fer dos petons.

—Vols fer una cafè, tieta? He comprat pastes.

La tieta va dubtar.

—També hi ha la Nora?

—És clar. Que passa res, tieta?

—No..., però no tinc temps. —I ja estava a punt de girar cua.

—He comprat ulleretes només per a tu.

La tieta Claudia va tancar la porta i el va seguir fins a la cuina. La va observar mentre ella es mirava la Nora a distància. Era por? Per quina raó podia fer por la seva germana a la tieta Claudia? Si no era por, s’hi assemblava molt, perquè es va esperar a veure on seia la Nora per ocupar el lloc que es trobava més allunyat. Només aleshores va agafar una de les ulleretes i se la va ficar sencera a la boca.

—Així que ja has tancat allò del carnisser? —li va preguntar sa mare.

Sonava com si hagués descobert un assassí perillós.

La tieta Claudia va deixar de mastegar.

—Què feia?

En Marc l’hi va explicar.

—Però no aquí, al barri, oi que no?

—No, no pateixis, tieta.

I ella va agafar la segona ullereta.

—Quina quantitat de pocavergonyes! Quina sort que els has atrapat.

—En Marc és el nostre defensor de la moral. —La mare li va donar uns copets a la cuixa.

—Incorruptible, com el braç de santa Teresa —va dir la Nora.

—Contra el mal... —va començar la mare.

—... la formiga atòmica! —va acabar la seva germana.

Quan començaven amb aquella mena de bromes i de comentaris, eren imparables. I insuportables.

Llavors va aparèixer el pare a la cuina.

—Pots venir, Marc?

—La feina em crida.

—Això. A lluitar contra els dolents —va dir la Nora, burleta.