Читать книгу Els bons fills - Rosa Ribas - Страница 14

—A tu no te n’ha explicat res?

—Qui?

—L’Amàlia, d’això de la Nora.

—Mateo, deixa-ho córrer —L’Ayala va apartar la vista de la carretera per mirar-se’l durant un segon—. Quan alguna de les dues vulgui parlar, ja ho farà.

—Però, tu en saps res?

—Tinc la sort de no tenir-ne ni idea, Mateo. Així m’estalvio el conflicte de lleialtats.

No va gosar preguntar-li cap a quina banda es decantaria. Ja era prou complicat que el factòtum de l’agència, la seva mà dreta, estigués vivint amb l’Amàlia. Intentava convence’s a si mateix que ho acabaria acceptant. Tot i que, ¿com podria arribar a acceptar-ho si ni tan sols aconseguia acostumar-s’hi?

—Em sembla que ho estàs complicant més del que cal —li va dir l’Ayala.

—El què?

—Això d’aquests morosos. Què, si no?

L’economia dita submergida comparteix amb la que es mou dins de la legalitat les regles bàsiques de funcionament. La més elemental és que les feines fetes es paguen. Les diferències comencen quan aquestes regles no es compleixen, perquè en aquests casos no és possible recórrer a instàncies superiors, ni tan sols a empreses legals, però desagradables, com l’agència de cobraments on treballava l’Ayala quan en Mateo el va conèixer: El Cobrador del Frac.

—Encara el tens? —li va preguntar.

—El què?

—El frac.

—Estaves pensant en això? Sí, el tinc desat en un armari. Ja que el vaig haver de comprar per fer la feina, me’l vaig quedar. Saps que me’l vaig posar per casar-me?

—No fotis.

—I saps el millor? Que encara em va bé.

—Te l’has emprovat fa poc?

L’Ayala es va posar a riure.

—T’estic aixecant la camisa, Mateo.

—Doncs ho has aconseguit.

No havia assistit al casament de l’Ayala, aleshores només eren companys de feina en una altra agència. Sí que va ser al seu costat en els moments difícils del divorci, feia cinc anys. I recordava amb autèntica vergonya els comentaris que solia fer al seu col·laborador i amic quan apareixia alguns matins per l’agència amb cara de cansament i felicitat.

«Què, Ayala? Has cardat?»

«No ho saps prou. Si jo t’expliqués...»

Però ara no volia mirar-se’l i veure-li aquella cara.

—Doncs jo continuo pensant que seria millor portar-ho per la via ràpida.

—El què?

—Collons, Mateo, això del cobrament! De què es tracta tota l’estona?

De cobrar un deute, per descomptat. Els que els havien contractat havien proporcionat al morós la mà d’obra, marroquins i algerians sense papers als quals havien falsificat els permisos de residència i de treball, i havien subornat a qui calia subornar. Però ara l’empresa constructora només volia pagar la meitat del que havien acordat, i no atenia les reclamacions del seu client, que al seu torn devia diners als seus «proveïdors».

—Amb un parell d’hòsties ben donades, ho tindríem arreglat.

L’Ayala va posar l’intermitent per agafar la sortida.

—Això no té mèrit.

—No. I què?

—Doncs que som detectius i tenim una ètica.

—Mateo, estàs bé? Cal que em preocupi per alguna cosa?

—No. Però és que crec que, encara que ho fem en negre, hem de mantenir un mínim de nivell.

—Des de quan?

—Des del moment que volem ser una empresa seriosa.

—Mateo, t’asseguro que m’estàs acollonint.

—No és res. És que vull fer les coses bé. Investigant. Ja sé que seria més fàcil agafar un parell de col·laboradors i enviar-los a inflar d’hòsties aquests paios, però aquesta vegada ho vull fer d’una altra manera. Vull fer-ho bé.

—Bé, dius? Ja em diràs com es poden fer «bé» aquestes feines.

Ja l’hi deia la Lola, «no pot haver-hi bé dins del mal».

—D’acord, diguem que ho vull fer diferent. Sense violència, sense violència física, com a mínim.

L’Ayala va negar amb el cap.

—Continuo pensant que és complicar innecessàriament una cosa que és més aviat fàcil d’enllestir. Però aquí manes tu.

Així era. I ell havia decidit que allò ho resoldrien amb un recurs que no només era tan efectiu com l’amenaça física, sinó que, a més a més, solia deixar rèdits per al futur en forma d’informacions sensibles: l’extorsió.

El primer pas era descobrir quin dels tres socis de l’empresa morosa era la baula més feble. I per això, amb identitats falses i amb targetes de visita que els presentaven com a promotors, temptejarien un negoci amb ells.

En Constantin els havia fet una pàgina web per si els investigaven. L’hi havia encarregada al mateix temps que la pàgina oficial de l’agència i també l’havia feta el nebot imaginari del rus. D’aquella no hi hauria factura i desapareixeria així que acabessin l’encàrrec. Mentre abaixava la finestreta, va somriure en recordar l’expressió satisfeta de l’Amàlia, perquè Hernández Detectius havia entrat per fi en la modernitat.

—Ai, filla! Quan tu hi vas, jo ja en torno —va xiuxiuejar a la cigarreta mentre l’encenia.

—Què?

—Que si en vols una.