Читать книгу Els bons fills - Rosa Ribas - Страница 11

—Molt bé, doncs, toca tornar a la feina —va dir el pare—. Marc, podries acompanyar l’àvia a casa?

El seu germà ho feia de bon grat; sempre havia estat el net preferit. La Nora se’ls va imaginar prenent-se un anís o una Agua del Carmen a la sala.

Com que el pare havia cuinat, a la mare li tocava fregar els plats. Però es va oferir a fer-ho ella. No volia anar al despatx, no tenia res nou a dir del cas en què estava treballant. Però la seva mare, amb l’amabilitat excessiva i desbordant que li demostrava des que havia tornat, no l’hi va permetre. Així que va seguir el pare pel passadís fosc fins al despatx.

Va seure en una de les butaquetes blaves d’un dels racons del despatx. Li feia una mica de mal l’estómac i li anava bé repenjar-se.

El pare es va acostar a la cafetera.

—Un cafè?

—N’acabem de prendre un.

—Sí, és clar.

No va seure amb ella, sinó darrere del seu escriptori. Va engegar l’ordinador.

—Com portes el cas amb l’Amàlia?

—Ella no t’ha posat al dia?

—No, avui no hem parlat.

El pare mentia. L’Amàlia havia enviat un missatge al mòbil a la seva germana després d’haver parlat amb ell. Li va seguir el joc i li va explicar el que tenien sobre els seguiments de l’Alejo Vera, el marit infidel, mentre esperava que el seu pare li tornés a preguntar per la seva absència, que era del que es tractava. Ho va fer quan ella estava a punt d’aixecar-se de la butaca blava per continuar amb la vigilància.

—Ja et vaig dir que no vull parlar d’això —va contestar, sense canviar el to amb què li havia parlat del cas.

—Filla, vaig pensar que volia dir que aleshores no volies fer-ho, però que en algun moment...

—Això és el que tu vas entendre.

—Però és que passen els dies, et vas incorporant aquí, a la família i a la feina, i no en sabem res.

Remenava papers d’un cantó a l’altre, com si busqués alguna cosa per evitar mirar-la. De cop i volta es va quedar quiet, mentre sostenia en l’aire un dels fullets vells de l’agència.

—Són com paneroles —va dir—. No sé quants n’he trobat i llençat i, així i tot, quan menys t’ho esperes, n’apareix un altre.

—Per què els llences?

—Perquè ja ningú contracta uns detectius perquè hagi llegit un fullet. La teva germana té raó, és antiquat i...

—Pagerol. —Era una de les paraules preferides de l’Amàlia per definir l’agència—. Res més, papa? M’he de posar a treballar.

—No, res més. A veure si avui l’atrapes.

La mirava fixament, com si no estigués disposat a abandonar l’esperança que li n’expliqués alguna cosa abans de desaparèixer darrere de la porta del despatx. Naturalment, el va desil·lusionar.

Aquella vegada, les seves expectatives no es complirien.

El seu pare sempre n’esperava alguna cosa, d’ella. Abans, ja fos a la feina, a l’escola o en els estudis, les expectatives paternes es podien resumir amb una paraula molt capitalista, «rendiment». I ella s’havia adaptat a suportar-les, igual que els peixos abissals aguanten la pressió de tones i tones d’aigua sobre els seus cossos. El preu que es paga és la monstruositat, boques enormes de dents aterridores, cossos gelatinosos i també la capacitat de crear llum pròpia; però la bioluminescència no serveix per veure-hi en la foscor, sinó per atraure les preses.

Prou. Calia que es concentrés en l’home que estava investigant. L’Alejo Vera era un sexagenari amb el qual la natura havia tingut el gest generós de conservar-li una cabellera abundosa. I la resta del cos la mantenia en forma sotmetent-se a unes sessions esportives tiràniques en un gimnàs luxós de Pedralbes. Des d’allà l’havia seguit fins a un pis del carrer Galileu, a Sants. Era una sort que la seva amant visqués en un barri popular, on hi havia com a mínim un bar a cada carrer. En els seguiments als barris alts de Barcelona, tan residencials, tan de portes endins, les esperes eren complicades i incòmodes. La gent desconfiava quan la veia allà dreta en un portal, per molt que fos una dona ben vestida, i a molts dels edificis hi havia porters o càmeres de vigilància, i allò l’obligava a seure en un banc, si és que n’hi havia cap, perquè en aquells barris semblava que la gent no es cansava quan caminava; llavors tocava passejar pel carrer amunt i avall fent veure que esperava algú.

Allà, en canvi, hi havia tres bars per triar. Es va ficar dins del que li oferia una millor perspectiva, amb tanta fortuna que va trobar una tauleta lliure davant del finestral i va quedar mig oculta darrere de les gruixudes lletres blanques que hi havia pintades al vidre: ENTREPANS VARIATS. Va deixar el bloc a la taula. Segons el protocol, era necessari consignar-hi les hores exactes dels seus moviments i documentar-ho, si era possible, amb fotografies. Potser tindria sort i l’home sortiria al carrer amb l’amant i els podria enxampar en una actitud afectuosa, comprometedora.

Va demanar un cafè amb llet. Es feia fosc. La llum que anava minvant a l’exterior feia que es veiés a si mateixa reflectida al vidre de la finestra i, encara que la blancor de la tassa li robava protagonisme en la imatge, no va poder evitar posar-se trista. Va canviar de postura i va seure de manera que podia observar el portal sense haver de veure’s de perfil. Una fiblada a la templa li va anunciar el mal de cap. Va deixar la càmera a mà.

Una hora més tard, ja s’havia fet de nit. Per què no sortia d’una vegada? «Vinga, home, que a la teva edat i amb la pallissa que t’has fotut al gimnàs tampoc pot ser que un clau et duri tant.» El mal de cap se li aguditzava. Va començar a odiar aquell paio. Per culpa seva era allà asseguda, bevent-se un cafè que no se li havia posat bé. Només tenia ganes d’aixecar-se, sortir del bar i anar-se’n cap a casa. Potser aquell home s’havia adormit. Pel que es veia, no pensava sopar a casa. Va mirar el rellotge. Les set. Potser sí que soparia a casa i diria a la seva dona que tornava molt cansat de la feina. Mentrestant, la dona faria veure que continuava ignorant-ho tot i, dolguda i ressentida, esperaria les proves que li permetessin anar a l’advocat. «Descansa, amor meu, pobret, treballes massa. Descansa. Tu, que t’ho mereixes tot. Tot el que et passarà.»

El seu reflex al vidre imitava l’expressió que imaginava a l’esposa enganyada. Abans que la dona del bar l’odiés massa per ocupar-li la millor taula amb una consumició tan pobra, va demanar un altre cafè i una aigua amb gas.

Tot just estava aixafant la rodanxa de llimona contra el fons del got que es va il·luminar la llum del portal. Es va posar en guàrdia.

L’home sortia de l’edifici, però ho feia sol. En qualsevol cas, el va fotografiar. I estava a punt d’abaixar la càmera quan va aparèixer la dona. Pel que es veia, ell s’havia descuidat alguna cosa, un objecte petit que ella li lliurava amorosament i ell rebia amb una reserva previnguda. Ella feia un passet per acostar-l’hi i ell retrocedia, apartava el cos i allargava la mà. Potser li feia por que algun veí els veiés, o potser que els estiguessin vigilant. Una reacció paranoica, un símptoma del sentiment de culpa. La dona buscava un darrer gest afectuós.

—Vinga, fes-li un petó, imbècil.

Però no ho va fer. I se’n va allunyar mentre es desava a la butxaca de l’americana el que li havia donat la dona, que va tornar cap a l’interior de l’edifici.

Amb aquella imatge no n’hi havia prou. Caldria continuar amb la investigació, una feina sense sobresalts previsibles, gairebé de manual, com si al seu pare li fes por carregar-la més del compte o l’hagués enviada a classes de repàs. Va somriure. I el cap, desagraït, li va enviar una altra fiblada de dolor. Se’n va venjar premsant la rodanxeta de llimona fins que l’aigua es va omplir d’uns cossets translúcids que es va empassar com si fossin un medicament.