Читать книгу Els bons fills - Rosa Ribas - Страница 12

Quan en Mateo, apressat per l’Amàlia, va preguntar a en Constantin si li podria dissenyar una pàgina per a l’agència, el rus li va dir que no era la seva especialitat.

—Però tinc un nebot que és dissenyador de pàgines web.

Tothom té un nebot que dissenya pàgines web, fins i tot en Constantin, que no tenia família. I tampoc semblava tenir passat. Feia uns deu anys que havia obert un negoci de venda i reparació d’ordinadors a Fabra i Puig, a prop del Club de Natació, i va passar a ser «el rus dels ordinadors». En una altra època i en un altre lloc haurien dit que era un espia, un d’aquells agents grisos del bloc de l’Est, sense humor ni glamur, però a Sant Andreu era el rus dels ordinadors.

Mentre l’esperava, en Mateo va contemplar el vell fullet publicitari que havia trobat abans amb la seva filla. Potser era l’últim. Si l’estripava i el llençava, no en quedaria cap testimoni. En dos anys, l’agència compliria vint anys, ja que l’havia fundada el 1999. Va buscar a internet. Noces de porcellana. Ja era mala sort! Però vint anys són vint anys.

De moment, tocava tenir una bona pàgina web i el timbre anunciava que en Constantin ja havia arribat amb les seves propostes. Va guardar el fullet al calaix de l’escriptori.

El rus no era gaire alt i tenia una mirada de furot enfadat que li recordava Vladímir Putin, però en Mateo se’n guardaria molt de dir-l’hi, ja que, com Putin, era molt susceptible.

Va cridar l’Amàlia, que era al despatx del costat.

En Constantin va seure davant de l’ordinador i els va ensenyar uns quants dissenys. L’Amàlia, a la seva esquerra, i ell a la dreta.

—Aquest no —va dir la seva filla immediatament quan va veure el primer.

—Doncs jo no el trobo malament.

—Papa, això no es veu professional.

En Constantin en va obrir una altra versió.

—No! Constantin, el seu nebot no ho té gens clar —va dir l’Amàlia encara més contundent—. No en volem saber res, de jocs, ni de lupes, ni de Sherlocks, ni de paios amb gavardina.

En Mateo, que per la cara del rus començava a sospitar que l’orgullós creador dels dissenys de les pàgines web era ell mateix, i que el nebot era tant una defensa com una manera de cobrar-li més, va intentar mitjançar.

—Doncs es veu simpàtica.

—Papa. No volem ser simpàtics. Som detectius professionals.

—I ni tan sols som simpàtics —va afegir ell, per suavitzar, mentre es mirava el rus.

En Constantin va assentir amb vehemència.

—Us ensenyo la tercera.

En Mateo va tancar els ulls un moment abans de mirar la pantalla. A veure què diria ara la seva filla.

—M’agrada.

—Encara sort —se li va escapar.

—Papa, tinc la impressió que no et prens això seriosament. La pàgina web no és per acontentar-me. És una qüestió de...

—Això no ha dit ningú.

—Doncs és el que em sembla a mi.

Assegut entre tots dos, en Constantin es va tirar enrere, impassible. La mà dreta acaronava el ratolí. «Tranquil, tranquil, continuem de seguida.»

—És només que tu tens més criteri —va dir en Mateo.

La mà va saber que podia continuar i amb un clic va fer tornar les mirades a la pantalla.

En Mateo va deixar que l’Amàlia anés fent correccions i, fins i tot, li va portar la contrària una vegada perquè es notés que s’hi implicava.

Sòbria, informativa, professional, així va quedar finalment, segons les paraules de la seva filla.

—Doncs ja hem acabat —va dir en Constantin.

No pas del tot. En aquell moment es va recordar del fullet refugiat al calaix. El va treure. I, abans que la seva filla pogués dir res, va demanar a en Constantin que afegís un lema a sota d’Hernández Detectius: «Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes».

El rus, concentrat en la seva feina, no es va adonar que, mentre introduïa i col·locava les paraules, la cara de l’Amàlia reflectia estupor, però ella no discutiria res al seu pare davant d’un estrany.

—Fantàstic, Constantin —va concloure en Mateo.

—Doncs ara mateix ho poso online.

En Mateo va veure el gest de l’Amàlia de reüll i, com si el volgués aturar, va aixecar un dit admonitori: no t’oblidis de qui és que mana en aquesta agència.

—És que... —va arribar a dir la seva filla.

El rus ho va interpretar com un excés d’humilitat de l’Amàlia. I es va girar cap a ella.

—La falsa modèstia és antipàtica, és una de les pitjors formes d’arrogància.

—Bé, jo..., és que...

—Per això no m’agradava en Guardiola —va continuar, adreçant-se ara a en Mateo—, jo no em crec aquesta modèstia postissa. M’estimo més la gent que és arrogant sense dissimular, com el d’ara, en Luis Enrique —va concloure.

L’Amàlia es va quedar sense paraules.

Mentrestant, la pàgina ja estava penjada online.

—Us he posat alguns marcadors perquè els motors de cerca us col·loquin a la primera plana. En un dia o dos ho notareu.

Després, en Mateo el va acompanyar fins a la reixa del jardí. Quan va tornar al despatx, ella estava asseguda a la seva cadira, mirant-se la pantalla amb desaprovació.

—Per què has afegit aquesta frase?

—És el nostre lema.

—Però fem moltes altres coses.

—Sí, però aquesta és la que ens distingeix.

—No et sembla molt fanfarró? I no em fotis el mateix rotllo que en Constantin.

—No és fanfarró, perquè és veritat. Els hem trobat tots. —Va fer una pausa—. També la Nora.

Però no havia estat ell, cosa que, certament, l’havia turmentat durant els mesos de la desaparició de la Nora. En Mateo Hernández, el detectiu que als fullets es vantava de «Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes» i que era incapaç d’esbrinar on era la seva pròpia filla. Encara n’estava avergonyit. Tots els fullets havien estat perseguits i aniquilats, menys aquell, que havia sabut amagar-se.

I ara ho proclamava la flamant pàgina web: «Hernández Detectius. Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes». I era cert. Perquè l’havia trobada una Hernández. L’Amàlia ho havia aconseguit, havia fet que tornés amb la mateixa maleta petita amb la qual se n’havia anat. A dins, la mateixa roba, encara que s’havia aprimat. Com l’havia localitzada? Què havia sabut veure la seva filla petita que a ell se li havia escapat?

L’Amàlia va somriure amb desconfiança i, abans que a ell se li passés pel cap fer-ho, li va repetir la resposta que li donava cada vegada que li preguntava on i com l’havia trobada:

—La Nora no vol.

Ell es va arronsar d’espatlles.

—Vaig a veure què fa ta mare.

Cent per cent. Ells també.