Читать книгу Els bons fills - Rosa Ribas - Страница 20

Una tarda més rere les passes d’aquell home. L’Alejo Vera va baixar del metro a Sants i va comprar un flascó de Chanel núm. 5 en una perfumeria de l’estació. O tenia poca imaginació o certa mitomania, «Juguem que jo soc en Kennedy i tu ets la Marilyn, d’acord?». Va sortir al carrer.

Barcelona té llocs definitivament sòrdids, bruts, lletjos, degradats, però pocs són menys hospitalaris que l’estació de Sants i el seu entorn. Dos ermots amb nom de plaça recoberts per un paviment irregular i raspós, el fregament del qual frena els que n’intenten sortir i ofereix una benvinguda esquerpa als que hi arriben. A l’hivern, el vent i la pluja s’hi diverteixen canviant de direcció per atacar per tots els flancs; a l’estiu, el sol abrusador converteix la travessia en una gesta bíblica. Ni tan sols si la primavera i la tardor tornessin a Barcelona, no aconseguirien esborrar tanta aspror, no hi hauria flors que poguessin tornar a brotar ni arbres amb fulles groguenques que caiguessin a terra. Només formigó.

L’Alejo Vera caminava a pas lleuger. Anava a trobar-se amb la seva amant a casa seva, però més tard de l’habitual. El va fotografiar obrint el portal amb una clau pròpia. Aquella vegada, la Nora es va esperar en un altre bar. Si repetia el lloc d’observació, podia acabar cridant l’atenció dels propietaris. Va agafar un diari, va demanar un cafè i, envoltada pel soroll de les veus, la musiqueta infantiloide d’una màquina escurabutxaques amb tecles greixoses i el televisor, es va posar a esperar que l’home tornés a aparèixer. Aleshores hauria d’abandonar el local immediatament, de manera que va pagar la consumició i només va treure el mòbil de la bossa.

Quan van sortir, tot just acabava de revisar les necrològiques. Va deixar els morts del dia als seus tanatoris i va començar a seguir la parella. No anaven de bracet, ni hi havia res que els delatés com a parella. La dona deixava anar un rastre excessiu de Chanel, fruit potser de l’entusiasme o de la inexperiència; en qualsevol cas, hi havia alguna cosa a celebrar i anaven a fer-ho fora. Van caminar fins a un local petit de la carretera de Sants, on els van donar una taula en un racó recollit. El local tenia una barra d’estil retro on servien cerveses artesanes. Des d’allà va ser tan fàcil fotografiar-los mentre es feien petons que li va semblar gairebé ofensiu. No es va esperar que acabessin de sopar. Tenia el nom de l’amant, la seva adreça i les fotos, just el que l’esposa necessitava. No li havia demanat que esbrinés res més sobre la dona, què feia, si també era casada ni des de quan tenien aquella relació. La dona treballava en una notaria, potser s’havien conegut durant una gestió. Allò, a la seva clienta no li interessava. No interessava a ningú. «I tampoc a tu.»

Portava gravada al cervell una conversa amb la doctora que l’havia tractada al sanatori:

—No ho faré més. No ho faré més, doctora.

—És clar que no. Ja n’has tingut prou, oi?

—Prou? No.

—Aleshores?

—Ho vull controlar.

—Això és el que diuen tots els addictes.

—I això què vol dir?

—Que hi tornaràs a caure.

No, no hi cauria.

Va pagar.

Cas tancat.

Va trucar a l’Amàlia:

—Ja ho tenim.

Feina feta, només quedava redactar els informes. Això ho farien l’Amàlia i ella l’endemà al matí. Res més, ja no hi havia res més a fer.

La bullícia de la carretera de Sants l’atabalava. Els negocis estaven tancats, però la gent seguia omplint les voreres, entraven i sortien de les estacions de metro, estretes com forats de formiguers, els autobusos esbufegaven sota la càrrega humana, veus al carrer i d’altres de més esmorteïdes a l’interior dels locals. Es va ficar per un carrer lateral, una mica més tranquil·la. No sabia on anar. Tornar a casa volia dir sopar amb els seus pares, amb la interrogació tàcita del pare i la sospitosa tranquil·litat de la mare. Seria millor endarrerir-ne el retorn. Però al carrer, sense res a fer, tampoc s’hi sentia còmoda. No era com l’Amàlia, a qui li encantava vagarejar o sortir a córrer pels parcs. Per a ella, els parcs hi eren per travessar-los o evitar-los. La Nora no havia estat mai una passejadora.

I ara encara ho era menys, ja que per ser-ho és necessari disposar d’un lloc propi del qual sortir o al qual tornar. I ella no el tenia. Patia el càstig dels retornats.

Els retornats que ja no troben el seu espai, perquè ni els que s’hi van quedar eren els mateixos ni tampoc ho era la persona que tornava. Com els milers de soldats que tornen a casa després d’haver-se passat anys en captivitat. Els que els esperaven, les famílies, els amics, no havien apreciat els moviments subtils i constants que, com les plaques tectòniques, transformaven inexorablement els continents, els espais físics i afectius en què els retornats no acabaven d’encaixar. A més a més, menys en el cas de Martin Guerre, els retornats no podran ser mai tan bons com els fantasmes creats durant la seva absència; era com competir contra un germà mort, que es deia com tu i s’assemblava molt a tu, però que era millor que tu.

I Martin Guerre no era un retornat, era un impostor.

Va enviar un missatge al pare per dir-li que no aniria a sopar, que continuava observant, i es va ficar en un cinema.

Quan va tornar a casa, els pares ja eren al llit. Va pensar a prendre’s una pastilla per dormir, per no haver d’esperar el son; en els darrers moments de la vigília se li omplia el cap de sorolls i de veus. L’escena a l’hospital amb l’àvia, la veu d’en Manel, el fantasma de les seves darreres paraules, impossibles de canviar i de corregir. Però si es prenia la pastilla, no podria notar si sa mare tornava a voltar per davant de la seva porta. Li va costar adormir-se, pendent de percebre el so de les seves passes.

Tot i així, el divendres al matí es va despertar aviat. El seu dormitori estava just al damunt del dels pares. Va obrir els porticons d’una de les finestres. Li va semblar distingir al jardí una ombra a la finestra de la cuina de la tieta Claudia, però també podria ser el moviment d’algun dels arbres amb la llum incipient del matí. Es quedaria a l’habitació fins que els seus pares s’haguessin llevat i haguessin esmorzat. Va anar de puntetes fins a l’antic estudi de la mare per buscar-hi un llibre. Es va decidir per Amor y pedagogía d’Unamuno. La seva mare els l’havia llegit quan eren adolescents, a la sala, amb ells estesos als sofàs menjant llaminadures. Més ben dit, els l’havia començat a llegir, perquè la lectura es va quedar a mitges per culpa d’una crisi. Els seus germans van acceptar la interrupció, però ella va agafar el llibre i el va acabar pel seu compte.

Es va estirar al llit i va començar a llegir. Recordava les rialles de la mare quan arribava a determinats passatges. Cap a les set li va sentir la veu, i també la del pare. Ja es llevaven. Passes, la dutxa, la cisterna del pis de sota. Van baixar les escales com de puntetes per respectar el seu suposat son. Va continuar llegint durant més d’una hora. I va sortir quan va suposar que l’Amàlia estaria a punt d’arribar.

La va esperar al despatx, passant a l’ordinador les seves notes de la tarda anterior i arxivant les fotos definitives. L’Amàlia hi va arribar a les nou.

—I el papa? —va preguntar.

—No ho sé, em pensava que seria a l’altre despatx.

—No, no hi és.

—Deu haver sortit. Què està portant?

—Diu que una falsa baixa laboral, però em sembla que es tracta d’algun dels seus tripijocs —va dir l’Amàlia—. Treballa amb... l’Ayala.

—Li pots dir Daniel, si vols.

La seva germana va somriure.

—A ells no els agrada.

—El què?

—Que estiguem junts.

—És normal. És una mica estrany. Però ja s’hi acostumaran.

—I tu?

—Jo què?

—Collons, Nora! No et facis la longuis. Que què en penses.

—Doncs, res.

El llavi superior de la seva germana tapava l’inferior. Era una expressió que adoptava des que era petita quan la contrariava alguna cosa, i que li inspirava tanta tendresa que no s’hi va poder resistir:

—A veure: tu estàs bé?

—Sí. Molt.

—Aleshores em sembla perfecte. Ens hi posem?

Van acabar l’informe. La Nora va treure el cap al despatx del costat. Només faltava el seu vistiplau i ja podrien trucar a la clienta. Però el seu pare encara no havia tornat d’allà on fos que havia anat.