Читать книгу Els bons fills - Rosa Ribas - Страница 17

Cap a les sis de la tarda, l’Amàlia es va tirar enrere a la cadira, va estirar els braços i les cames per desentumir-los i va pensar amb enveja que la Nora era al carrer en ple seguiment, tot i que potser, ateses les activitats de l’home que vigilaven, ficada en un bar, també asseguda. Però un bar, qualsevol bar, era millor que la feina de despatx.

Va sortir i va recórrer el passadís fosc. Encara que a la casa no s’hi sentia cap soroll, notava que la mare es trobava en alguna de les habitacions de dalt. Va caminar sense fer soroll fins a la cuina perquè no baixés a acompanyar-la mentre feia un cafè. L’agraïment per haver recuperat la Nora encara li frenava la boca, però als ulls de la mare hi veia una lluïssor burleta cada vegada que s’esmentava l’Ayala. Un «què fas tu amb aquest?» que no li agradava. No hi havia cap motiu, però se sentia ridícula als seus ulls, una sensació que no havia sabut trampejar mai. Tornar-la grotesca era un dels poders de la seva mare. Potser totes les mares el tenien.

Durant la infantesa, un judici de la seva mare tenia la capacitat de transformar la seva visió d’una persona. Si li deia: «La teva amiga Carolina és una imbècil superficial», els trets de la imbecil·litat de la Carolina es començaven a mostrar en petites màcules que després s’unien fins que formaven una membrana translúcida, bruta, a través de la qual amb prou feines s’albirava el que havia estat la Carolina abans que la mare hi fixés la mirada. Per instint de protecció cap als seus amics, rares vegades els portava a casa, per molt que se’n morissin de ganes, d’entrar a la casa dels detectius. I la Nora feia una cosa similar. En Marc era diferent, potser perquè les seves amistats eren de noi, més clares, més d’arreglar els conflictes, si calia, a trompades. En Marc acollia els comentaris de la mare, «En Quim és un baliga-balaga com el seu pare», arronsant les espatlles. I l’endemà en Quim i ell tornaven a ser al jardí jugant a bales, això sí, a una distància prudencial de la tieta Claudia, que els feia una mica de por.

Des de la finestra de la cuina la veia atrafegar-se al jardí. La seva tia era dotze anys més gran que la mare i, com en els aparells de ràdio antics en què era difícil sintonitzar la freqüència exacta, hi havia dies en què semblava que tenia més de seixanta-sis anys i d’altres en què semblava que en tenia menys. Avui, el mocador blau cel que li recollia els cabells vermellosos estirava del dial cap avall. Un jersei gruixut i uns pantalons vells de pana completaven el seu aspecte de plàcida jardinera anglesa.

L’Amàlia va sortir amb la tassa i va seure, malgrat el fred, en una de les dues cadires de boga de sota la pèrgola que hi havia davant de la porta de la cuina. La seva tia la va saludar amb una espàtula a la mà, de la qual va caure un pegot de massilla. Es va ajupir per recollir-la i la va fer servir per continuar tapant els forats que la intempèrie havia obert en un mur que volia emblanquinar per omplir-lo de testos, com si fos un pati andalús. A l’hivern, la tieta Claudia es dedicava a arreglar desperfectes i aplanar el camí a la primavera. El jardí era el seu territori, ella en tenia cura, ningú més.

Ocells, cruixit de fulles remogudes pel ventet i el frec rítmic de l’espàtula. L’Amàlia es va acabar el cafè, va deixar la tassa a terra i va tancar els ulls. Els va tornar a obrir quan un dels tres sons va desaparèixer. La tieta Claudia havia deixat de treballar. Era menuda, com la mare i la Nora, però ara caminava cap a ella pel camí central del jardí, amb la mirada fixada al davant i el pas resolt d’un rinoceront disposat a envestir la càmera en un documental. L’Amàlia es va aixecar de la cadira.

—Vols un cafè, tieta?

—No, per a mi ja és tard.

La tieta Claudia en portava alguna de cap. Es va aturar davant seu i li va fer dos petons. Però no va fer cap gest de seure al seu costat, sinó que es va quedar dreta i li va començar a explicar el que volia fer al jardí, li va preguntar en què estava treballant i li va demanar com estava la Nora. L’Amàlia ho va contestar tot, amb la incomoditat de notar que no eren els temes dels quals li volia parlar, sinó l’excusa per escrutar-la.

De cop i volta, li va agafar les mans i la va mirar als ulls, en el que va pensar que era un gest afectuós, com les senyores que li tocaven el cap o li pessigaven la galta quan era petita i acompanyava la mare al mercat. «Que bufona! Què has demanat als Reis? Vols un tallet de fuet?» Li agafaven les mans, la centraven i calculaven quant havia crescut. En el seu cas, força, perquè passava un cap a la seva germana gran. L’Amàlia havia estat una nena grandota.

Però la tieta Claudia no anava a dir-li que se la veia ben maca, sinó que l’estava subjectant per obligar-la a mirar-la als ulls.

—Tu ho saps?

—El què?

La tieta li va estirar les mans com si fossin les regnes d’un cavall: no perdis el temps amb evasives.

—Digue’m, tu ho saps, això de l’Elsa?

La tieta Claudia l’hi notava. Alguna cosa l’havia delatada.

—Sí —li va sortir una veueta espantada.

—Però no ho explicarem a ningú, oi que no?

Hi havia amenaça. Era la veu, era la mirada? O potser eren aquelles mans de jardinera, petites i robustes, que li oprimien les seves?

—Com és possible? —Els seus ulls verdosos, una mica trasbalsats, l’observaven inquisidors—. Com pot ser que ho sàpigues?

A què es devia aquella incredulitat? En la seva veu hi havia un harmònic desagradable, com un retret, per raons que no entenia.

—La meva mare ho sabia. La teva mare ho sap. La teva germana ha de saber-ho, com a mínim ho sospita. Però, tu?

—Què passa amb mi?

—Que tu ets més Hernández que Obiols. Tu no ets com nosaltres.

No. Ella no era una d’aquelles dones Obiols, «una mica rares», no era com l’àvia Elena, ni com la Claudia, ni com sa mare, ni com la Nora.

Va bellugar les mans per alliberar-les de les de la seva tia. Estava molesta, ofesa.

—Alguna cosa dec haver heretat.

L’expressió de la tieta Claudia es va endolcir, li va deixar anar la mà esquerra i, mentre la continuava sostenint més fluix, li va començar a acaronar el dors de la dreta.

—És clar que sí, però només les bones.

Amb cada carícia, la ferocitat se li anava esborrant de la cara, s’enfonsava com en un plàcid pantà verdós i desapareixia sota la capa de líquens que separava la tieta Claudia del món.

—Me n’he d’anar. Al mercat, a comprar geranis. Ja veuràs que bonic que quedarà.

L’Amàlia es va ficar ràpidament dins de la casa i es va refugiar al despatx.