Читать книгу Els bons fills - Rosa Ribas - Страница 18

L’endemà, després del pas ritual per la cuina, on hi havia la mare amb el seu cafè soluble i el diari, l’Amàlia va entrar al despatx i va encendre l’ordinador. La Nora encara no havia escrit el seu informe de la tarda anterior, tot i que les fotos que havia fet sí que es trobaven a l’arxiu del núvol.

Va sonar el mòbil. El pare.

Se n’havia anat amb l’Ayala. Per com es comportaven tots dos, segurament estaven ficats en algun d’aquells assumptes tèrbols però necessaris, segons deia el pare, per a la liquiditat de l’empresa. Ells no se n’adonaven, però aquelles activitats fora de la legalitat els deixaven marques. La mirada del pare era esquiva i la de l’Ayala s’enfosquia. Ni l’un ni l’altre volien que se sabés el que estaven fent, i per això no va preguntar al seu pare des d’on li trucava.

—Amàlia, m’acaba de contactar la vostra clienta per saber com ho tenim —hi havia molt de soroll de fons, com si fos en una fàbrica o en una construcció— i si falta gaire. Sembla que li ha agafat molta pressa, perquè no es voldria fondre la pensió en els nostres honoraris.

—Això ha dit?

—Això mateix.

Suposava que a la dona l’esperonava la humiliació d’escoltar diàriament les mentides del marit quan tornava a casa, d’haver d’acceptar mostres d’afecte, potser fins i tot autèntiques, tal vegada gestos fossilitzats, i aguantar sense esclatar encara malgrat la seva ràbia. Com una mina que s’estigués esperant a tenir els dos peus al damunt per fer més mal. La seva clienta ja havia passat per la fase abrusadora de les sospites i els dubtes, i per la del dolor punyent de la certesa, i ara es preparava per tornar el cop. El que no sabia era que, fins i tot després de donar-lo, sense que importés amb quanta brutalitat ho fes, a ella li quedarien macadures i cicatrius igualment. L’Amàlia ho sabia prou bé.

—Gairebé ho tenim.

El soroll d’un camió o d’alguna màquina pesant va obligar el seu pare a fer una pausa.

—A veure si és veritat. ¿La Nora no ha vist res que se li pugui donar a la clienta perquè vegi que falta poc?

—No. —I va afegir una mica picada:— I jo tampoc.

Un altre camió li va impedir saber si el seu pare havia percebut la seva molèstia.

—Bé, doncs a veure si aviat hi ha més sort.

Després de penjar, es va quedar un moment amb la mirada perduda en una de les fotos que la seva germana havia fet feia dos dies. L’objecte, l’Aleix Vidal, al carrer recollint alguna cosa que li allargava la seva amant, la Gemma Tàpies. Ella inclinava lleugerament el genoll, com fent una ofrena; ell semblava empipat.

L’Amàlia també ho estava pel comentari del seu pare, encara que volia ser generosa i concedir l’èxit a la seva germana.

Passes. La Nora va picar a la porta i va entrar. Amb la negror del passadís al darrere, se la veia fràgil. Continuava tan prima com quan l’havia trobada, l’únic que havia canviat era el cabell: el portava més llarg, recollit en una mena de monyo amb un passador amb motius gaudinians que es devia haver comprat en alguna botiga de turistes o en algun basar xinès. No coneixia ningú que parés menys atenció als objectes que feia servir. Si un llapis escrivia bé, tant li era que fos de publicitat d’una agència de viatges o d’una marca de beguda; mentre que hi havia col·legues que portaven blocs que imitaven els dels policies dels clàssics del gènere negre, ella prenia notes al primer quadern en blanc que trobava en algun calaix, no li interessaven les marques, no retia culte a cap objecte. Va recordar una baralla tremenda amb la mare, quan la Nora anava a l’institut, perquè la va enxampar berenant a la cuina amb una primera edició en català de Bearn, de Llorenç Villalonga, en una mà i un entrepà de pernil a l’altra.

—Què passa? Només és un llibre —va replicar la Nora, atònita davant del crit d’horror de la seva mare, que revisava les pàgines amb ànsia per comprovar que no hi hagués deixat cap empremta de greix.

La mare va sortir de la cuina amb el llibre als palmells de les mans, com demanant perdó a algun déu bibliòfil per l’heretgia de la seva filla. La Nora la va seguir:

—No em pots deixar així, a mitja novel·la.

La mare li va donar diners perquè anés a una llibreria a comprar-ne un altre exemplar.

—Però llavors en tindrem dos.

—Doncs en tindrem dos! Té. —I li va donar més diners—. Posats a fer, compra’n un altre per a en Marc.

—Però aleshores també haurem de comprar-li’n un a l’Amàlia.

Era una altra escaramussa entre elles dues. Que aquella vegada va acabar bé, perquè la mare li va permetre continuar llegint el llibre, però només a l’estudi. I la Nora li va tornar els diners.

La seva germana portava un simple quadern escolar, de fulls quadriculats, amb la paraula BLOC escrita amb grans lletres blanques, no quedava clar si per falta de confiança en el producte o en els usuaris.

—Com et va anar ahir? —la va saludar des del darrere de la taula del despatx.

—Gairebé el tenia. Anava a passar les notes abans que arribessis, però m’he quedat adormida.

—Quin tros d’analògica que arribes a ser! Si vols, me les dictes i així anem més de pressa.

La Nora va fer un pas endavant i va ensopegar amb la vora de la catifa. I se la va quedar mirant, preguntant-se si havia estat sempre allà. L’Amàlia voldria haver dit a la Nora que a ella també li havia passat una cosa similar, que quan va haver de tornar a la casa durant una temporada, ja no se la va sentir seva, que els fills retornats no recuperen el seu lloc del tot, però no trobava les paraules.

I, malgrat tot, tots tres continuaven dient «casa» a la casa dels pares. Casa, sense possessius, sense atributs; ni tan sols li feia falta cap article. On ella vivia es deia «casa meva», o «el pis de l’Ayala» quan es preguntava quant més duraria la seva relació. Però aquella era «casa», no hi havia cap ambigüitat en preguntes com ara: «Dinaràs a casa?», «Vas cap a casa?», «Tens les claus de casa?».

La Nora li va deixar el bloc a la taula.

—Llavors saludo la mama i preparo uns cafès. No trigo.

Va sortir del despatx.

«Això, no triguis», va pensar mentre copiava les fotos a la carpeta del cas. I, tanmateix, ja estava trigant; trigant a tornar a ser ella. No sabia especificar què era, però a la seva germana li faltava alguna cosa.

Li observava tots els gestos i totes les reaccions, però potser estava massa a prop, com quan es mira un insecte amb una lupa i es creu que el moviment reflex d’una poteta és una salutació.