Читать книгу Els bons fills - Rosa Ribas - Страница 13

Després de sopar ràpid i poc, la Nora va pujar al seu dormitori. Quan no treballava, es passava les hores allà, mirant pel·lícules a l’ordinador o llegint; la biblioteca de l’antic estudi de la mare, en aquella mateixa planta, era inesgotable. No se sentia còmoda a cap altre lloc de la casa. Cada habitació servia únicament per al que el seu nom indicava, al menjador s’hi menja i al despatx només s’hi treballa. Ja no llegia el diari a la cuina ni treballava a la sala. Les antigues habitacions dels seus germans i dels seus avis eren museus no declarats. I encara que el segon pis de la casa estava completament a la seva disposició, no havia recuperat els seus banys eterns, placentaris, dels quals sortia arrugada i remollida, però regenerada.

I al jardí hi havia dos impediments que la’n mantenien allunyada; el fred i la tieta Claudia. Si la Nora el trepitjava, la seva tieta en desapareixia després d’un moviment nerviós del cap, com si un telèfon urgent, que només ella sentia sonar, la reclamés a casa seva.

El carrer tampoc l’atreia. Per obligar-se a sortir de casa, l’últim cap de setmana havia anat una vegada al cine i també a una exposició. Tota sola. La llista de contactes del seu mòbil era més aviat magra, la família i alguns serveis. Semblava el mòbil que els fills compren a la mare jubilada.

Després de la mort d’en Manel, havia trencat amb tots els amics, els pocs que tenia. Ni ella ni els seus germans havien sabut fer gaires amistats. Però n’hi va haver. Potser continuaven allà, com si fossin espores, resistents a tot el que havia fet per allunyar-se’n. En part de manera voluntària, perquè li recordaven en Manel i no ho suportava. A d’altres els havia foragitat la tristesa, que la seva dedicació obsessiva a la feina amb prou feines ocultava. La capacitat de suportar la pena aliena és força reduïda; potser els esgotava que els seus esforços per animar-la no li fessin pràcticament cap efecte i es retiraven derrotats, sense adonar-se que, en realitat, ells no havien de fer res, que ella n’hauria tingut prou que fossin allà, sense necessitat d’haver de buscar paraules de consol o d’ànims. N’hi havia prou amb callar i simplement ser-hi.

L’única cosa bona de no tenir amics era que no s’acabaria barallant amb la meitat discutint sobre nacionalismes, el tema que amenaçava amb envair totes les converses. Cada vegada hi havia més banderes penjades dels balcons i de les finestres. D’una banda i d’una altra, els volien vendre pàtria, apel·lant a l’instint primitiu de clan dels éssers humans, a la necessitat de sentir-se part d’alguna cosa i, el que era pitjor, de sentir-se que es pertanyia a alguna cosa que es considerava intrínsecament superior a una altra, en el fons, pel fet de formar-ne part. Una cosa molt humana. Tot molt humà. Tot bastant absurd.

Estava cansada, però no tenia son. Dormir s’havia convertit en una gesta. I fer-ho sense malsons únicament era possible amb l’ajuda dels somnífers. Però al sanatori havia après a dormir sense química i volia tornar a aconseguir-ho. Aquella nit, que se sentia tan fatigada, potser se’n sortiria.

Va llegir durant una hora i va apagar el llum.

S’havia adormit?

Sí, dormia, perquè va reconèixer aquell sobresalt, aquell cop al pit que l’arrencava del son i l’obligava a agafar aire amb ànsia, com quan se surt gairebé asfixiada de l’aigua després de bussejar a massa profunditat.

L’havia despertada alguna cosa que no esperava tornar a sentir: les passes de la seva mare davant de la porta.

No sabria dir quantes nits l’havia despertada el so subtil, el clic gairebé metàl·lic d’una rajola una mica solta al davant de la porta.

La primera vegada tenia deu o onze anys. Compartia habitació amb la seva col·lecció de pors nocturnes: espectres i monstres, vampirs, homes llop, zombis i ninots assassins que s’havien escolat al seu dormitori gràcies a la televisió i, sobretot, a les lectures, algunes de les quals clandestines. Pors que en realitat eren buscades i que li procuraven una companyia que era tan pertorbadora com plaent. N’hi havia prou amb no deixar els peus al descobert i tapar-se perfectament amb el cobrellit fins a la barbeta per tenir-los a ratlla. L’endemà al matí, desapareixien obedients.

Totes aquelles pors van aguantar l’alè quan una nit la porta es va obrir, una ombra es va perfilar al marc de la porta i un peu va trepitjar la rajola solta. L’ombra va avançar unes passes de manera erràtica, s’inclinava endavant i endarrere, anava de banda a banda i aixecava els braços mentre emetia un lament gutural, com si plorés i rigués al mateix temps.

Tots els fantasmes de ficció van sortir fugint escala avall quan la Nora va descobrir que la figura fosca que se la mirava des del peu del llit era la seva mare.

—Que estàs desperta, filla?

Ella va contestar que sí.

—Això que em passa no és culpa vostra. Però tu ja ho saps, oi que sí?

—Sí.

—Tampoc és culpa meva. És una cosa que ens passa a moltes dones de la família. No podem fer-hi res. És així.

Va seure a l’espona del llit i li va fer una pregunta que li repetiria en cada visita nocturna, però mai a la llum del dia:

—No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?

La Nora no sabia quina era la resposta correcta. Perquè no n’hi havia.

—Ho sento molt —li va dir la seva mare, i va ficar la mà per sota del llençol.

Li va buscar els peus. La mà estava molt freda, però ella no els va apartar i va permetre que els li fregués amb suavitat mentre repetia que ho sentia molt.

Aquell dia va perdre la por als fantasmes de ficció, aquells covards que l’havien abandonada així que la realitat li va mostrar la seva contundència poderosa.

A més a més, va ser un robatori. Li havien escatimat l’època de tenir pors imaginàries i de trobar consol precisament en la realitat, en els pares que arriben ràpidament a dir que no passa res, que tot ha estat un malson. Perquè el seu pare va pujar a la seva habitació uns minuts després i es va endur la mare, però quan va tornar al dormitori de la seva filla no va ser per consolar-la, sinó per negociar. Es va posar a la gatzoneta a prop de la capçalera i li va dir en veu baixa:

—Això no ho expliquis als teus germans.

Les habitacions d’en Marc i l’Amàlia eren a l’altra banda, cap a la banda del carrer.

—No ho faré.

—Gràcies, filla. Què faria jo sense tu? —Li va passar la mà pels cabells—. Ara dorm, que demà tens escola.

—I si em quedo a casa? —Ella també va negociar.

—I què faràs?

—Em quedo amb tu al despatx i llegeixo o t’acompanyo.

L’endemà, l’Amàlia va entregar un justificant a la mestra de la Nora. I ho va fer cada vegada que el pare li va permetre faltar a classe per acompanyar-lo en feines que no comportessin perill. Vigilàncies en cotxe, en què ella s’encarregava d’anar a comprar begudes o entrepans, o de continuar mirant cap a una porta mentre el pare anava al lavabo. En una ocasió, s’havien assegut en un bar al costat de la parella a la qual seguien. Qui sospitaria que estava sent espiat per un pare i una filla que prenien un cafè i un Cacaolat? A ella no li agradava gaire el sabor que tenia, però el seu pare la va convèncer amb l’argument que era la beguda que suggeria més innocència. Va ser una lliçó: la mentida i la disfressa exigeixen cert sacrifici. I va ser un èxit, van aconseguir gravar-los i fotografiar-los.

—Això no ho expliquis als teus germans.

—A la mama tampoc?

—No, no volem que s’amoïni.

Aquella era una de les frases que es van convertir en un leitmotiv de la seva vida i de la dels seus germans: no amoïnar, molestar, inquietar o despertar la mama.

S’ho passava molt bé amb aquelles escapades, que el pare dosificava amb cura perquè a l’escola no es pensessin que la Nora patia alguna malaltia. Ella sempre s’enduia la cartera i els llibres, i el seu pare calculava l’hora de tornar a casa de manera que la deixava a la cantonada perquè hi arribés caminant, com si tornés de les classes. L’Amàlia n’era la còmplice; en Marc, el que no ho havia de saber. Va ser una altra lliçó sobre com construir mentides complexes i consistents. I ara la seva mare voltava pel passadís, rondava la seva habitació. En notava la presència silenciosa darrere de la porta. Es podria aixecar i dir-li que tornés al dormitori. Però no era capaç de desenganxar el cos del llit. La mare no era el que li feia por, sinó l’estat en què se la pogués trobar, l’expressió que li pogués descobrir als ulls. La pregunta:

—No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?

Què era el que la mare creia que li havia transmès? ¿Un gen propi, específic de les dones de la família Obiols, que un dia atziac mutaria, ves a saber per quin motiu, i la posseiria, com ho havia fet amb la seva mare i amb la tieta Claudia? I per què li havia de tocar a ella? Era una herència lúgubre, com qui hereta un cementiri o un negoci en ruïnes. Té, filla, aquí et cedeixo tots els meus deutes i desgràcies. I si no les vull? Qui ets tu per prendre aquesta decisió? És irrenunciable, com moltes nacionalitats que, com elles, se t’atorguen pel sol fet d’haver nascut en un lloc concret, sense cap necessitat de mèrits propis, ni tampoc de culpes. Així que accepta la teva herència, filla, que l’hem guardada per a tu. A ella li havia tocat, doncs, allò, l’innominable. I als altres dos?

Va pensar en el seu germà, que bevia en secret, i en les estadístiques sobre la probabilitat que els fills dels alcohòlics també ho siguin. Ho tenia tot en contra, en Marc, la genètica i les matemàtiques. L’Amàlia, en canvi, semblava que havia arribat tard al repartiment de tares. La sort dels germans petits.

On era el pare? Per què no pujava a buscar-la d’una vegada? O es creia de debò que la seva mare estava bé?

No podia ser que fos tan il·lús.