Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 10

Calví pertany a la segona generació dels reformadors, que continuaren l’obra de Martí Luter (1483-1546). Era vint-i-sis anys més jove que Luter i amb una personalitat molt distinta a la del reformador alemany, el tarannà apassionat i desbordant del qual contrastava amb el caràcter més reflexiu de Calví, propi d’un intel·lectual dedicat a les lletres. Calví, el menor de quatre germans, va nàixer a Noyon, França, en 1509, dintre d’una família acomodada. Son pare tenia una posició de responsabilitat en el servei de la catedral local. Sa mare era filla d’un notable de la ciutat i va morir quan Calví tenia tot just cinc anys. La seua família rebia un benefici del bisbat, la qual cosa li va permetre estudiar des de ben prompte i aplegar a cursar estudis universitaris.

El pare de Calví volia que el seu fill es preparara per al sacerdoci i quan tenia uns dotze anys el va enviar a la Universitat de París.¹⁰ Allí va acabar els seus estudis de Lletres i va ser atret, com molts estudiants de la seua generació, pel nou humanisme cristià i l’espiritualitat eclèctica d’Erasme de Rotterdam i Jacques Lefèbvre d’Étaples. En el programa que aquests humanistes promovien, les llengües clàssiques –llatí, grec i hebreu– eren fonamentals. Pareix que Calví anhelava imitar Erasme. Tanmateix, abans que complira els vint anys, son pare va decidir que estudiés dret en lloc que es fera sacerdot. Així, entre 1528 i 1533, Calví va estudiar per a un grau en Dret a les escoles de Bourges i Orléans, llicenciant-se en Lleis, tot i continuar després els seus estudis d’humanitats i perfeccionar el seu coneixement de les llengües clàssiques. En 1532 va publicar un comentari erudit sobre l’assaig De clementia de Sèneca.

Calví era reticent a parlar de si mateix i no donà detalls de la seua conversió al protestantisme, però, en octubre de 1533, va haver de fugir de París quan fou acusat de distribució de pasquins luterans. En convertir-se al protestantisme, va renunciar al benefici catedralici del qual havia gaudit, però no va renunciar al ric bagatge d’estudis humanístics que, més tard, seria fonamental en el seu pensament teològic. La forma en què aquest humanisme va persistir en Calví s’evidencià quan, en els seus últims anys, va aconseguir establir l’Acadèmia de Ginebra, que havia perfilat en les ordenances eclesiàstiques de 1541. L’Acadèmia tenia un programa erasmià, per dir-ho així, ja que s’estudiaven les llengües clàssiques, la retòrica i la història. Els estudiants es formaven llegint a Virgili, Ciceró i Xenofont, més que a autors medievals.

En fugir de París, anà a Basilea, on s’havia instituït el culte protestant. Va començar així una vida d’exili que havia de marcar el tarannà de Calví, que sempre se sentiria profundament francés. Havia cultivat un estil literari que a hores d’ara s’admira a les seues obres en idioma gal. En un esforç per aclarir les seues idees, va començar a escriure component primer un prefaci a la traducció de la Bíblia al francés feta pel seu cosí Pierre Olivétan. En aquest prefaci, Calví expressa la seua hostilitat al papat com a font de corrupció de l’Església. Després va enllestir la primera edició de la seua Institució de la Religió Cristiana, una mena d’instrucció, manual o sumari de la fe protestant, que fou acabada en 1535 i publicada l’any següent a Basilea. La dedicà al rei de França, amb l’aparent intenció que detinguera la persecució dels protestants. El to moderat de la primera edició contrasta amb la combativitat de posteriors edicions. Calví reconeixia el seu deute amb Luter, a qui admirava per bé que no sempre concordés amb ell. Se sentia més proper a Bucer. Pensava escriure un catecisme que resumira la fe protestant i se submergí en els estudis teològics. Després viatjà per Itàlia i França, i fou dirigint-se a Estrasburg quan la situació de guerra li obligà a prendre una ruta que passava per Ginebra, ciutat que, més avant, li serviria de punt de difusió de la fe protestant per tot Europa.

Ginebra, en les primeres dècades del segle setze, era una ciutat fortificada a la vora del llac Leman, no molt distant de França i travessada pel riu Roine.¹¹ Donada la seua ubicació enmig d’una ruta important, tenia una intensa activitat comercial, i quan Calví hi va arribar estava governada per un Consell de dos-cents burgesos i un Petit Consell. Abans de la Reforma protestant havia sigut una ciutat dominada pel duc de Savoia i seu d’un bisbat important. El domini abusiu del duc amb l’anuència del bisbat havia creat resistència a la ciutat, la qual, amb el temps, es va aliar amb les ciutats de Berna i Friburg. El 21 de maig de 1536 el consell va prendre la resolució de «viure d’acord amb l’Evangeli i amb la paraula de Déu». En altres paraules, la ciutat rebutjà el catolicisme i adoptà la fe protestant. Va ser dos mesos després d’aquesta decisió que Calví va arribar accidentalment i per primera vegada a la ciutat. Allí el reformador Guillem Farel, vint anys major que ell, el va convèncer a fi que es quedara a exercir la cura pastoral de la comunitat protestant de la ciutat. Encara que al començament Calví va oposar resistència, ja que anhelava una vida tranquil·la d’estudi i retir, al prendre la crida de Farel com a indicació d’una crida divina, decidí convertir en permanent el seu sojorn.

Anava a iniciar-se així una relació sempre tensa i difícil entre Calví i el Consell de la ciutat. Calví volia que les decisions relatives a la vida de l’Església i la vida espiritual dels ciutadans estigueren en mans del Consistori de l’Església i no del Consell, és a dir, de l’autoritat civil i política de la ciutat. Les tensions amb les autoritats augmentaren i tant Calví com Farel hagueren d’abandonar la ciutat en 1538. Calví va anar a Estrasburg, on va encapçalar una comunitat d’exiliats francesos i va fer amistat amb Martí Bucer, a més de conéixer, tot seguit, Felip Melanchthon i altres reformadors, participant, amb ells, en col·loquis en recerca del restabliment de la unitat dels cristians. Va contraure matrimoni en 1540 amb Idelette de Bure, vídua d’un anabaptista. També va observar com l’Església protestant es governava per mitjà d’un consell compost de laics i pastors, fórmula que ell adoptaria i refinaria més tard en Ginebra amb el nom de consistori. En 1541 fou cridat de nou a Ginebra pel Consell de la ciutat i allí va transcórrer la resta de la seua vida.

L’historiador Justo González resumeix l’actuació de Calví a Ginebra en dos línies generals d’acció:

«Els esforços de Calví a Ginebra es van moure en dues direccions. D’una banda, va fer el que va poder per dur la ciutat a ajustar-se al que ell considerava les millors pràctiques cristianes, en qüestions tals com el culte, la moral i l’organització de la vida eclesiàstica. En aquests esforços sempre es va veure en tensió amb les autoritats civils i mai no va poder implantar totes les seues reformes. Per tant no és correcte pensar que la Ginebra de Calví fou una teocràcia, com alguns afirmen.»¹²

L’aclariment és important, puix s’ha caricaturitzat la Ginebra de Calví traient els fets del seu context històric i prestant atenció solament al que podria descriure’s com a exageracions de la preocupació pastoral del reformador. González continua:

«D’altra banda, Calví va continuar les seues tasques teològiques, escrivint comentaris sobre quasi tots els llibres de la Bíblia, diversos tractats sobre teologia i sobre el govern de l’Església, i sobretot, una sèrie de noves edicions de la Institució, cadascuna d’elles més extensa que l’anterior.»