Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 23

El reformador de Ginebra es basa en el dogma de la immutabilitat de la voluntat divina per a afirmar la unitat substancial de l’Antic i del Nou Testament. Podria pensar-se que, per aquest motiu, l’obra de Crist no té per a Calví una importància fonamental, i, tanmateix, sempre aconsella llegir la Bíblia com a testimoni de Crist.³⁹ En la seua opinió, l’Antic Testament ens presenta en estat de promesa allò que el Nou ens ofereix com una realitat complida. La nova aliança suposa, d’una banda, el restabliment de l’antiga aliança trencada pel poble elegit; d’altra, revela clarament Jesucrist, el fonament de la vertadera religió, ja que els jueus sols han pogut mostrar-lo de manera fosca i llunyana.⁴⁰ Però allò important és que Crist ja és la finalitat última de l’Antic Testament,⁴¹ la qual cosa no impedeix que el teòleg dedique tot un capítol de la Institució de la Religió Cristiana, en la seua edició de 1559, a precisar les cinc diferències que separen els dos Testaments.⁴²

Cadira de Joan Calví a la Catedral de Sant Pere de Ginebra

Una vegada conegut que, per a Calví, l’Antic Testament constitueix sobretot un anunci del Nou, ja no té per què sonar estrany dir que el seu cristocentrisme és tan clar –especialment als capítols dedicats a l’obra redemptora del Fill– com el d’Erasme. Ara bé, la distància entre l’humanista i el reformador segueix sent enorme. Aquesta diferència té a veure amb la paradoxa que, si bé per allò comentat anteriorment pareix que la Vella Aliança és interpretada per Calví com l’antecedent de la Nova, al final és el Crist de l’Evangeli el qui s’assembla massa al Déu de l’Antic Testament. Per a exposar aquesta tesi, començarem el nostre breu repàs de la cristologia calvinista amb el dogma de les dues naturaleses, i prosseguirem amb el de la redempció.