Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 25

L’altra peculiaritat de la cristologia de Calví té a veure amb la qüestió de com aconsegueix conciliar la doctrina de la redempció amb la predestinació, el relat sobre el Fill, Crist, amb el de Déu Pare. Més enllà que, com assenyalen alguns especialistes, s’ha exagerat la importància de la predestinació en Calví, la veritat és que al final de la seua vida, i sols al final, intenta respondre a aquest problema com a reacció a una disputa que mantingué en 1555 amb Lelio Sozzini. Aquest últim havia preguntat al reformador de Ginebra com pot ser que el secret diví, mitjançant el qual ha decidit salvar els homes per un acte de la seua voluntat lliure i sobirana (predestinació), siga determinat pels mèrits de Crist, ço és, per l’obediència i sacrifici del Fill de Déu. I és que, si la voluntat divina és lliure i sobirana, aleshores no té necessitat de cap intervenció exterior, com els mèrits de Crist, per a fer realitat les seues decisions.

En l’edició de 1559/60 de la Institució, o siga, en l’última, respon a aquesta dificultat subordinant la teoria de la redempció (el mèrit de Jesucrist) a la predestinació («a la misericòrdia de Déu»), de manera que els mèrits del Fill provenen de la sola gràcia de Déu:

«Admito de buen grado que, si alguno quiere oponer simplemente y en sí mismo Jesucristo al juicio de Dios, no habría lugar a mérito alguno, pues no es posible hallar en el hombre dignidad capaz de obligar a Dios. Más bien, como dice San Agustín, Jesucristo, en cuanto hombre, es un resplandor de la predestinación y gracia de Dios, pues la naturaleza humana que asume Jesucristo no puede conseguir ser lo que es. [...] Al tratar del mérito de Jesucristo no ponemos el principio de su mérito en Él, sino que nos remontamos al decreto de Dios, que es su causa primera, en cuanto que por puro beneplácito y graciosa voluntad lo ha constituido Mediador para que nos alcanzase la salvación.»⁵⁴

Aquesta tesi, que la redempció està subordinada a la predestinació, ja la trobem en Duns Escot. Tinguem en compte, pel que fa a aquest tema, que els reformadors no inventen pràcticament res en relació als dogmes eclesiàstics, encara que les circumstàncies que viuen siguen molt distintes a les d’altres èpoques de la història del cristianisme. En el seu gran comentari sobre les Sentències de Pere Llombard, el teòleg nominalista Duns Escot hauria afirmat que en si mateixa la passió de Crist no tenia un valor particular ni una eficàcia especial; i que tot el seu valor i eficàcia procedien de la voluntat divina, la qual havia predeterminat, des de sempre, que el seu Fill s’encarnara en un home i que la passió d’aquest fora suficient per a aconseguir la redempció.⁵⁵

La possible influència o coincidència de Calví amb Escot no acaba ací. Per bé que no ens podem detenir ara en aquest punt, podem apuntar que ambdós ofereixen una definició molt pareguda de la voluntat de Déu,⁵⁶ i que semblen mantenir posicions semblants sobre la concomitància de l’acció de l’Esperit Sant i de la recepció dels elements eucarístics. D’altra banda, he mantingut en altres textos l’opinió que moltes de les tesis formulades per Blumenberg a propòsit dels nominalistes, en concret aquelles expressades en la seua Legitimitat dels temps moderns, podrien atribuir-se millor a Calví.⁵⁷

La teoria d’Escot sobre la subordinació de la redempció a la predestinació té el principal valor d’acabar amb l’aspecte més inquietant del «mite de Crist»: la sospita que en realitat Déu està fet a imatge de l’home, i no a l’inrevés. Sospita que s’acreix quan pensem en la cristologia erasmista. Segons Blumenberg,⁵⁸ aquest pensament de Duns Escot fou l’última temptativa de l’edat mitjana per a no fer dependre el concepte de Déu del valor que els homes es concedien a si mateixos. O en altres paraules, per a evitar convertir el Creador en imatge de la criatura i invertir d’aquesta manera el famós enunciat del Gènesi. El problema és que, en accentuar tant la divinitat, es perdia la dimensió mediadora de Crist, i amb ella la principal funció exercida per la teologia en referència al sentit últim de les institucions humanes.

Ja hem comentat que Wendel dubtava de l’ortodòxia de Calví respecte a la distinció entre les dues naturaleses del Fill de Déu.⁵⁹ Igualment es pregunta ara si el reformador ginebrí, en llevar a l’obediència i la passió de Crist tot valor independent de la voluntat divina, no estava disminuint la humanitat del Fill en profit de la seua divinitat, i si no havia cedit a la tendència d’exaltar unilateralment, inclús en la persona de Crist, la naturalesa divina.⁶⁰ En realitat, tot el sistema teològic de Calví depén de la resposta a la suposada contradicció entre l’obra redemptora, la qual també està unida a la doctrina dels mèrits o bones obres, i la predestinació i justificació per la fe.

Per descomptat, Calví no veu cap discrepància –encara que un filòsof, la curiositat del qual no està limitada per la fe, no pot deixar de veure-la– entre el decret etern de l’elecció i la redempció. El reformador salva l’aparent contradicció subratllant que les Escriptures empren dues maneres de parlar,⁶¹ i que per aquest motiu els dos termes de la contradicció es corresponen amb dos punts de vista, el de Déu i el de la seua criatura humana. Des del primer, el relatiu al decret de la predestinació, el Faedor sempre ens ha estimat, fins i tot abans de la creació i, malgrat la caiguda, de la redempció. Però, des del punt de vista de l’home, estem separats de la divinitat fins al sacrifici de Crist; és a dir, sols després de l’alliberament del Fill, Déu torna a estimar-nos. Calví escriu que l’Esperit Sant usa ordinàriament aquesta «forma de parlar», que Déu ha sigut enemic dels homes fins que foren tornats a la seua gràcia per la mort del Salvador, perquè «se adapta muy bien a nuestro sentido», i «para que comprendamos perfectamente cuán miserable e infeliz es nuestra condición fuera de Cristo».⁶² Ara bé, «aunque este modo de hablar sea debido al deseo de Dios de acomodarse a nosotros», això no significa –adverteix el reformador– negar la veritat de la redempció.⁶³

Calví es prohibeix pensar fins al final aquesta contradicció, o –com a mínim– tensió, perquè, al seu judici, és necessària la sobrietat en relació amb la teologia. Però l’autocensura practicada pel creient no la pot assumir el filòsof. Per això, si parlem de dos punts de vista, resulta inevitable pensar que el genuïnament teològic és el de Déu, el que ens diu que la seua actitud cap als homes no pot canviar com a conseqüència de l’acció posterior de Crist, puix la voluntat de la suma perfecció ha de ser per força immutable. Des d’aquest enfocament no té sentit la història de la redempció si Déu no vol, des del principi, que existisca aquest altre punt de vista. Tot allò ens fa pensar que, com assenyalava Wendel, el cristocentrisme calvinista subratlla fonamentalment la divinitat de Crist. I, certament, per a Calví, el Fill és abans Déu que Mitjancer. Ací el teòleg ginebrí torna a coincidir amb Escot, per a qui l’obra redemptora està inclosa en la predestinació perquè l’obra salvífica de Crist és la conseqüència obligada del decret etern d’elecció. Resulta així inevitable –com apunta Blumenberg– que el filòsof, i no el teòleg, sospite que no era necessària la caiguda, el pecat, per tal que Déu enviara el seu Fill al món.⁶⁴

Després d’aquestes consideracions, podem afirmar que la resposta de Calví a aquesta tensió es resumeix en dues afirmacions. Primera: si bé l’ofici sacerdotal està lligat a l’encarnació, Crist ha sigut Mitjancer abans de manifestar-se a través de la carn, i segueix sent-ho després de la seua mort. Per això, diu Calví, seguint a Pau, que Déu «nos amó ya antes de la Creación del mundo [desde el decreto eterno de elección] para que fuésemos sus hijos en unión de su Unigénito, incluso antes de que fuésemos algo».⁶⁵ I segona: el mateix Crist ha pres part en l’elecció divina, ja que és una de les tres persones de la Trinitat. D’aquesta manera, el decret de l’elecció també està fundat en Crist, el qual, com a Mitjancer etern, ha fet efectiva l’elecció, encara que no estic segur que aquestes siguen les paraules més adequades, puix l’eficàcia resulta incompatible amb l’eternitat. En tot cas, gràcies al seu sacrifici, el Fill fa eficaç l’amor que Déu Pare mostra als elegits des de sempre.

Arribats en aquest punt, sembla evident que la teologia de Calví es troba en les antípodes de la cristologia erasmista o del mite de Crist com a arquetipus de la perfecció de l’home. L’erasmista imitació de Crist pareix incompatible amb una cristologia, la de Calví, que no apunta tant a la perfecció de la criatura quant a la perfecció de Déu. Des de la perspectiva calvinista, el Crist d’Erasme, inclús el Déu d’Erasme, corre el perill de rebaixar-se a nivells humans.