Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 31

La qüestió depenia d’identificar per què l’esperit del capitalisme, l’ethos professional ascèticament connotat i sobrecarregat pel sentit de la salvació, era tan rellevant per a una forma econòmica: la d’un primer capitalisme específicament modern i occidental, que ja no el capitalisme actual dels dies de Weber.

Per a avançar per aquest assumpte, podem dirigir-nos a la crítica que Felix Rachfahl dedicà a Weber al seu treball Kalvinismus und Kapitalismus.²⁰ Rachfahl exposà la tesi de Weber d’aquesta manera: l’esperit del capitalisme específicament modern del qual Weber desitja parlar s’acredita per contraposició a la vida tradicional en tant que vida natural. Algú podria suggerir amb raó que l’esperit del capitalisme era l’emergència de l’ethos professional com un carisma antitradicional. Endemés, es podria mostrar com la ruptura amb l’estructura sacramental de l’Església catòlica exigí el sagrament de la professió a títol d’únic contacte racional amb la salvació. Aquesta síntesi va haver d’enfrontar-se a la seua manera a la paradoxa, coneguda en tota estructura monacal, que l’ascesi produïa riquesa.²¹ En raó d’aquest predicat, els diners van haver de deixar de ser un mitjà per al gaudi de la vida i convertir-se en un fi en si de caire mundà. Amb això se separà de tot sentit hedonístic o eudaimonístic, social o polític, i adquirí el caràcter de símbol mundà d’ascesi. Els diners no per tal cosa es van convertir en un valor per se. Seguiren sent un mitjà simbòlic ascètic per a acreditar la veritat de la professió de qui els guanyava, i així satisfer la certesa que la professió elegida com a pròpia era la de seua crida, la constitutiva de la veritat de la subjectivitat. En aquesta acreditació de la veritat subjectiva estava implicat el sentit de la salvació del subjecte.²² Amb això, en respondre a un motiu metafísic o religiós, l’activitat econòmica professional s’alliberava de la solució de necessitats que pertot arreu oferia la comprensió del treball pròpia de la vida tradicional.²³

No sempre les institucions objectives de la vida econòmica capitalista es trobaren amb aquestes dimensions subjectives de l’ethos reformat, donant lloc a l’esperit del capitalisme. En general no ho feren. Aleshores les formes metòdiques cercaren altre tipus de camins, per exemple, servir al poder o servir a cert tipus d’art. Però allí on la vida econòmica objectiva i l’ethos es trobaren, es varen posar en tensió algunes dimensions ètiques, com la superació d’obstacles, la direcció intensiva del treball, el menyspreu de les comoditats de la vida, la fiabilitat, la competència, la dedicació, l’aplicació contínua de la reflexió a l’acció, la capacitat de guanyar la confiança de clients i treballadors, i aleshores allí, el capitalisme disparà les seues dimensions evolutives i la seua productivitat,²⁴ fruit de la intensa concentració en la racionalització del treball. És precís recordar que allí on açò ocorregué, el capitalisme no es va posar al servei de la producció de béns sumptuaris, nobiliaris, connotats d’hedonisme i refinament, sinó que seguí la divisa «preus baixos, gran distribució».²⁵ Així, l’ethos racional d’individus ascèticament entregats a la seua professió va afavorir un capitalisme d’innovació posat al servei del consum massiu.

Aquesta descripció, extreta del text de Rachfahl, assenyala aspectes decisius de la tesi de Weber. Conseqüentment, aquest capitalisme basat en la síntesi d’ethos racional, ascesi i capitalisme de masses, menystenia el poder i l’ostentació, estava interessat en l’activitat econòmica i en complir amb la seua vocació, treball i deure. El treball va deixar de ser una artesania centrada en l’obra perfecta i única, per a passar a identificar-se amb l’obtenció de capital amb el qual reinvertir. Sense instruccions objectives capitalistes –sense mercat, sense regulació pacífica i legal de l’espai econòmic, sense suport tècnic–, sense tot açò hagués sigut impossible el capitalisme modern. Però sense ethos reformat, aqueix capitalisme no haguera permès una acumulació adequada, una reinversió continua, una innovació permanent, ni s’haguera dirigit a necessitats bàsiques massives. I tot això perquè el que buscava el subjecte professional era una veritat d’altra índole que l’econòmica. La qüestió resideix en entendre «la procedència d’aquest element irracional que resideix en el concepte de Beruf. I la tesi de Weber és que no procedeix de l’edat mitjana catòlica, en tot cas indiferent amb l’activitat econòmica, la qual quasi sempre considerà perillosa i un tant pudendum. Tampoc de Luter, que atén la vida quotidiana més amb un esperit d’adaptació, d’acceptació del lloc social i d’abstenció d’escàndol, tot plegat per disposar l’ànima humil a la recepció passiva de la gràcia. Sols quan el treball i les seues conseqüències econòmiques deixaren de ser perilloses per a la salvació, i se superà el sentit mecànic de l’ascesi, de tal manera que fer-la bé i sempre millor era símbol de la veritat escatològica del subjecte, amb menyspreu de l’ús hedonístic de l’èxit, fou possible eixe esperit. Tal cosa sols es va presentar amb l’ethos reformat ascètic que canalitzà el sentit de l’elecció divina per la via de l’èxit professional i que sospità de la passivitat de la posició luterana amb un gest més aïna indolent, a tall d’una falta de fe allunyada de la gràcia. En aquest sentit, l’èxit de l’acció al món era signe de la glòria de Déu a través dels seus elegits, i la fides efficax signe de la seua certitudo salutis. Com aquest decret era etern i immutable, el caràcter ètic i l’autocontrol passional havien de ser permanents. El sentit de la responsabilitat havia de ser igualment continu. L’ascesi no consistia a posar tots els «impulsos naturals de la vida sota el domini d’aquest punt de vista», sinó a rebutjar tot el possible aquests mateixos motius com a fins de l’acció, amb la idea que no s’obtenien diners per amor al món.²⁶ D’ací la completa determinació de la vida, la Gestaltung des ganzen Dasein.²⁷ L’ésser humà vivia així en el món com si totes les seues obres es derivaren de la seua connexió escatològica.²⁸ El seu jo escatològic dominava el seu jo mundà actiu al bell mig del món. «Véncer el món enmig del món», diria Calví²⁹ amb raó. Aquest era el motiu exclusiu de l’acció i d’ací la seua falta d’afecte cap als béns produïts i el capital acumulat, que per això es podia posar en risc. D’ací també el freqüent deseiximent de l’home professional cap a aquests béns mundans. En el fons, aquestes actituds de renúncia no feien sinó mostrar la distància escatològica que mitjançava entre el jo i el món. En el fons, era pur agustinisme renovat. Hannah Arendt s’encarregaria clarament de reconéixer aquesta situació.³⁰

Sorprenentment, després de proposar aquests arguments tan adients, que clarifiquen molt bé la posició de Weber, Rachfahl inicia una crítica que va irritar l’autor de l’Ètica protestant. Per aquesta causa, el crític se centrà en el que va anomenar l’«element irraci-. Per aquesta causa, el crític se centrà en el que va anomenar l’«element irracional que contradiu la naturalesa humana» i que en la seua opinió constitueix el moment ètic de l’esperit del capitalisme, l’obtenció de diners com a Beruf.³¹ La seua crítica és que aquest concepte és massa estret per una banda i massa ampli per altra. El que vol dir Rachfahl és que, per una banda, no hi ha un tall radical entre capitalisme motivat per la cobertura hedonista de necessitats i capitalisme motivat per l’obtenció de capital. Per altra, en l’obtenció de capital per damunt de les necessitats no hi ha res que vaja en contra de la naturalesa humana, sinó al contrari, quelcom que obeeix a ella amb massa constància. Hi ha un Erwerbstriebes (instint adquisitiu) que es presenta com a necessitat subjectiva i aquesta necessitat massa humana és la que se satisfà amb l’acumulació de capital.³² Podem imaginar molts motius plenament humans, suggereix Rachfahl, per explicar l’acumulació constant, i no es necessita la irrupció de l’ascetisme protestant. El que suggereix Rachfahl és que ell no pot trobar enlloc «el caràcter aïllat del motiu» afirmat per Weber. La gent guanya diners per guanyar diners, però indirectament per un muntó de coses més. Per a l’eficàcia d’aquest esperit del capitalisme és «completament indiferent quin fi es presenta com a leitmotiv per al capitalista». I cas que el fi siga guanyar diners per guanyar diners, no sembla que açò meresca l’adjectiu d’ètic. Així, hauria de donar-se una dependència «dels principis fonamentals d’una eticitat general»,³³ segons la comprenga el temps o un poble donat. Al cap i a la fi, l’esperit del capitalisme seria l’instint de guany davall la forma temporal de l’acumulació de capital.³⁴ Seria ètic o no segons complira les normes ètiques independents i generals pròpies del temps i del país. La seua conclusió és que el que descriu Max Weber sols esdevingué en el món angloamericà, però allí no va produir capitalisme en sentit estricte.³⁵ Holanda, el gran misteri, no s’explica des de Weber, perquè allí només es va assolir el triomf de l’ortodòxia sobre els arminians amb l’ajuda del poder i d’un gran capitalisme comercial, però no amb ajuda de l’esperit del capitalisme en sentit weberià. És així que allò que Weber anomena capitalisme tradicional, i el seu exemple, el del banquer Fugger, no li sembla a Rachfahl exempt de dimensions ètiques. No sols està al servici de guanyar per guanyar més enllà de les necessitats, sinó que produeix menyspreu per un goig sense «el treball del negoci». «¿Per què no podria ser aquesta una màxima ètica de conducció de la vida?», es pregunta Rachfahl.³⁶ ¿Per què no podria ser l’esperit del capitalisme la seua direcció finalista del negoci, el seu càlcul especulatiu, la seua resolució ràpida i correcta de la conjuntura, la seua valoració apropiada dels mitjans per a l’obtenció de l’èxit, la seua honestedat?³⁷ I malgrat tot, la seua aspiració al guany no estava separada d’altres motius com la cura de la família, la riquesa pública, l’autoprotecció. De la mateixa manera, en els capitalistes anglesos podria influir la defensa del seu país. Al remat, professió i ètica de la professió no són producte de les Reformes. Cada professió té la seua ètica, diu Rachfahl. En l’edat mitjana sorgeixen els gremis que tenen un alt sentit ètic i també religiós. Però no pareixen fundar el capitalisme. En suma, que «el modern capitalisme sembla més l’herència d’un Fugger que d’un Baxter».³⁸ Com a màxim, aquest hauria aportat una «intensificació» de l’esperit ja existent d’aquell.³⁹

La qüestió decisiva per a Rachfahl consistia a mostrar la inadequació de l’ideal tipus de Weber a la ciència històrica i a la realitat. El seu treball de depuració i aïllament categorial era un absurd. Mirar la història per aquestes ulleres de l’ideal tipus era un caprici i duia a coses tan estranyes com ignorar la legislació de política social que seria una manifestació del calvinisme.⁴⁰ Com a molt, l’ideal tipus conduïa a una aproximació unilateral i excessiva. La seua afirmació crítica central era aquesta: «¿No deuria ser més senzill reconduir l’origen del capitalisme allí on es trobe, i encara que no siga concebible sense la cooperació de l’esperit del capitalisme, sobre altres causes, com la favorable situació del tràfic, la riquesa de mitjans naturals de producció, les capacitats de la població o de determinades classes pertanyents a ella, i altres més que es deu estar disposat a concedir, que la comprensió reformada de la Beruf?»⁴¹ Invocant conceptes intuïtius de la vida quotidiana, Rachfahl recordà que aquests actors estaven poc atents al que escriviren els teòlegs. La invocació de la religió ací era una exageració. La qüestió estava aleshores entre una aproximació filosòfica depurada que organitza conceptes, com la de Weber, i la relació intuïtiva amb el material històric que permet establir valoracions d’aquest tipus: «les coses mundanes segueixen el seu camí en general completament independent, encara que siguen influïdes pels moments religiosos, segons la força momentània que desplegue el principi religiós en un temps determinat, de vegades fort, de vegades dèbil». Tanmateix, quan el principi del món real i la religió xoquen, sempre acaba cedint la religió i entrant en compromisos més o menys confusos.⁴²