Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 26

Tot apunta en la teologia de Calví, i no sols la seua cristologia, a la necessitat de separar estrictament el que concerneix a Déu del que concerneix a l’home. Tinc la impressió que la teologia calvinista –i açò succeeix, com és obvi, sense que ho pretengués el Reformador– és un bon reflex d’una època, la modernitat, en la qual, pel fet de qüestionar-se les mediacions entre allò celestial i allò temporal, pot desenvolupar-se la weberiana autonomia de les esferes. I açò es dóna en Calví, com hem vist a propòsit de la cristologia, molt més que en Luter i, per descomptat, que en Erasme, la cristologia i l’humanisme de la concòrdia del qual encara, malgrat l’accentuació de la religiositat interior, són massa medievals. El cristocentrisme de Calví pot ésser considerat paradoxal perquè acaba difuminant l’essencial valor mediador de Crist, en anteposar, com molt bé assenyalava Wendel, la seua naturalesa divina sobre la humana.

La teologia del reformador de Ginebra, en comptes d’incidir en la mediació, insisteix més en la separació: entre la naturalesa divina i la humana de Crist; entre la predestinació i les bones obres; entre el punt de vista o la manera de parlar de Déu i el punt de vista o la manera de parlar adaptada a l’home; entre l’Església invisible o perfecta i la visible o imperfecta; entre el regne de Déu i el regne temporal, etc. Doncs bé, quan la separació s’imposa a la mediació, resulta molt difícil, encara que es crega en la supremacia de la teologia, detenir el procés d’autonomització de les esferes temporals. Si ens centrem en el pla polític, en la famosa divisió que conté la doctrina dels dos regnes atribuïda a Luter, però que està més accentuada en Calví, hem de donar la raó a Stolleis quan assenyala que tal doctrina condueix, a partir d’unes premisses completament diferents, a una autonomia semblant a la de Maquiavel.⁶⁶ Es comprenen ara –indica Stolleis– els enormes esforços realitzats en l’àmbit de la Reforma per tal d’aconseguir que la dinàmica pròpia d’allò polític no resultara incompatible amb els límits teologicomorals del poder civil. Per al protestantisme, i per descomptat per a Calví, es tractava de diferenciar, no d’oposar, Déu i Cèsar. Però sense voler, amb la seua accentuació de les dues maneres de parlar, havia contribuït al fet que la diferència es transformara cada vegada més en oposició.

En resum, aquest ha sigut el nostre itinerari: de la cristologia d’Erasme, el defensor de la mediació de Crist com a intermediari entre Déu i l’home, i de la unitat simbolitzada pel corpus mysticum, a la cristologia de Calví, el mestre de la separació, l’autor d’una teologia que, encara sense voler, constitueix, a parer meu, una bona expressió de la crisi que suposa la modernitat. Acabaré el text amb la hipòtesi que aquests dos cristocentrismes, el d’Erasme i Calví, poden servir per a explicar dues maneres d’entendre un concepte tan decisiu per a la modernitat com el de secularització.⁶⁷ La cristologia erasmista, amb el seu programa basat en la imitació de Crist, facilita la secularització entesa com a transferència de la substància del cristianisme a diverses institucions seculars. En canvi, la cristologia calvinista –i no ens cansarem de repetir que aquest és un efecte no desitjat pel Reformador– ens acosta a la secularització entesa com a emancipació i autonomia. Ja que, en la mesura en què Calví allunya el Mitjancer de l’home i l’acosta al Déu omnipotent sobre el qual ja havien teoritzat els nominalistes, contribueix, primer, al fet que la teologia deixe de tindre la funció d’atorgar sentit a l’existència humana. I, segon, afavoreix que tal funció siga reocupada per les noves i autònomes disciplines científiques, el naixement de les quals està unit a una extraordinària, i fins aleshores desconeguda, autoafirmació de l’ésser humà.