Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 32

Però d’açò es tractava, de la comprensió de la història i de si aquesta havia de tindre una estructura filosòfica conceptual adequada. Per a Rachfahl la història era un saber de sentit comú i de contemplació més bé ingènua.⁴³ Des d’aquest punt de vista, allò decisiu per al continuum històric era la relació de la política i la religió, com ho mostrava l’exemple d’Espanya. La gran conquesta de la Reforma seria la tolerància, i açò no d’una manera inicial, sinó derivada de l’opressió espanyola que sacrificava el benestar material a favor de la màxima intolerància. D’aquesta forma, el principi de la tolerància hauria tingut més rellevància que el principi de l’ètica de la professió per al món modern. En el món reformat haurien operat fins a cert punt de forma convergent, però no tan exclusivament com Weber deia. Al final, Rachfahl reconeixia el mèrit de Weber per haver cridat l’atenció sobre l’operativitat d’aquest factor dins el conjunt de detalls del món històric. Però no estava disposat a res més, excepte concedir els trets de la personalitat heroica que els calvinistes oferiren al seu temps i la increïble energia amb què s’enfrontaren a les calamitats polítiques, amb una suprema tensió de l’ànima. Rachfahl no podia ignorar res d’açò, però tot ho reunia sense precisió conceptual en una visió que es negava a la construcció de tota teoria.

Weber no deixà de recordar-li-ho. Pensar que els elements ascètics del catolicisme medieval eren els mateixos que els de l’ascesi intramundana calvinista no passava de ser un error. Weber no havia dit res semblant. Una estava destinada a la preparació negativa de la fugida mística o de la salvació per altres mitjans, l’altra a la transformació sistemàtica del món. Ni tan sols una ascesi altament racionalitzada com la dels jesuïtes podia comparar-se amb l’ascesi professional del reformat. La primera afectava els experts religiosos en la direcció de consciències dels qui estaven al món, la segona a aquells pròpiament dits que vivien enmig del món. Els mateixos actors no havien sigut capaços de veure la diferència i quan Sebastian Franck digué que tot home era ara un monjo de per vida, s’equivocà en l’expressió.⁴⁴ L’ascesi del monjo no té necessitat d’una rellevància econòmica, ni en cas que la tinga és la seua professió mundana. Tanmateix Petty fou conscient del fet nou en afirmar que «els calvinistes eren en general homes reflexius, pacients i sobris, que creuen que el treball i la indústria és el seu deure cap a Déu».⁴⁵ Al remat, el problema de la tolerància no era central en les posicions de Weber com a motor de l’esperit del capitalisme en el seu sentit, excepte potser en el fet que amb freqüència els portadors de l’esperit del capitalisme foren minories de perseguits, exclosos de relacions socials i polítiques, i per tant foren impulsats a concentrar-se en activitats econòmiques. Van ser els qui, per dir-ho amb un vell orgull que arriba conscientment fins a A. Lincoln, fugiren de la doble tirania de l’Església i de l’Estat, els heterodoxos calvinistes, els qui tot ho tenien en la força de les seues mans: no els usuaris de la tolerància, sinó les víctimes de la intolerància. Ja que resulta evident que allí on els perseguits o exclosos foren minories catòliques, i en va haver-hi, no va succeir res semblant a l’ethos reformat. Així que l’ethos racional de la vida, l’habitus de l’esperit del capitalisme, fou sobretot la resposta d’una subjectivitat reformada a les conseqüències de la guerra imperial, la persecució i l’exclusió, estigueren en majoria o en minoria. Allí on aquestes minories foren majoria, per efecte de l’emigració massiva, mantingueren aqueix ethos. Açò no pogué constituir la base d’una «eticitat cristianoreformada comuna», com volia Rachfahl, perquè els protestants sempre se sentiren còmodes amb els seus reis-sacerdots.

Weber va continuar la seua resposta definint les seues idees. Primordialment de forma més prompte fenomenològica. Els puritans, precisament per causa del seu origen en la marginalitat social, no desitjaven, com testimonià Petty, ser de la mateixa religió que els «homes d’extremada riquesa i poder». Per això es diferenciaven dels qui, aprofitant les oportunitats del poder, es convertiren en tots els temps en grans concessionaris i monopolistes, que acompanyaren l’expansió de l’Estat modern pertot arreu. Al contrari, eren els seus rivals, hostils a ells. Weber no ho diu d’una manera radical ací, però ho va dir quan reformulà les seues expressions als Assajos de sociologia de la religió. Aleshores, en un lloc poc llegit, parlant de confucianisme i puritanisme escrigué: «La concentració radical en les metes volgudes per Déu, el decidit racionalisme pràctic de l’ètica econòmica, la concepció metòdica de la direcció material de l’empresa, l’aversió al capitalisme monopolista, depredador, colonial, polític o il·legal, recolzat en la cerca del favor dels prínceps i dels homes», tot ensems, caracteritzava el capitalisme modern per al qual l’ethos protestant oferia el seu esperit.⁴⁶ El capitalisme modern específic del qual Weber desitjava parlar era aquell que es desplega al marge de la influència política, el que està sostingut per les classes mitjanes en ascens. Aquests eren els portadors típics de la concepció puritana del món.⁴⁷ Per això no es podia traçar una continuïtat entre els superhomes com els Fugger, sempre dependents del poder i les seues concessions, els seus capricis, les seues vel·leïtats, les seues corrupcions, i aquests que creixien al marge de tot poder, centrant-se en el que eren capaços de produir amb la seua tenacitat, la seua racionalitat, el seu càlcul i competència, en una obra que sols a ells era deguda.

Aquestes realitats eren les que Max Weber anava a estudiar. Fet i fet, no es tractava de dir que la seua ètica professional era un motiu entre d’altres, ni de saber fins a quin punt era forta o dèbil, sinó d’adonar-se que aquesta forma de vida estava connectada amb «motius anímics» i formes de la fe protestant, que connectava amb els seus deures envers Déu i que, per tant, implicava elements ascètics en tant que suposava una actitud d’«estar enmig del món però no ser del món» (Jn 17, 14-16).⁴⁸ Foren ells els qui aprofitaren els clevills del sistema capitalista polític i comercial, així com les escletxes legals, els qui innovaren en els sistemes de treball –no en els sistemes especulatius–, aplicant a l’empresa la ciència i la tècnica. L’impuls de guanyar estava estés en totes les èpoques, i en totes elles es vinculava a formes de falta d’escrúpols, de violència, ús del prestigi, del poder, de la influència. Que es canalitzara per mitjans exclusivament econòmics i que rebutjara qualsevol altre mitjà que no fóra millorar el sistema productiu, heus ací allò propi del capitalisme del qual Weber vol parlar. Davant d’ell no compten ni el goig, ni la fortuna, ni l’honra, ni el poder, ni el futur de la descendència, sinó sols la millora interna de la producció, la reinversió, l’augment productiu, més quantitat i menys preus, tal i com prompte els ideals utilitaristes reconegueren sota la divisa: la major felicitat del major nombre.

Així entraren en tensió Beruf, Dasein i Ethik i això va ser el que sostingué el procés de desplegament de les forces productives. Només així, aquests homes se sentien units i coherents en la seua acció, apegats a la seua veritat subjectiva, dotats d’un sentit de salvació. Eixa era l’ànima de l’home professional. En aquest sentit, el calvinisme no fou un compromís més o menys forçat de consciència i acció, sinó una reunificació entre ambdues que no deixà lloc a dubtes. Així demostrà que el motiu religiós de la fe no es mantingué extern a la realitat humana, sinó que la conformà totalment des de dins. Açò no és quelcom que haja ocorregut en tots els temps, sinó que és «per contra, allò específic d’una evolució única». Molts dels altres elements que assenyalà Rachfahl sí que tingueren lloc en tots els temps. El que assenyala Weber, la idea de Beruf i la seua capacitat de canalitzar una aspiració d’acumulació de capital com a símbol al seu torn d’ascesi i mitjà de reinversió alhora, sols ha tingut lloc una vegada en la història. I a aquesta evolució de l’home professional ancorat en el sentit del deure ascètic i en el seu significat com a component de l’esperit del capitalisme, «a aquest tema s’han limitat voluntàriament i expressa les meues contraposicions».⁴⁹