Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 33

En la seua contrarèplica, Rachfahl hagué d’atenir-se a aquestes explicacions cada vegada més precises de Weber,⁵⁰ per bé que suggerí que, si les seues tesis hagueren estat tan clarament expressades al llibre, aquest no haguera dut a tantes confusions entre els seus amics i enemics. El retret era cert. Sols a través d’aquest diàleg precisà Weber la seua tesi. Tanmateix, Rachfahl continuà amb els seus malentesos sobre aquesta nova base. Així digué que podia acceptar la tesi, però que aleshores eixe component, l’esperit del capitalisme, no era «determinant per a l’essència de l’esperit capitalista en la modernitat, per la qual cosa no té significació constitutiva i que, per tant, no és suficient per a explicar el sistema capitalista de la modernitat». Açò era així perquè Weber no s’ocupava de l’»evolució del gran capitalisme».⁵¹ Aquest gran capitalisme era assumpte dels superhomes econòmics, aquells vinculats a concessions i monopolis, i en aquests es devien veure els «portadors de l’esperit del capitalisme» en el sentit literal del terme.⁵² El seu ethos era comú a totes les èpoques i responia als impulsos de la naturalesa i incorporava un conjunt d’elements com capacitat d’estalvi, honestedat, actitud de lluita... L’ètica professional de Weber no hauria deixat la seua empremta qualitativa sobre el sistema econòmic capitalista del present i, en resumits comptes, no seria de significació constitutiva, sinó accessòria. Després criticà que l’ètica professional fora una ascesi. Ací ens acostem al final de les posicions, a la seua significació per al present.

Tot consistia a l’expressió usada sovint per Weber i sobre el sentit de la qual calia discutir-ne. Per a Weber, l’ètica de la professió calvinista apareixia com un factor «verabsolutiert». Rachfahl assegurava que aquesta pretensió era com si Weber donés a aquest factor la denominació del tot. Literalment, «com si aquest factor constitutiu fóra tan significatiu que donara l’empremta de la seua influència al tot [...]. I en certa manera no altrament han entés la cosa els amics i defensors de la seua tesi. Ells no han dubtat que l’estil de vida capitalista de Weber fóra efectivament idèntic a l’esperit capitalista de la modernitat en el seu conjunt».⁵³ L’hàbit professional reformat era sense més l’ànima del capitalisme. En suma, a Rachfahl li semblava aquella expressió la demostració palpable que Weber es contradeia. Parlava d’un element, d’una variació, però després la presentava com a quelcom absolut, de manera que l’elevava a essencial per al capitalisme modern. Intuïtivament, Rachfahl no entenia les coses, però en fer-ho manifestava resistències que es presenten molt actives en els lectors ingenus de l’obra de Weber. Tanmateix, incapaç d’introduir-se en l’elaboració teòrica de l’autor que criticava, no estava en condicions d’entendre el sentit d’aquella absolutització. Weber, en la seua segona rèplica, avançà pel camí de l’autocomprensió, que no era sinó avançar pel camí de l’elaboració teòrica.

Per a ell allò decisiu era que els superhomes econòmics vinculats al poder polític i social,d’alguna manera, no estaven sota «l’ascetisme metòdic per mi analitzat». Clar que tenien aspiracions, i es deixaven regir per principis més o menys intensos d’augmentar el negoci tant com fora possible. Açò en general consistia en l’ús de totes les oportunitats al seu abast i, en conseqüència, la seua mentalitat estava «més enllà del bé i del mal».⁵⁴ Però en ells no quedava absolutitzada l’ètica professional i açò significava que la seua forma de comportar-se no brollava de «fonaments interns».⁵⁵ Es podria dir amb senzillesa: no havien sublimat l’activitat econòmica com a únic valor plenament reconegut capaç d’ordenar la totalitat de la seua vida pulsional. Aquests superhomes podien estudiar la situació, buscar l’oportunitat, fer xantatge, comprar, concedir, sollicitar, tot per a augmentar el seu rendiment econòmic. Àdhuc es podia concedir que ho feien com un bé en si mateix, al marge de valors com l’honor de la família, la perpetuïtat de la casa, el goig de la victòria, o els rendiments hedonistes, encara que açò era fals. Però a la forma ètica i a l’hàbit d’acció propi d’ells, assegura Weber, «els faltava el decisiu fonament en la vida personal».⁵⁶ I aquest fonament era el camí per a fer absolut el seu esperit. Per als reformats, res no hi havia de diferent entre el que guiava la seua vida personal i el que guiava la seua empresa. Aquesta quedava sublimada fins dominar aquella per complet. Ambdues dimensions unificades estaven dominades per la divisa «a major glòria de Déu», per la qual l’èxit i el guany deixaven de tindre significat instrumental personal al servici d’altres fins. Weber suggeria que aquesta despersonalització era el camí cap a aquella absolutització. No es permetien excepcions. Al cap i a la fi, mostrava, més aviat, «una inclinació agonal que se sostreia als components burgesos trivials de l’autosatisfacció». D’ací procedia la freda objectivitat (Sachlichkeit), l’honestedat, la conseqüència racional, la serietat en el treball aliena a tota ingenuïtat vital, la renúncia a l’especialització, la resistència a l’exhibició i a l’esterilització artística, en fi, tot allò que, arrelat en una motivació religiosa, oferí al reformat una «unitat tancada d’autojustificació ètica». No era ni una fatalitat inevitable, ni un mitjà utilitari per a millorar el món, en el sentit il·lustrat, sinó l’expressió externa d’un estil de vida que presentava una unitat de la personalitat. En certa forma, absolutització va significar fer del guany econòmic una ètica de la intenció que es despreocupà de les conseqüències. I, en definitiva,va ser un error transmés al futur considerar que aquell fonament intern absolut havia de ser indiferent per al destí, per a l’essència interna i per als efectes culturals del capitalisme dins la cultura total.⁵⁷ Donada la dimensió supramundana de la idealització i la sublimació de l’activitat econòmica, se’n derivà un mena de menyspreu respecte a les conseqüències intramundanes. En realitat, com va dir als Assajos, el treball intramundà era solament expressió de la seua aspiració cap a una finalitat transcendent.⁵⁸

En realitat, la tesi de Weber es pot expressar amb molta claredat en termes del seu últim escrit, la Zwischenbetrachtung. Els puritans descobriren l’ètica de la convicció pròpia de l’esfera econòmica i, en posar-la en contacte amb la salvació i amb el deure envers Déu, la identificaren com a valor absolut de la manera en què es descobreix una esfera com a valor absolut, sense preocupar-se per les conseqüències, ço és, amb una irresponsabilitat completa envers el destí sencer de la vida social i cultural. Aquest va ser llur error i just per aquest error, el capitalisme s’havia convertit en un mecanisme i en un destí indomtables. La pregunta respecte del present era aquesta: s’estava a temps d’operar responsablement amb ell? Aquesta era la pregunta que angoixava Weber. La seua idea més bàsica consistia en el fet que per a respondre aquesta pregunta calia identificar el que havia sigut el seu esperit.

¹ Ponència llegida el 17 de novembre de 2009 a les Jornades Internacionals en el Vé Centenari de Joan Calví (1509-2009) «Calvinisme i Modernitat».

² Ara la polèmica sencera està reeditada a J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II: Kritiken und Antikritiken, Gütersloh, Gütersloher Verlagshaus, 1978. Primer de res, hem d’atendre a la de H. K. Fischer, «Kritische Beiträge zu Profesor Max Webers Abhandlung», a Die protestantische Ethik und der Geist des Kapitalismus, pp.11-26. Fisher va respondre de nou a «Protestantische Ethik und Geist des Kapitalismus: Replik auf Herrn Professor Max Webers Gegenkritik», ídem, pp. 38-43. Weber li va respondre a l’Archiv für Sozialwissenschaft und Sozialpolitik, nº 25, pp. 243-249, la seua «Kritische Bemerkungen zu den vorstehenden Kritischen Beiträgen». Ara ha sigut objecte d’una revisió amb motiu de la nova traducció de l’Ètica protestant a l’anglés, a Max Weber Studies, nº 1, vol. 2, novembre de 2001, sobretot als treballs de Stephen Kalnerg, «The Spirit of Capitalism Revisited, On the New Traslation of Weber`s Protestant Ethic», pp. 41-58 i DavidJ. Chalcraft, «The Lamentable Chain of Misunderstandings: Weber’s Debate with H. Karl Fischer», pp. 65-80.

³ Weber no deixà de veure-ho bé i per això ho posem de relleu. En la seua rèplica va dir que aquest era un pas en fals perquè «aquesta alegria en l’actuació pletòrica pot ser una paraula adequada per a una descripció de l’adquisició de diners pròpia de molts tipus moderns de gent d’empresa, i àdhuc en el passat respecte de tipus com Jacob Fugger i altres superhomes econòmics semblants, dels quals per la meua part també he parlat, tipus que es van donar en general des de l’antiga Babilònia, allí on va ser possible obtindre diners, però que no són característics d’aquell esperit de la sobrietat metòdica de la vida, l’anàlisi de la qual jo he emprés. La pletòrica realització de l’individu i la seua alegria es pot estudiar en l’anomenat «home del renaixement», però açò no té res a veure amb el purità». J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 32.

⁴ Com que coneixia la diferència entre la Beruf luterana i la classe específica de Beruf pròpia del protestantisme ascètic, l’única que formava part integral de l’esperit del capitalisme. Així que el seu crític l’acusava de quelcom que ell havia assenyalat. Cf. J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 28.

⁵ Ho havia analitzat a l’Archiv, vol. XX, 26, nota 1.

⁶ J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 29.

⁷ Ídem.

⁸ Ursächlichen Verkettung, J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 29.

⁹ Ibíd., p. 31.

¹⁰ «Womöglich noch deutlicher zu machen, dass es der Geist ‘methodischer’Lebensführung ist, welcher aus der ‘Askese’ in ihrer protestantischen Umbildung ‘ableleitet’ warden sollte». Idem.

¹¹ Aquesta és la clau de la seua posició en la Zwischenbetrachtung. Les semblances entre una ascètica posada al servici de la fugida del món i una ascètica intramundana activa eren solament superficials, però el seu sentit era completament diferent.

¹² Almenys això va dir en la nota 7, J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., p. 36. Per contra, Fischer s’havia refugiat en comentaris psicològics, cosa que a Weber li pareixia no suficientment segur, per l’immadur de les aplicacions de la ciència psicològica a les històries de les religions; cosa que anava més enllà de les concepcions generalistes del sentit comú amb què operava Fischer. Molt important és la nota que va afegir Weber a aquest pas, i que podria ser tinguda en compte per a una aproximació al període de tall general i per descomptat per a una mirada hispànica: «Des d’ací es podria il·luminar també l’influx de les institucions i intuïcions religioses, sobretot el que hui queda sepultat amb el concepte buit de ‘caràcter del poble’». J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 36. Per desgràcia, «un treball científic exacte sobre les patologies religioses [...] malauradament esta encara en bolquers». Ibid., p. 34.

¹³ «Dass es für die Kulturentwicklung wichtig wurde, in welcher verschiedenen Art sie es einrichteten je nach den verschiedenen Ansichten über die Voraussetzungen, deren Erfüllung inhen die Seligkeit garantierte –so schwierig uns modernen Menschen es ist, uns in die qualvolle Macht jener metaphysischen Vorstellungen zu versetzen». Ibíd., p. 33.

¹⁴ H. Karl Fischer, «Protestantische Ethik und ‘Geist des Kapitalismus’», a J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 39.

¹⁵ J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., pp. 39-40. L’autor no entenia la resistència de Weber a parlar de psicologia, quan emprava el llenguatge eminentment psicològic de «motius». Per això l’acusava de no veure la dificultat. Ibíd., pp. 41-42. Els motius devien tindre alguna mena de supò-sits psicològics. Per què llavors Weber ho menyspreava?

¹⁶ Max Weber, «Bemerkungen zu der vorstehenden ‘Replik’, a J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., p. 44.

¹⁷ «Die durch grundlegende metaphysiche Voraussetzungen entscheidend mitbestimmten religiöse Eigenartes der verschiedenen asketischen Richtungen des Protestantismus die Lebensführung beeinflusst haben». Ibíd., p. 47.

¹⁸ Aquesta era una de les critiques que, sense raó, li llançava Rachfahl, fent valdre el cas holandès, que era calvinista, capitalista, però sense esperit capitalista en el sentit weberià. Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 100.

¹⁹ Aquesta era l’altra crítica de Rachfahl, qui es preguntava: «on estan els efectes capitalistes de l’ascesi puritana intramundana?» Ibíd., p. 104. Per descomptat, Rachfahl sabia que el capitalisme podia donar-se a Nova York, però no li pareixia que entre els grangers empobrits i els capitalistes novaiorquesos hi haguera cap relació.

²⁰ Editat inicialment en l’Internationale Wochenschrift für Wissenschaft, Kunst und Technik, nº 3, 1909, pp. 1217-1238,1249-1268, 1287-1300, 1319-1334 i 1347-1366; i ara a J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., pp. 57-149.

²¹ Weber va apel·lar a aquesta paradoxa en la Zwischenbetrachtung dels Ensayos de Sociología de la Religión, Madrid, Taurus, 1984, vol. 1, p. 444. «Però la paradoxa de tota ascètica racional, en la qual ha entropessat d’igual manera el monacat de tots els temps, consisteix en el fet que ella mateixa ha creat la riquesa que rebutjava. Pertot arreu els temples i els monestirs es convertiren en seus d’una economia racional».

²² J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., pp. 59-60.

²³ Rachfahl diu amb precisió que: «Les empreses capitalistes també poden suportar un caràcter tradicionalista, així per regla general el suporten». J. Winckelmann, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., p. 60.

²⁴ Ibíd., p. 62. Aleshores, l’home existeix per al negoci, no el negoci per a l’home.

²⁵ F. Rachfahl, Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., p. 61.

²⁶ Encara que aquesta crítica és posterior, i procedeix de Rachfahl, la situe ací perquè és pertinent. Rachfahl s’enganya quan afirma que l’ascesi és merament un exercici constant adequat a la voluntat de Déu en general i en especial adequat als seus específics mandats per a viure, els quals ordenen totes les accions i els impulsos vitals naturals davall el domini d’aquest punt de vista. Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., p. 89. Però no és així. Ascesi és renúncia al món i als béns del món tant com siga possible per a garantir l’èxit de la professió. Renúncia no és manament. Per exemple, l’islam no coneix ascesi pròpiament dita, així com no la coneix el món jueu. Canalitzar els instints de la vida a través dels mandats de la llei és allò específic de les dues religions, però no són ascètiques. Al contrari, l’islam, com és sabut, pot beneir el gaudi de la vida com a deure religiós. La dimensió ascètica és mundana i no fa al cas de la salvació, no contrau un mèrit per a ella. Un altre dels aspectes relacionats amb aquest assumpte era el de si el «confort» com a ideal dels estaments metodistes britànics podia ser considerat una ascesi. Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., p. 101. A Rachfahl li pareixia que de cap manera. Per descomptat açò implica una evolució dins l’ascesi que ha de ser estudiada.

²⁷ Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 69.

²⁸ Com recordava Rachfahl, totes aquestes idees brotaven «aus seinen eschatologischen Gedankenkreis heraus». Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., p. 113.

²⁹ Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 85-86. Cal recordar que aquest era l’esperit agustinià. Procedeix de Troeltsch la següent cita. «Ells tenen [coses materials] com si no en tingueren, fan les seues obres, però tenen el cor en el cel. No busquen cap condició ni circumstància especial per a la salvació, sinó que actuen en la més estricta serietat davall el qui els envia el destí en els ordres naturals de la vida; del món reben el que és la seua essència, la pena i el castic pels pecats, per contra fan el que és de l’esperit, l’auto-negació i l’amor: açò és l’ascesi protestant». Cf. Protestantisches Christentum und Kirche in der Neuzeit, Die Kultur der Gegenwart, 1, 4, Due christliche Religion, editada per Paul Hinneberg, Berlin, 1906, p.263.A dir de Rachfahl, si es pren l’ascesi en aquest sentit de treball, és massa estret com a concepte i resulta incommensurable amb l’ascesi medieval catòlica. Cf. p. 93.

³⁰ Cf. el meu treball «Hannah Arendt i Max Weber», en el congrés de 2009 celebrat a Múrcia per a estudiar la figura de la gran autora. Està editat dins del CD del congrés per Ángel Prior. Sens dubte, moltes d’aquestes qualitats subjectives s’acaben secularitzant en perdre tot contacte amb un sentit metafísic de la transcendència i acaben adquirint matisos derivats d’interpretacions immanents, com l’esperit agonal.

³¹ Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 75.

³² Ibíd., p. 81.

³³ Ibíd., pp. 78-79.

³⁴ Ibíd., pp. 80-81.

³⁵ Ibíd., p. 95.

³⁶ Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 108. Continua la pregunta. «D’on es trau Weber que Fugger no se sentia internament obligat respecte de la seua professió, que no es representava la idea que l’ésser humà té el deure de complir la seua tasca de forma fiable i a consciència?» Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 108.

³⁷ Ibíd., p. 110.

³⁸ Ídem.

³⁹ Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 119.

⁴⁰ Ibíd., p. 113.

⁴¹ Ibíd., p. 115.

⁴² Ibíd., pp. 116-117.

⁴³ Ho acabà confessant en l’última pàgina de la seua segona crítica encara que, amb ironia, reconegué que potser allò era per a Weber un punt de vista trivial i subaltern. Cf. Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit. p. 270.

⁴⁴ Ibíd., p. 153.

⁴⁵ Ibíd., p. 159.

⁴⁶ Max Weber, Ensayos de sociología de la religión, op. cit., p. 434.

⁴⁷ Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit., p. 160.

⁴⁸ Max Weber, Ensayos de sociología de la religión, op. cit., p. 434.

⁴⁹ Max Weber: Die protestantische Ethik II, op. cit.,p. 173.

⁵⁰ Amb la seua capacitat expositiva assenyalà que Weber desitjava limitar les seues observacions a una particular mena d’esperit de capitalisme modern, per la qual cosa era evident que «l’esperit del capitalisme de Weber no s’identificava amb l’esperit del capitalisme de la modernitat en la seua totalitat». Ibíd., p. 256.

⁵¹ Ibíd., p. 258.

⁵² Ibíd., p. 259. Després ho resumí en la pàgina 260: «Davall l’influx de l’ètica professional reformada s’ha desenvolupat una variació determinada de l’esperit capitalista en el curs de la modernitat».

⁵³ Ibíd., p. 266.

⁵⁴ Ibíd., p. 298.

⁵⁵ Ibíd., p. 284.

⁵⁶ Ibíd., p. 296.

⁵⁷ Ibíd., p. 297.

⁵⁸ Max Weber, Ensayos de sociología de la religión, op. cit., p. 435.