Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 30

Vegem la primera crítica que rebé la famosa obra. La qüestió central era aquesta: H. Karl Fischer identificà que allò específic del capitalisme occidental modern, allò sobre el que Weber desitjava cridar l’atenció, era l’anomenat esperit del capitalisme. Aleshores va afirmar que no es podia derivar (abletien) aquest esperit de l’ethos professional purità. Per contra, va assegurar que eixe esperit del capitalisme es derivava d’institucions econòmiques ja existents abans de l’ethos reformat. Si Luter parlà de Beruf (treball professional), i si traduí la Bíblia de tal mode que la vocatio religiosa tinguera efectes econòmics i professionals, va ser perquè ja existia aquest sentit de les coses en la societat premoderna alemanya. Però aquesta Beruf no tindria efectes determinants sobre el capitalisme, sinó derivats. Per a això va citar dos casos contraris. Les catòliques Gènova, Florència i Venècia, així com la catòlica Bèlgica, desplegaren formes capitalistes, mentre que els cantons suïssos, reformats, no ho feren. Si els calvinistes holandesos van produir un capitalisme, argumentà Fischer, açò es va deure més aïna a l’existència moderna a Holanda d’un comerç de dimensions mundials. Per tant, l’esperit del capitalisme sorgí allí on hi havia realitats objectives capitalistes. Per descomptat, Fischer pensava que totes aquestes activitats econòmiques no eren sols econòmiques. També tenien un esperit per a ell i aquest residia en el «plaer de l’individu per la seua activitat pletòrica». Ací es mostrava com la teoria de Sombart sobre l’origen aristocràtic del capitalisme, que inspirava a Fischer, tenia arrels en la voluntat de poder nietzschiana i en arguments utilitaristes, la mescla dels quals donava peu a fundar una mena de «psicologia reflexiva».³ La voluntat de poder, que inicialment s’exercia amb vistes a un fi, es transferia després als mitjans. La conclusió era clara: els factors religiosos no afectaven el procés del capitalisme i encara que paregueren fer-ho, una oportuna psicologia reflexiva mostraria les sospites que hem de suscitar sobre aquests assumptes i descobriria el vertader ressort espiritual, la pagana i massa humana voluntat de poder.

Què contestà Weber? Deixant de banda la denúncia d’alguns malentesos,⁴ va dir que la resposta que ell buscava era fonamentalment filosòfica, no tant filològica, sociològica, històrica o psicològica. No desitjava analitzar l’obra literària de Calví, ni mostrar individualitats històriques concretes, com les derivades de la qüestió holandesa.⁵ La tesi que la Reforma hagués creat ella sola el capitalisme o el sistema econòmic capitalista li pareixia una bogeria. Weber protestà contra tota interpretació hegeliana de la seua tesi, com si ell haguera volgut dir que l’ethos ascètic professional reformat desplegués un esperit objectiu capitalista a través d’un procés lògic.⁶ Després va assegurar que ell parlava d’un «capitalisme modern» o del «primer període del capitalisme», no d’aquest capitalisme tardà ja mecànic, «que importa treballadors polonesos a Westfàlia o coolies a Califòrnia» i recluta la força de treball en qualsevol lloc, sense cap referència a la religió dels seus operaris.⁷ En tot cas, ell no desitjava establir una llei, de tal manera que allí on es donara X (protestantisme ascètic), es donara també Y (esperit capitalista). Ell no desitjava afirmar aquesta connexió causal⁸ ni derivar «formes econòmiques de motius religiosos».⁹ Però aleshores, si no volia fer res de tot açò, què desitjava demostrar Weber?

Ho va dir clarament en recordar que ell tractava una qüestió filosòfica. En realitat, es tractava de posar en relació dues coses llunyanes mitjançant una mena de judici sintètic que les vinculara. En el fons, era una qüestió doble. La primera era aquesta: «En la mesura del possible, intente fer més clar encara que l’esperit d’una conducció metòdica de la vida ha de ser derivat de l’ascesi en la seua reformulació protestant».¹⁰ Aquesta connexió entre ascesi reformada i conducció racional de la vida era decisiva. La clau, que estudià en molts altres llocs, residia en el fet que l’ascesi clàssica catòlica, per molt que fóra metòdica en diversos aspectes, i des d’aquest punt de vista pareguera racionalitzar la conducta, en el fons no es projectava sobre la vida quotidiana en la seua totalitat, ni la racionalitzava per complet, ni era una oferta als éssers humans comuns, ni en el fons era una ascesi activa intramundana.¹¹ Weber mostrà aquestes diferències respecte als jesuïtes, que són l’última manifestació de l’ascesi clàssica catòlica al servei de la formació de virtuosi i de les opera supererogationis dels consilia evangelica. Com a tal no tenia una relació interna amb la problemàtica de la salvació. L’ascètica catòlica era sobretot un allunyament del pecat, un mur de contenció del cos, una compensació exemplar del mal fins i tot en el seu grau zero de temptació, però no un camí positiu vinculat a la salvació. L’asceta jesuïta mostrava la seua capacitat d’obediència, la seua plena disponibilitat respecte del director espiritual, el seu deixar-se usar per la instància pertinent al servei de la glòria de Déu. Però res més. Enfront d’aquests ascetes, la conducció racional de la vida quotidiana completa, aplicada a tots els aspectes de l’existència, al servei essencial d’una intervenció en el món vinculada a la urgència escatològica personal, que d’altra manera no tindria lloc, i fins al punt que sense ella es deixaria sense donar resposta al problema de la salvació, aqueixa ascesi oferida als homes comuns, només es va assolir mitjançant l’ethos reformat. En suma, solament aquest proposava un ethos racional. La conducció metòdica plena de la vida activa sols va ser un objectiu de la reformulació protestant de l’ascesi medieval.

Però aquesta era una part de la qüestió. L’altra era la següent: «que aquesta [conducció metòdica de la vida] només està en una relació d’adequació a les formes econòmiques, tot i que, naturalment, en la meua opinió, molt important des del punt de vista historicocultural». Açò és: l’ethos metòdic, fruit de la transformació per a la història de les formes econòmiques. Per què? Aquest era el punt de la síntesi. No tant per la seua eficàcia causal, car les realitats econòmiques ja existien, sinó per la seua capacitat d’influir sobre elles degut a una afinitat electiva, una adequació, una relació significativa de valor, o com diu Weber, una dimensió cultural que l’ethos metòdic forní al treball professional. En suma, el terreny en el qual es podia criticar aquesta posició de forma més competent, o almenys això esperava Weber, era el teològic.¹² Ja que la clau de l’assumpte, la que vinculava nova ascesi, ethos i formes econòmiques, i açò des del punt de vista de l’evolució cultural, consistia en el conjunt de supòsits el compliment dels quals garantia saberde la salvació no a través dels sagraments, sinó a través de la professió mundana metòdicament desplegada, del treball lliurement elegit. Per açò, la nova ascesi tingué efectes econòmics. El problema era de naturalesa teologicofilosòfica, puix tenia a veure amb l’ampli i intens poder de certes representacions metafísiques¹³ a l’hora de generar eixe ethos racional i la seua elecció del terreny professional i econòmic per a desplegar-se. Fischer va resumir molt bé l’afer en la seua contrarèplica: «Els continguts de consciència religiosa eren indubtablement efectius en la vida cultural material».¹⁴ Però s’oblidà d’explicitar les mediacions: nova ascesi vinculada a professió. Nova vinculació entre ascesi, problema de la salvació i treball lliure.

Sense aclarir el sentit de la investigació de Weber, la crítica de Fischer pareixia molt desencaminada. Així, va dir que l’esperit d’una conducció metòdica de la vida era molt anterior a l’entrada del puritanisme en el món. I si es volia identificar aquest cas concret, i saber com es derivava l’esperit de la conducció metòdica a partir de motius religiosos, aleshores calia entrar en la senda de la psicologia reflexiva nietzschiana.¹⁵ El poder exemplaritzant de l’asceta, la seua capacitat de seduir, la seua dimensió sobrehumana, tots els filosofemes nietzschians del tercer tractat de la Genealogia de la moral es podien donar cita ací. Weber rebutjà ambdues tesis. Per a tal cosa seleccionà les seues fonts entre els catecismes i les preguntes concretes dels fidels que «tenien a veure amb els problemes de la configuració de la vida quotidiana».¹⁶ No calia recórrer a les hipòtesis més o menys abstractes de la psicologia o a la psicogènesi del deure. Allí es veien de forma objectiva com els «supòsits metafísics fonamentals» codeterminaven la forma religiosa pròpia de les direccions ascètiques reformades i conformaven la conducció de la vida al voltant del sentit del treball professional.¹⁷ Aquests motius i consells eren els mateixos, operaren en la mateixa direcció, i en diferents condicions, però sempre sobrecarregaven el sentit de la professió amb aspectes religiosos. I açò amb independència de la mesura del desenvolupament del capitalisme com a sistema econòmic objectiu. Per descomptat, podia haver-hi capitalisme sense esperit capitalista.¹⁸ Per exemple, a Gènova o a Messina al llarg del segle xvii. I podia existir això que Weber anomenà esperit del capitalisme en el grau més baix de l’evolució autònoma del sistema capitalista, per exemple, en els grangers americans.¹⁹