Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 18

José Luis Egío García

Universidad de Murcia

L’article dóna notícia del complicat context polític al qual, durant els decennis de 1520 a 1540, s’enfronta, amb penes i treballs, la ciutat de Ginebra, amb l’objectiu de mantenir la seua independència en equilibri amb Berna. En relacionar la tasca de Calví a Ginebra amb aquest context politicomilitar, al qual donem un paper explicatiu principal, es valora en quina mesura contribuïren les seues teories i accions a la consolidació de la ciutat-Estat i a l’enfortiment del seu govern republicà. La posició calvinista és descrita en aquest article en contrast amb l’alternativa també republicana que sostenen articulants i perrinistes, més proclius a fer concessions a Berna que a admetre el paper director creixent dels refugiats francesos.

***

«Senyor Déu, Pare etern i totpoderós, confessem sense ficció davant la teua santa majestat que som pobres pecadors, concebuts i nascuts en iniquitat i corrupció, inclinats a fer el mal, inútils per a tot bé, i que amb el nostre comportament dolent transgredim sense fi els teus manaments, amb la qual cosa ens fem mereixedors, conformement amb el teu just juí, de ruïna i perdició».²

Amb aquestes paraules, transcrites de la litúrgia composta per Joan Calví i ben reveladores de la concepció antropològica sobre la qual es construeix la disciplinada Església calvinista, obrí Théodore de Bèze la seua intervenció en el Col·loqui de Poissy, promogut per Catherine de Médicis. Es tracta d’una declaració fonamental per a entendre l’èmfasi calvinista en el desenvolupament institucional d’una Església que actue com a òrgan capaç de sotmetre a disciplina a una humanitat miserable materialment i espiritual.

En el moment de la celebració del col·loqui, setembre de 1561, els protestants francòfons es trobaven en el seu moment d’apogeu i comptaven amb el recolzament del partit organitzat a l’entorn dels Coligny i els Borbons. Arrere havien quedat les dècades

Com és possible que en tot just trenta anys la vida política i religiosa d’una nació tan extensa com la francesa mudara quasi per complet? Aquells qui foren testimoni dels combats expansius que Carles V i Francesc I lliuraren a Itàlia en la dècada dels vint, amb prou feines hagueren pogut entendre la necessitat que ambdós sobirans tingueren en les tres dècades posteriors de fer regressar a consellers i exèrcits per a emprar-los en guerres civils a l’interior dels territoris que havien rebut en herència.

Ambdós hagueren de fer front a enemics poderosos. Si Carles V tingué en Luter l’emblema i estendard al qual es van adherir els prínceps alemanys per tal d’evitar que la Casa dels Habsburg es fera amb una posició de supremacia en el sempre complicat mapa polític del Sacre Imperi Romanogermànic, Francesc I trobà en Calví un home tímid i solitari i que, segons el seu propi testimoni, no tenia cap voluntat de prendre part en assemblees ni motins polítics, però que esdevingué l’organitzador dels reformats en els territoris de parla francesa.

Aprofundint en elements que són de sobra coneguts, Luter apareix dins la Reforma com el recolzament teòric del qual es valen els prínceps per a convertir-se en caps de les seues esglésies després de la Pau d’Augsburg (1555). D’acord amb l’eclesiologia del primer gran Reformador, els prínceps es converteixen en els encarregats de fer que l’Evangeli siga difós i respectat en els seus dominis, monopolitzant a més el poder de reprimir les ofenses a l’honor de Déu.³ La contribució teològica de la Reforma a l’enfortiment de l’autoritat dels prínceps és considerada unànimement com el fet «que més contribuí tant a la propagació com a l’èxit del moviment reformador a Europa».⁴

Amb independència de la brillantor teòrica o de la proximitat a l’Evangeli de les consideracions polítiques de Luter o Melanchthon, resulta evident que la seua doctrina triomfa en la major part del món reformat gràcies a les ambicions dels prínceps alemanys. Estava cridada almenys a omplir de satisfacció a personatges com el camaleònic Maurici de Saxònia, protestant per a fer-se amb les terres de l’Església a principis dels 40, procatòlic després per a derrotar la Lliga de Smalkalda i fer-se amb vastos feus i l’Electorat a Saxònia, i protestant, de nou, en 1552, per a comandar els prínceps contraris a Carles V i forçar la Pau de Passau.

L’evolució d’aquestes doctrines reformades durà la teologia protestant a atribuir al príncep o magistrat el Jus circa sacra o capacitat de dictaminar sobre el contingut mateix de la doctrina religiosa, evolució de la qual Hugo de Groot deixarà constància en el seu De Imperium Summarum Potestatum circa sacra (1647).⁵ El fet que amb el recolzament militar dels prínceps siga aquesta l’Església reformada triomfant col·locarà en una situació marginal les doctrines politicoreligioses d’altres predicadors protestants com Christopher Ehen o Châteillon, contraris a cap mescla entre poders espirituals i terrenals.

Per a comprendre l’excepcionalitat de la teoria política de Calví, resulta digne de menció el fet que tant Wolfgang Capito com Martí Bucer, reformador d’Estrasburg, secunden amb els arguments de Luter les pretensions polítiques canviants dels magistrats de la ciutat. A Estrasburg, com queda clar seguint l’evolució del pensament de Bucer, no és el Reformador el qui imposa el seu pensament teològic a la ciutat, sinó el magistrat el que fa evolucionar la doctrina de la fe, que s’acosta per períodes a les concepcions zwinglianes, luteranes o papistes adaptant-se a les necessitats dels socors militars de la ciutat.

En aquest sentit entenen hui els historiadors de la ciutat alsaciana el treball efectiu de Capito i de Bucer com a agents diplomàtics al servei de l’home fort de la ciutat, el patrici Jacques Sturm.⁶ La intenció teòrica de Bucer de poder conformar una Església relativament autònoma mai arribà a fer-se realitat i fou boicotejada tant pels burgesos d’Estrasburg (Ordenances Eclesiàstiques de 1534), com pel conjunt dels pastors luterans, que rebutjaren incloure cap tipus d’imposició a les autoritats civils en la Concòrdia de Wittenberg de 1536.

Calví, que pel seu periple a Estrasburg ben bé podria haver-se limitat a seguir la teoria política de predecessors i coetanis, realitza a Ginebra «allò que Bucer perseguia a Estrasburg amb tanta perseverança com manca d’èxit»,⁷ una teoria política protestant d’acord amb la naturalesa republicana del govern de la ciutat, però garant al mateix temps de la independència doctrinal i política de la comunitat eclesiàstica. La història de la Reforma durant els anys vint i el primer lustre dels anys trenta, així com la seua experiència particular a Estrasburg i a la vora del Léman són fonamentals per a comprendre la conformació calvinista d’un model d’Església de caràcter singular.

Cal dir en aquest sentit que l’evolució física i mental del Reformador és la pròpia d’un home prematurament envellit.⁸ Com refereixen els seus coetanis, Calví pareix ja un ancià quan encara ronda els trenta-cinc anys. La seua maduració mental antecedeix inclús a la física i així, la lectura dels seus escrits i l’atenció a la seua acció a Ginebra ens permeten ser testimonis d’un canvi fonamental que coincideix amb la seua arribada a la vora del Léman als 27 anys.

Així, una clau d’interpretació versemblant de la seua vida i obra, la que propose en aquest text seguint la postura clàssica d’Émile Léonard,⁹ represa per altres autors posteriorment, seria la de dividir el treball de la seua vida en dues parts: una primera, curta fase de joventut, seria la que correspon a l’època de peregrinacions de Calví per París, Orleans, Noyon, Angulema, Basilea i Ferrara entre 1531 i 1535, en les quals el reformador publica la primera edició de la seua Institució de la Religió Cristiana. El volum «no és encara més que un catecisme llatí en sis capítols». Conté «una professió de fe» i «una defensa dels qui sofreixen per l’Evangeli»,¹⁰ però en ell no està encara present la teoria específicament calvinista sobre l’Església i les institucions polítiques. En aquesta època, Calví pensa encara que la destrucció de l’autoritat del Papa i la possibilitat d’apropiar-se de les riqueses de l’Església seran motiu suficient perquè els monarques europeus acaben per veure amb bons ulls la Reforma. En aquest sentit s’entén la dedicatòria d’aquesta primera edició de 1535 a Francesc I. Es tracta d’un últim esforç d’«ablanir el cor»¹¹ d’un monarca que, eixe mateix any, ha ordenat ja les primeres execucions sumàries de protestants, després de veure amenaçada la seua seguretat personal en les nits dels pasquins.¹²

La llarga epístola de Calví, reclamant a favor de la causa reformada l’autoritat de l’Evangeli i dels Pares de l’Església i negant alhora la novetat i l’hipotètic risc de subversió política que comportaria la doctrina protestant, està encara basada en una esperança, que «puguem encara tornar a guanyar la teua gràcia, una vegada que, quan et plaga, lliure ja de la indignació i d’altres frens, lligques aquesta nostra confessió, que volem que constituïsca una defensa de la teua Majestat».¹³

L’arribada a Ginebra, el seu primer xoc amb la realitat conflictual d’allò polític, farà madurar Calví, duent-lo d’una posició inicial d’entusiasme luterà a d’altra d’agut realisme polític, en la qual el jove predicador es convertirà en un reformador de fet i de dret, lluitant sense treva per la consolidació d’una Església capaç de sobreviure als canvis d’interessos i humors de prínceps i repúbliques.

Quan, a les primeres de canvi, es trobe amb el rebuig d’una part substancial dels burgesos de Ginebra a la seua confessió de fe, presa d’aquesta primera edició ingènua de la Institució, caurà sobtadament en el compte que ni tan sols l’Evangeli, la paraula de Déu, té el caràcter autoevident que els més innocents d’entre els reformats presumien.

La necessitat de dotar d’institucions independents l’Església protestant es revelarà aleshores per Calví en tota la seua cruesa. I, no obstant, és el mateix qui, tot just un any abans, en la seua Epístola a Francesc I, havia considerat com «pestilent» la teoria dels catòlics «que requereixen sempre una forma d’Església visible i aparent». Aquest jove i impetuós Calví sostenia sols uns mesos enrere que l’«Església pot existir sense aparença visible» i «es distingeix bé per altra marca: a saber la pura predicació de la paraula de Déu i l’administració de sagraments ben instituïda».¹⁴

Que lluny es troba aquest Calví prepolític d’aquell que perdrà la seua virginitat institucional poc després! De les seues lluites amb els burgesos de Ginebra han donat compte un munt d’historiadors i biògrafs, per la qual cosa seria estèril reproduir en un treball de curta extensió com aquest elements de sobra coneguts. A més d’involu crar-se en el conflicte agònic amb els qui s’anomenen a si mateixos enfants de Genève, rivals de talla per la seua erudició i el seu rang en la ciutat, Calví viu també immers en el càlcul d’interessos amb què els monarques europeus gestionen l’evolució de la Reforma dins l’Imperi.

La seua figura i la seua posició, el calvinisme, apareixen des d’aleshores diferenciats de la de la resta de reformats alemanys i suïssos. Aquests, a la vegada, amb l’excusa de diferències teològiques sobre la presència o no del cos i la sang de Crist en el sagrament de la Santa Cena, segueixen ampliant la fossa que els separa en episodis com el Col·loqui de Marburg de 1529.¹⁵ Versemblantment, davall l’òptica d’allò polític, la polèmica material subjacent a la disputa espiritual de Marburg no és altra que la de saber si la Reforma preponderant serà la dels prínceps alemanys o la de les ciutats helvètiques.¹⁶ En aquesta època és Zwingli qui, amb el pretext de veure en la Cena sols una rememoració de la figura de Crist, s’erigeix en defensor de la independència, treballosament adquirida, de les ciutats burgeses suïsses i frustra els plans de Felip de Hesse per a convertir-se en el cabdill militar d’una extensa regió formada per Hesse, Saxònia i les ciutats lliures del sud d’Alemanya i Suïssa. Serà Felip el qui, un any més tard, haja de demanar humilment i en condicions d’igualtat la seua admissió a una aliança formada per les ciutats autònomes d’Estrasburg, Zuric, Basilea i Berna.¹⁷

La grandesa amb la qual Calví s’eleva sobre els prínceps en la onzena carta intercanviada amb Jacques de Bourgogne, escrita en setembre de 1545, és a dir, tan sols deu anys després de la primera edició de la Institució, és hereua de la voluntat antimonàrquica de Zwingli i una mostra cristal·lina de l’actitud d’indiferència i sarcasme amb la qual el Calví madur contempla els prínceps:

«L’esperança d’una reparació al malmès estat de l’Església que provinga d’allò terrenal no és imaginable de cap manera i divertir-se fent càbales sobre els prínceps és un error. Estan tan preocupats en altres coses, que no tenen ni un moment lliure per a pensar en el que deurien prendre’s més a pit. En fi, ells tenen cura del seu Estat i per a conservar-lo perseguirien Jesucrist si estigueren convençuts que no els queda altre remei. I, tanmateix, de cap manera arreglaran aquesta confusió tan horrible, davant la qual criden el cel i la terra, encara que per vergonya fingisquen pensar-hi».¹⁸

Aquest és el Calví que ha assentat ja el seu model d’Església a Ginebra fonent-lo amb els sòlids fonaments teòrics de l’edició llatina de la Institució de 1543.¹⁹ La seua determinació en assegurar la independència i solidesa de l’Església enfront dels complicats avatars polítics i militars es deixa ja sentir des de la famosíssima resposta a Sadolet en 1539.

Per a prosseguir en la comprensió, que no en la justificació del misteri de Calví –les dues cares del déu-monstre bicèfal, Janus–, resulta també interessant tornar a episodis un tant oblidats del seu pelegrinatge francés. És crucial una anàlisi més detallada que l’usual sobre la seua estada a Estrasburg, anys en els quals, malgrat la seua joventut, Calví rep de Bucer l’encàrrec d’organitzar al si de l’Església els refugiats francòfons.

Ja en la primera tasca directiva que assumeix de forma individual (en la seua primera estada a Ginebra no havia sigut sinó el braç dret de Farel), Calví suscita suspicàcies sobre les seues intencions eclesiològiques. La comunitat germànica, majoritària a l’Estrasburg de la primera meitat del segle xvi, veu amb alarma el fet que Calví dote d’institucions independents uns refugiats francòfons en procés de germanització, d’assimilació cultural i política.

René Bornet, en una obra de gran precisió, ha estudiat el treball de Calví al cap de l’Església francesa d’Estrasburg, donant compte de com el reformador elabora a partir de 1538 un salteri propi (el primer en la llengua de Molière) i institueix fórmules independents per al baptisme o el matrimoni (preses de Farel). Es tracta d’una sèrie de xicotets passos que, sumats, donen a l’Església francesa d’Estrasburg «una certa independència» respecte de les institucions polítiques, la qual cosa motivarà de seguida el recel d’aquestes i de la població local, que «s’acomodava de mala manera a aquests grups particulars que feien la seua vida apart o donaven la impressió de fer-la».²⁰

Quant a les pretensions de Calví de guanyar per a l’Església l’instrument politicoreligiós de l’excomunió, vertadera arma destinada a fer triomfar la visió política dels membres de l’Església en les institucions ciutadanes, cal dir que foren vistes com una gran amenaça pels magistrats d’Estrasburg, que anteriorment s’havien oposat a una petició similar de Bucer. Els rebuigs successius amb els quals s’havia trobat Bucer a Ulm²¹, Augsburg²² i, sobretot, a Estrasburg²³, on cada parròquia desenvolupava fins i tot la seua activitat sota el control de tres magistrats o Kirchenpfleger, no el dugueren mai a declarar-se en oberta rebel·lia contra la magistratura. Calví, en canvi, adoptarà en més d’una ocasió aquesta actitud en la seua segona estada ginebrina, intentant evitar, precisament, la submissió de l’Església a les autoritats polítiques de la qual havia sigut testimoni durant la seua estada a Estrasburg.

Bé que aquest és un aspecte poc o gens subratllat a les biografies de Calví que han vist la llum, principalment perquè es tracta d’un aspecte que el mateix Calví oculta als seus principals textos autobiogràfics,²⁴ el Prefaci al comentari dels Salms de 1557 i la Carta a Sadolet de 1539, la historiografia recent sobre l’estada de Calví a Estrasburg subratlla la inquietud que el reformador va causar entre l’elit política de la ciutat, aspecte que contribuí tant o més que la insistència de Farel i de les institucions polítiques ginebrines a fi que Calví regressés a Ginebra en 1541 després de la primera experiència directiva, fallida també com la d’Estrasburg, entre 1536 i 1538.

La personalitat combativa de Calví, que a l’interior de les Esglésies d’inspiració calvinista es tradueix en l’afirmació orgullosa de senyes d’identitat pròpies i independents del poder civil, ha de ser valorada com un element decisiu per a la supervivència de les esglésies reformades en contextos polítics hostils. Si l’expansió de l’Església luterana es veu frenada en restar dependent de la benevolència dels prínceps amb el famós cuius regio, eius religio de la pau de Westfàlia (1648), les comunitats eclesials calvinistes seguiran en procés d’expansió durant tot el segle xvii, tant a Holanda com a les Illes britàniques i Amèrica.

Heus ací «la grandesa del geni»²⁵ de Calví de la qual parla Rousseau i la raó d’allò que alguns han considerat les misèries de la seua vida, puix el geni polític, maleït per la lògica satànica que governa l’esfera de racionalitat en la qual habita, poques vegades troba un judici matisat que reta justícia a la complexitat dels treballs a què s’enfronta.

Tal i com Rousseau assenyala de passada en el capítol sèptim del segon llibre d’El Contracte Social, el futur veurà en Calví, abans de res, a un legislador, a un forjador de nacions que paradoxalment és exemple per al futur per equiparació amb el passat idealitzat de les repúbliques d’Atenes o Esparta. Segons la interpretació rousseauniana, la constitució ginebrina seria el fruit d’«una intel·ligència superior, que viu totes les passions dels homes sense experimentar-ne cap» i que «es guanya una glòria allunyada en el temps, podent treballar en un segle per a gaudir d’ella en un altre».²⁶ Probablement, cap altre paisà del reformador haja sabut descriure amb més encert la seua vocació redemptorista, foc espiritual del qual el mateix Rousseau, escriptor d’aquests mots encomiàstics, constituí una altra encarnació vivent.

A parer nostre, l’actualitat de Calví rau també, com per a Rousseau, en el fet que des del Parc des Bastions ginebrí, amb el Llibre obert entre les mans, el reformador apunta de ple a la interrogació universal sobre els trets conformadors de tota nació o comunitat política. L’èxit de les doctrines de Calví en l’època de confusió i desordre en la qual li tocà viure, es degué a la seua capacitat per a servir d’element aglutinador i homogeneïtzador d’una població ginebrina marcada, des d’antany, per la seua diversitat cultural, circumstància subratllada encara més, si cap, per la forta emigració francesa que va seguir a les matances d’hugonots a França.

Els historiadors de la figura de Calví han donat a la seua biografia tons hagiogràfics o diabòlics segons la seua confessió religiosa o política. Calví, que, per les seues conviccions, haguera rebutjat amb la mateixa energia la seua canonització que la seua dimonització, mantingué sempre una relació pragmàtica amb la moral política. Encalçat a França, apel·là a la tolerància de les sectes dissidents. En canvi, al cim de l’Església ginebrina, no dubtà d’atacar amb duresa a catòlics, luterans, embruixadors i pagans.

La lectura de les actes del Consistori, especialment les que reflecteixen la seua activitat inicial, testimonien la dificultat d’imposar una mateixa disciplina religiosa a persones que, pel seu quefer quotidià, es movien regularment entre Ginebra i Lió, ja en aquesta època un important centre econòmic. O als camperols i comerciants dels mercats que s’aprovisionaven entre la ciutat reformada i els pobles, encara hui catòlics, que la circumden.²⁷ Moltes famílies de la ciutat i entre elles, alguns dels grans enemics de Calví, com els Berthelier, tenien a més importants llaços econòmics i familiars també a Berna, gran república que en aquesta època aspira a exercir a tall d’àrbitre en els assumptes polítics de la menuda i dèbil Ginebra.

L’administració política i religiosa de la Ginebra de Calví fou artífex d’una progressiva homogeneïtzació de costums i mentalitats en la ciutat, equiparable a la que durien a terme més tard els grans Estats-nació. Els seus instruments són els Consells (el Petit Consell, el dels Seixanta, el dels Dos-cents i el General), la ordenació dels quals és anterior a l’arribada de Calví a la ciutat, i el Consistori, la paternitat del qual cal atribuir totalment al Reformador.

Calví es val també d’altres institucions de les quals és fundador i l’aparició de les quals a la Ginebra de l’època fou clau per la formació de l’Estat modern. Entre elles, cal destacar especialment el sistema educatiu que es posa en marxa en aquesta època (el 21 de maig de 1536 per decisió del Consell General) i que garanteix la formació escolar de tots els xiquets.

La importància per a l’exercici efectiu de la ciutadania d’un sistema educatiu obligatori i gratuït per als pobres és fonamental. Les paraules de Calví a les Ordenances Eclesiàstiques de 1541, quan a la seua tornada a Ginebra la decisió instituent del Consell de 1536 encara no ha trobat una satisfacció material, són les següents: «Caldrà posar en marxa un Col·legi per instruir els xiquets en llengües i ciències humanes, amb l’objectiu de preparar-los tant per al ministeri com per al govern civil».

Les xiquetes, que per a Calví no estan cridades a exercir cap ministeri eclesiàstic ni cap paper polític en la República,²⁸ no tenen encara l’oportunitat d’acudir a l’escola pública. Sols algunes de les que formen part de les riques famílies patrícies de la ciutat podran instruir-se recorrent a tutors privats.

La importància d’aquest salt avant per a la consolidació política i econòmica de la República és subratllada per tots aquells que han estudiat la seua història. El sistema establit per Calví contemplava un horari didàctic de setanta-dues hores setmanals,²⁹ i Beza s’afligia quan els estudiants esmerçaven menys de catorze hores al dia.³⁰ Els alumnes, en edat infantil, aprenien principalment literatura, mitologia, geografia i història a partir de la lectura de textos en grec, llatí i francés.

L’èxit de l’escola calvinista fou tal que va romandre sense canvis substancials fins als anys trenta del segle xix, resistint àdhuc els avatars de l’ocupació napoleònica. Fruit d’aquests sòlids fonaments, a principis del segle xix, quan la major part d’Europa romania encara sumida en les tenebres de la ignorància total, «l’analfabetisme masculí havia desaparegut quasi per complet al bell mig de la ciutat» i es reduïa tan sols a un quart de la població d’homes dels camps veïns. En contrast, als territoris de la Savoia catòlica que rodeja Ginebra, la taxa d’analfabetisme masculina era propera al cinquanta per cent.³¹

El paper de l’Acadèmia de Ginebra, cicle superior de l’ensenyament amb la creació del qual en 1559 culmina Calví la seua tasca de legislació pedagògica, és també fonamental per a assegurar la renovació de l’elit intel·lectual de la ciutat. Al marge d’aquesta tasca bàsica, l’Acadèmia és una fàbrica que exporta pastors i dirigents protestants a tot Europa: entre els més de tres-cents alumnes que la freqüentaren, ja amb anterioritat a la mort de Calví, hi trobem figures com el reformador escocés John Knox, l’erudit i diplomàtic anglés Thomas Bodley, Florent Chrestien, editor de clàssics i preceptor d’Enric IV, o Gaspard Olevanius, coautor de la Confessió d’Heidelberg.³² Cal afegir a aquestes figures excepcionals la legió d’humils pastors disposats a exposar la seua vida fent-se càrrec de les petites esglésies reformades disperses arreu de França.

Amb independència de la seua utilitat per a la causa protestant, cal subratllar el paper polític que juga el sistema educatiu calvinista en la consolidació d’una República independent governada per ciutadans altament instruïts.

En aquest sentit es pronuncien els estudis contemporanis quan apunten al calvinisme, «a les seues tècniques disciplinàries i estratègies» i a la «infraestructura de govern religiós i control social» que Calví i els seus seguidors crearen a Ginebra, com a element clau per a explicar la formació de l’Estat modern.

Citant el testimoni de Philip S. Gorski, a la seua obra The Disciplinary Revolution. Calvinism and the Rise of the State in Early Modern Europe, cridada a convertir-se en un clàssic de la història de les idees polítiques, la Ginebra de Calví esdevingué «model per a la resta d’Europa i el món»,³³ de tal forma que l’influx de les seues institucions en el naixement de l’Estat modern sols seria comparable a altres dos processos, la revolució militar del segle xvi i la revolució econòmica burgesa dels segles xvii i xviii.

A diferència d’altres estudis, de caràcter hagiogràfic, tampoc podríem atribuir la perseverança de Ginebra en la seua independència com a República i en la seua consolidació com a Estat a l’exclusiu treball de Calví. Seríem aleshores massa injustos amb els seus rivals polítics, els mal anomenats llibertins en els escrits calvinistes.

En efecte i, enfront del que donen a entendre els escrits del reformador-legislador, Calví no es troba a la seua arribada a Ginebra amb una ciutat sumida en el caos i les tenebres. El juí teològic del Reformador no ens deu fer perdre de vista la fortalesa i l’arrelament amb que comptava la Comuna de Ginebra, fins i tot en el període anterior a la Reforma. En cas contrari, resultaria inclús difícil d’explicar la rapidesa amb què la ciutat decidí sumar-se a la causa protestant i la facilitat amb què l’últim bisbe de Ginebra, Pierre de la Baume, fou expulsat en 1532.

L’estructura política dels síndics i els quatre Consells es trobava ja desenvolupada i recolzada per una llarga tradició secular a l’arribada de Calví a Ginebra. Es tracta d’un complicat sistema institucional que assegurava als xicotets patricis de Ginebra, presents i elegits per cooptació en els tres Consells reduïts, la preponderància sobre el conjunt d’habitants masculins de la ciutat, als quals es reconeixen drets polítics i tenen una important quota de participació política en el Consell General (elegien directament els síndics).

Molts dels drets polítics dels habitants masculins de Ginebra tenien ja la seua garantia a la Carta que el bisbe Adhémar Fabry havia concedit a la ciutat en 1387, base, al mateix temps que reflex, d’unes pràctiques comunals d’autogovern pel respecte de les quals els ginebrins es mantingueren en conflicte amb el bisbat des d’almenys 1263, primera data en què es tenen notícies de sedicions populars amb aquesta motivació.³⁴

Dins la ciutat, Calví no ha de lluitar amb partidaris de prínceps ni de bisbes armats de prerrogatives divines, sinó amb ferms defensors del caràcter republicà del govern de la ciutat, que veuen en el govern de l’Evangeli de Calví una amenaça a la pluralitat de motivacions de les velles famílies burgeses assentades a la ciutat des de temps antic.

Personatges com Jean Philippe, membre del grup probernés i carismàtic capitost popular, el clan dels Berthelier, el patriarca del qual havia mort com a màrtir en la lluita per la independència ginebrina enfront dels Savoia en 1519, o la família Perrin, se succeiran al cap d’aquest grup designat alternativament i segons designadors i intencions, com el dels articulants, perrinistes, llibertins o fills de Ginebra.

La intenció d’aquestes famílies, en contacte comercial amb Friburg, Berna, Zuric o Estrasburg era que, una vegada expulsat el príncep-bisbe de la Casa dels Savoia, Ginebra mantinguera una posició pragmàtica i independent de credos religiosos per poder alternar i renovar les aliances amb les repúbliques i regnes de major mida que la rodejaven, explotant així al màxim les seues possibilitats econòmiques i polítiques.

D’altra banda, el control que l’Església de Calví estableix sobre els seus credos, les seues activitats econòmiques, les seues relacions fora de la ciutat i el seu oci es torna insuportable per a aquests burgesos de l’edat moderna que, en mentalitat, es van acostant progressivament a la burgesia liberal del nostre segle.

Són, per tant, dues mentalitats republicanes les que xoquen a la Ginebra del segle XVI. La primera és la que partint de Calví arriba fins a Rousseau i fa parades en Maquiavel, Hobbes o Spinoza. Per a tots ells, «el vertader polític» admira el recurs a Déu i als seus premis i càstigs com una mostra «del gran i poderós geni que presideix en totes les empreses durables».³⁵ La religió apareix com una ajuda indispensable per a la institució i el manteniment del lligam social.

La segona, posició que també mereixeria el qualificatiu de republicana, discrepa de la primera en allò que té a veure amb l’ús polític de la religió. La comparteixen els burgesos ginebrins que odien que el Reformador i els seus correligionaris teologitzen i moralitzen l’esfera pública i privada d’una ciutat en la qual, fins a la seua arribada i inclús davall la suau tirania del bisbe, es respirava l’ambient de relaxació i laxitud moral que caracteritza a tota ciutat de comerciants. Aquesta concepció serà heretada per la Illustració laïcitzant dels Holbach o Voltaire.

El fet que, en el temps que ens ha tocat viure, no puguem sinó veure amb simpatia a aquests llibertins entre cometes, no hauria d’atemptar contra el deure intel·lectual de ser magnànims amb els qui, en aquell temps, lligaven la subsistència de la República a l’existència d’una creença religiosa compartida pels habitants de la ciutat o nació.

Per als ciutadans que seguien Calví, prerousseaunians en certa manera, per a assegurar la vida independent de la pàtria, a les llibertats polítiques adquirides pels ginebrins després d’una lluita secular contra prínceps i nobles havia de sumar-se una disciplina moral, un grau de virtut capaç de fer el ciutadà immune a suborns i ingerències estrangeres. La tasca legislativa de Calví, la necessitat de la qual és teoritzada per Rousseau en el capítol d’El Contracte social dedicat a la censura, vindria a omplir aquest buit a la ciutat alpina.

¿Hagués pogut una ciutat governada per gents tèbies en matèries de religió resistir a les pressions de catòlics, zwinglians i luterans sense comprometre la seua independència? No ho sabem, i la victòria de la proposta calvinista tampoc és àrbitre competent en matèria de veritat històrica.

En qualsevol cas, convé assenyalar que l’obstinació calvinista en aspectes teològics que pogueren paréixer absurds, com el rebuig a conservar les piles baptismals, a utilitzar pa sense rent per a l’eucaristia o a anunciar les festes amb repic de campanes, motivacions sagrades que s’uneixen a la molt més profana i important de mantenir l’Església allunyada del control del magistrat,³⁶ allunyen, des del Sínode de Lausana (1538), a Ginebra de la poderosa Berna³⁷ i del que haguera pogut ser una entrada molt més precoç en la Confederació Helvètica, entrada que sols es produirà en 1813 i sota un marc confederal respectuós amb les prerrogatives sobiranistes d’una extinta però longeva i gloriosa ciutat-Estat.

La publicació, prevista per als pròxims anys, dels Registres del Consell de Ginebra en l’època de Calví ens ajudarà, sens dubte, a comprendre molt millor la diversitat de posicions ideològiques presents a Ginebra i a les ciutats suïsses que comptaven amb una llarga experiència d’autogovern amb anterioritat a la Reforma.

Si fins ara la investigació historiogràfica havia pres com a peça clau els Registres del Consistori, recuperats per Kingdon i Bergier a la dècada de 1960, l’interés dels Registres del Consell, del qual fins ara (2009) sols s’han publicat els volums que cobreixen el període 1536-1539, donarà veu als ciutadans i burgesos ginebrins que s’oposaren al control moral, religiós i polític que Calví exercí a Ginebra des de la institució del Consistori en 1541. Fins al moment, sols els havíem vist desfilar com a víctimes d’una censura inquisitorial en els processos del Consistori. En els anys vinents, quan finalment puguem comptar amb el relat complet de les vicissituds esdevingudes al si dels Consells ginebrins, els enemics de Calví apareixeran en tota la seua grandesa: impulsors ells mateixos d’accions polítiques concretes, perseguidors en algunes ocasions i perseguits en altres, seguint un ritme polític marcat per les eleccions anuals del Consell General, assemblea de la totalitat de ciutadans i burgesos.

Revisant també la importància que s’ha donat des d’estudis elaborats per persones de fe a la figura de Calví i a la seua missió a títol de sobrenaturals, el Reformador anirà a poc a poc apareixent com a cap d’una part de la ciutadania ginebrina enfrontada a d’altra, el sector probernés, el qual, com hem dit més amunt, es mostrava favorable a fer concessions polítiques i religioses a Berna per tal d’assegurar-se que aquesta no deixara abandonada a la ciutat en cas que les tropes franceses o espanyoles, que contínuament la rondaven, intentaren assaltar-la.³⁸

Aquests nous materials historiogràfics no rebaixaran, de cap manera, la dignitat del ministeri de Calví a Ginebra, sinó que, humanitzant-lo, palesaran la seua capacitat intellectual per fer d’una xicoteta ciutat de deu-mil ànimes el centre espiritual del món reformat. El fet que Ginebra siga el lloc principal de refugi per als nobles i els capitals financers protestants que fugen de la persecució a França, no debades acabarà fent majoritari a la ciutat el partit que creu possible un govern independent de la ciutat no tutelat per Berna.

¹ Comunicació llegida el 17 de novembre de 2009 a les Jornades Internacionals en el Vé Centenari de Joan Calví (1509-2009) «Calvinisme i Modernitat». José Luis Egío és becari predoctoral FPI de la Fundación Séneca, Agencia Regional de Ciencia y Tecnología (Región de Murcia), al Departament de Filosofia de la Universidad de Murcia.

² Text de la litúrgia reformada citat a Julien Coudy, Les guerres de religion, París, René Julliard, 1962, pp. 110-111. Vegeu també a l’apèndix «Culte de l’Església reformada, segons la litúrgia d’Estrasburg (1538-1541)».

³ Joseph Lecler, Toleration and the Reformation, Londres, Longmans, 1960, p. 242.

⁴ Martin Greschat, Martin Bucer (1491-1555). Un réformateur et son temps, París, PUF, 2002, p. 94.

⁵ Hugo de Groot, De Imperium Summarum Potestatum circa sacra (edició bilingüe en llatí i anglés), Leiden, E. J. Brill, 2001.

⁶ Martin Greschat, op. cit., pp. 104 (acostament al camp luterà) i 113 (intent de conciliació amb Francesc I).

⁷ Ibíd., p. 160.

⁸ Albert-Marie Schmidt, Jean Calvin et la tradition calvinienne, París, Éditions du Seuil, 1957, p. 69.

⁹ Émile G. Léonard, Histoire générale du protestantisme. I. La Réformation, París, 1961.

¹⁰ Denis Crouzet, Jean Calvin: Vies parallèles, París, Fayard, 2000. Traduït al castellà per l’editorial Ariel, Barcelona, 2001, p. 105.

¹¹ Joan Calví, Institution de la religion chrétienne, Ginebra, Droz, 2008, p. 179.

¹² Denis Crouzet, op. cit.,p. 101.

¹³ Joan Calví, op. cit., p. 179.

¹⁴ Ibíd., p. 167.

¹⁵ Per al gran historiador de l’Església suïssa, Rudolf Pfister, aquestes controvèrsies deixaren clar «que una marxa comuna teològica i politicoreligiosa de suïssos i luterans resultava impossible», Kirchengeschichte der Schweiz, Zweiter Band, Zuric, Theologischer Verlag, 1974, p. 201.

¹⁶ Pierre Chaunu, Les temps des Reformés, París, Fayard, 1975. Chaunu ha reflectit amb mestratge els ordits de la redacció de les diferents confessions de fe i les raons de les divergències existents entre unes figures protestants que s’acusen recíprocament d’actuar com a «vassalls dels prínceps», p. 516.

¹⁷ Martin Greschat, op. cit., p. 97. La divisió continuarà quasi deu anys després, quan en 1536 ni Zuric, ni Berna, ni Basilea accepten la Concòrdia de Wittenberg, que poc temps enrere havia aconseguit posar d’acord a la resta d’esglésies protestants. Els suïssos s’esforçaven en deixar clar que, després de la mort de Zwingli en 1531, «conservaven l’herència zwingliana i que calia interpretar la situació religiosa del moment relacionant-la amb la interpretació d’aquesta teologia»; Rudolf Pfister, op. cit., p. 199. Tampoc propostes ulteriors redactades conjuntament per Bullinger i Calví (l’anomenat Consensus Tigurinus de 1549) o Beza (en la controvèrsia de Montbéliard de 1586) pogueren posar d’acord a ciutats suïsses i lute-rans alemanys. Ibid. pp. 214 i 229.

¹⁸ Joan Calví, Lettres à Monsieur et Madame de Falais, Ginebra, Droz, 1991, pp. 73-74.

¹⁹ Denis Crouzet, op. cit., p. 112.

²⁰ René Bornet, La Réforme protestante du culte à Strasbourg au XVIe siècle, 1523-1598, Leiden, E. J. Brill, 1981, p. 192.

²¹ Els magistrats havien acceptat compondre un grup de huit Zuchtherren, legitimat tan sols per a «exhortar i advertir» però no per a excomunicar, negant-se a més a la possibilitat que el tribunal estiguera format majoritàriament per eclesiàstics. Martin Greschat, op. cit., p. 116.

²² En les estades que realitzà a Augsburg en 1534 i 1535, «amb el recolzament de Bucer, es crearen les condicions per a una Església d’Estat»; aquesta era l’única manera per mitjà de la qual, per al de Sélestat, «pareixia possible assolir la unió i la cohesió necessàries en la comunitat protestant d’Augsburg». Ibid., p. 121.

²³ No sols en el primer moment confús del canvi religiós, sinó també al Sínode celebrat en 1533 i a les Ordenances Eclesiàstiques de 1534, «foren les concepcions del Magistrat les que s’imposaren», Ibid., p. 136.

²⁴ El caràcter teatral amb què Calví exposa la seua vocació per a dirigir l’Església de Ginebra en aquests textos ha sigut estudiat amb gran profunditat teòrica per Olivier Millet, Calvin témoin de lui-même dans la Préface de son Commentaire sur les Psaumes, a Émergence du sujet, de l’Amant vert au Misanthrope [Olivier Pot, editor], Ginebra, Droz, 2005, pp. 113-132. També per Denis Crouzet al seu Jean Calvin: Vies parallèles. op. cit.

²⁵ Jean Jacques Rousseau, Le Contrat Social a Œuvres Complètes, t. III, París, Gallimard, p. 382.

²⁶ Ibíd., p. 381.

²⁷ Julien Coudy, Les guerres de religion, París, René Julliard, 1962, p. 67.

²⁸ Jane Dempsey Douglass, Women, Freedom and Calvin, Filadèlfia, Westminster Press, 1985, p. 47.

²⁹ Jean Cadler, Calvin, París, PUF, 1966, p. 128.

³⁰ Olivier Fatio, Du Collège de Genève au Collège Calvin (Historique), <http://wwwedu.ge.ch/po/calvin/ histoire_college.htm>, 5 de febrer de 2008.

³¹ Roger Girod, «À Genève, de 1809 à 1845 : niveaux d’instruction et inégalités intellectuelles», a Annales. Économies, Sociétés, Civilisations, 1962, v. 17, nº 3, p. 462.

³² Alan Karp, «John Calvin and the Geneva Academy» a History of Higher Education, Annual 1985, New York, State University of New York at Buffalo, 1985, p. 23.

³³ Philip S. Gorski, The Disciplinary Revolution. Calvinism and the Rise of the State in Early Modern Europe, Chicago-Londres, University of Chicago Press, 2007, p. XV.

³⁴ Alfred Dufour, Histoire de Genève, París, PUF, 1997.

³⁵ Jean-Jacques Rousseau, op. cit. p. 384.

³⁶ Denis Crouzet, op. cit., p. 119.

³⁷ El partit organitzat entorn a Calví es presenta davant la població ginebrina com «el verdaderament patriota» i esgrimeix l’amenaça que per a la independència de Ginebra suposa el no marcar de forma clara les diferències religioses i polítiques amb Berna; Rudolf Pfister, op. cit., p. 207. També els magistrats de Berna intenten evitar que la força espiritual de Ginebra no acabe per amenaçar el seu control sobre l’Església en la vasta extensió que dominen. Per exemple, les pretensions calvinistes de Pierre Viret faran que les autoritats berneses acaben cessant-lo com a professor de l’Acadèmia de Lausana en 1559.

³⁸ Registres du Conseil de Genève à l’époque de Calvin, t. IV (1539), Ginebra, Droz, 2009, p. XXXVII. Des de gener de 1536, data en la qual Francesc I comença la conquesta del Piamont fent-se amb territoris fronterers a Ginebra i Berna respon ocupant el país de Vaud, a l’est de la ciutat i entrant en la mateixa per evitar que el monarca francés la domine, Ginebra queda a mercé d’ambdues potències. Ibid., t. I (1536), p. XIII. Més avant i a través d’una infinitat de litigis jurídics i diplomàtics, Berna reivindica una sobirania sobre Ginebra «hereua dels drets del duc de Savoia». Ibid., t. III (1538), p. XXXV. La competència jurisdiccional, els béns eclesiàstics a desamortitzar o la percepció de contribucions estan en dubte.