Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 13

L’ascetisme, el feudalisme i la concepció aristocràtica i jeràrquica de la societat foren característiques de l’edat mitjana. En el seu magistral estudi La tardor de l’edat mitjana, J. Huizinga cita a l’escriptor Chastellain, un historiògraf de les acaballes de l’edat mitjana, que deia:

«Déu creà les persones vulgars per a llaurar la terra i procurar, gràcies al comerç, les comoditats necessàries a la vida; creà el clergat per als treballs de religió, els nobles per a cultivar la virtut de mantenir la justícia, de manera que les accions i la moral d’aquestes distingides persones siguen un model per a les altres [...] Arribant al tercer estat, per a completar el regne, és l’estat de les bones ciutats, dels mercaders i homes de treball, sobre els quals no convé fer una exposició tan llarga com en el cas dels altres, perquè difícilment se’ls pot atribuir grans qualitats, ja que pertanyen a una classe servil.»²³

Aquesta visió medieval havia rebut la influència del dualisme grec que veia una contradicció entre la realitat física i l’espiritual i, en afirmar la superioritat de l’espiritual, va restar valor i més bé va arribar a menysprear l’activitat que tenia a veure amb la matèria. Pel que fa a aquesta qüestió, el teòleg reformat Emil Brunner ens recorda:

«Aquesta depreciació del treball útil mai ha sigut millor expressada que en Aristòtil. Però en açò, com en altres temes, Aristòtil expressa els punts de vista típicament grecs. Junt amb la teoria aristotèlica dels valors, aquesta concepció del treball es va introduir en l’edat mitjana cristiana i es va fondre amb l’estructura classista feudal de la societat. Sols que ja no es tractava de l’activitat espiritual en allò cultural com l’àpex d’aquesta estructura sinó de l’activitat religiosa. La classe més baixa és la del camperol, l’activitat del qual és la continuació de la vida animal; la classe més alta és la de l’homo religiosus; entre els dos extrems tenim una escala determinada per la clàssica oposició aristotèlica entre esperit i matèria.»²⁴

És ací on es pot veure el contrast amb la visió formulada i desenvolupada per Calví. Els teòlegs medievals feien del treball un deure terrestre sense relació immediata amb la fe i la vida espiritual. L’escolàstica havia contribuït a despullar les activitats professionals de tot valor espiritual i de prestigi per la precedència que es donava a la contemplació sobre l’acció. Al contrari, Calví uneix estretament el treball a la vida cristiana al subratllar que l’evangeli l’inclou en la participació de l’obra de Déu. Confereix així a la tasca humana una dignitat i un valor espiritual que no havia tingut mai abans. Aquest fet tindrà repercussions considerables en el desenvolupament econòmic de les societats calvinistes.²⁵

Ací tenim una clau de la teologia i l’espiritualitat protestant formulada per Calví. En reaccionar contra l’ascetisme i el monaquisme medievals no és que Calví estiga afirmant un materialisme cras. Per a Calví, l’ésser humà, en ser tocat i redimit per Jesucrist reorienta la seua vida en obediència a Déu. Veu la seua pròpia vida i el seu treball com a compliment de la voluntat de Déu. L’espiritualitat protestant és un fet, però no es viu en el retir d’un convent, es viu en el món enmig de l’activitat diària. Per la mateixa raó els laics, els membres de l’Església que són camperols, treballadors, artesans o professionals, poden participar en el culte de l’Església i tindre responsabilitats en la vida de la comunitat cristiana. No són en cap sentit inferiors als monjos o als sacerdots.

El sociòleg Max Weber, que formulà la tesi que l’ètica protestant està en l’origen del capitalisme, es va basar en dues observacions comparatives entre sectors socials o geogràfics que havien rebut influència protestant i que, en conseqüència, havien progressat més materialment que els sectors catòlics. El curiós és que hui dia a Amèrica Llatina els sociòlegs estan fent observacions paregudes. Allí on ha hagut conversions nombroses i significatives al protestantisme s’ha donat també l’adopció d’una espiritualitat activa en el món, una disciplina ascètica fins a cert punt, una capacitat d’estalvi que ha fet d’aquests protestants llatinoamericans nous agents econòmics.²⁶

Tanmateix, la tesi de Weber sobre la relació entre ètica protestant i capitalisme ha sigut revisada i modificada. Així per exemple, l’economista i polític italià Amintore Fanfani va escriure un llibre amb el títol de Catolicisme i protestantisme en la gènesi del capitalisme. Per a Fanfani, ja al temps d’iniciar-se la reforma protestant «el món econòmic europeu es desenvolupava en sentit capitalista... L’evolució capitalista del segle xvi havia començat a manifestar-se almenys un segle abans.»²⁷ Aquest autor, però, reconeix:

«La Reforma va produir tants efectes i d’un abast tan vast, que no és difícil enumerar alguns que animaren l’evolució de l’economia en sentit capitalista. Aquest recolzament no es produeix de manera immediata ni es dóna a Itàlia, ni a Espanya ni a aquells països que de seguida van oposar barreres a l’expansió de la nova doctrina, encara que fins i tot aquests països acabaren per experimentar els efectes de la convulsió; tanmateix, el dit alè es va presentar en els territoris en què quedà consolidat el protestantisme, i especialment en aquells les condicions externes dels quals eren adequades per a facilitar una expansió de la vida econòmica en sentit capitalista.»²⁸

Bernard Coster, teòleg reformat holandès, a més de pastor i professor a Espanya, ha escrit una crítica acurada de la tesi de Weber en la qual sosté que el defecte principal d’aquesta rau en el fet que Weber va fallar en la seua metodologia. «Resulta que inclús els conceptes bàsics de la investigació, el calvinisme i el capitalisme, deuen ser vistos com a tipus ideals que Weber construeix i en aquesta qualitat són simplificacions de la realitat.» Coster no entén com una persona amb la cultura de Weber pogué produir una caricatura descuidada del calvinisme, «diverses deformacions com la sobrevaloració dels conceptes de vocació i predestinació.»²⁹

Biéler sosté que és en el tema del comerç dels diners en el que el pensament econòmic de Calví ha demostrat ser, alhora, el més perspicaç i revolucionari. L’escolàstica, seguint Aristòtil, considerava il·lícit el préstec de diners per a cobrar interessos. El concili de Nicea en l’any 775 ho decretà així i molts papes posteriors i concilis tornaren a formular el principi. Tanmateix la regla admetia nombroses excepcions:

«La pràctica del préstec remunerat era freqüent abans de la Reforma i es desenvolupava amb velocitat creixent al començament del segle xvi. Els sobirans espanyols Carles V i Felip II foren els primers en reconéixer la legitimitat del préstec a interés, a condició que aquest no superara el 12%. A Ginebra el préstec a interés fou practicat molt abans de la Reforma. Reconegut per les franquícies d’Ademar Fabri en 1387 va ser protegit pel Duc de Savoia que amb eixa protecció no va deixar de lucrar-se. Es prestava generalment d’una fira a altra, per tres mesos al 5%, és a dir, el 20% anual.»³⁰

Per bé que Luter i els primers reformadors en aquest punt es mantingueren dins la tradició medieval, Biéler sosté que Calví, havent rebutjat lligams amb la tradició, es va acostar al problema d’una manera nova: «Interroga la Bíblia, però efectua ensems una rigorosa anàlisi dels mecanismes econòmics a fi de saber a quina realitat vivent ha d’aplicar l’ensenyament de la paraula de Déu. Aquesta anàlisi anuncia ja el mètode científic modern».³¹ Calví troba que en la Bíblia es condemna la usura i tots els seus abusos i dóna força al valor del préstec desinteressat per ajudar el proïsme. Però Calví observa que hi ha altre tipus de préstec que no és una ajuda sinó un préstec per a la producció. És quan es tracta de prestar una suma de diners per a constituir un capital de treball. No correspon aplicar al préstec per a la producció la lliçó bíblica sobre el préstec per al consum:

«Tanmateix, sempre conscient del verdader estat de la humanitat contaminada pel pecat, Calví no deixa de percebre de manera profètica els abusos als quals pot conduir el préstec amb interés ja legitimat. Per això rodeja la seua legitimació amb tota mena de restriccions. Es tracta de frenar activament el poder opressor dels diners.»³²

En reconéixer que no tots en la societat són cristians i tracten de viure d’acord amb l’ensenyament cristià, és necessari que l’Estat fixe normes relatives per a mantenir un cert ordre. I per tal d’establir eixa norma no s’ha de mirar solament els interessos privats dels contraents. També cal tindre en compte l’interés públic. Admirat, diu Biéler: «Amb un esperit d’anàlisi que supera en molt l’estat de la ciència econòmica del seu temps, Calví fa notar que la taxa d’interés té una incidència sobre el cost de la vida, que l’interés és pagat finalment, almenys en gran part, pel consumidor.»³³