Читать книгу Soli deo Gloria - AA.VV - Страница 6

INTRODUCCIÓ

August Monzon i Arazo

Joan Alfred Martínez i Seguí

L’any 2009 no podia passar desapercebut arreu dels territoris on la tradició reformada ha imprés més fortament la seua petjada al llarg dels segles. A moltes contrades d’Europa, com ara Suïssa, Holanda, Escòcia, entre d’altres, als EUA, fins i tot a Sud-àfrica, i sobretot a la ciutat de Ginebra, centre històric d’irradiació, es van multiplicar els actes commemoratius del cinqué centenari del naixement de Joan Calví (1509-1564). Entre aquests, celebracions de caire religiós i festiu, però també congressos, simposis i seminaris de caràcter acadèmic.

Com a part d’aqueix conjunt d’actes i commemoracions, el Grup d’Investigació sobre Personalisme i Cosmopolitisme del Departament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la Universitat de València va organitzar els dies 16, 17 i 18 de novembre de 2009, en la Facultat de Dret, les Jornades Internacionals «Calvinisme i Modernitat» en el V^é Centenari de Joan Calví (1509-2009). Es tractava d’una iniciativa inusual, inèdita fins i tot, en un país com el dels valencians, que, per la seua pròpia dinàmica històrica, ha restat generalment desconeixedor i alié al robust influx que les Esglésies protestants i les seues concepcions sociopolítiques han exercit en la configuració social i cultural d’Europa i en la gènesi mateixa de la modernitat.

Es tractava d’afavorir una reflexió actualitzada i crítica al voltant de la figura i l’obra del Reformador de Ginebra, així com també pel que fa a la tradició calvinista que arranca d’ell. En aquest sentit cal remarcar la decisiva influència que ha exercit el calvinisme, ultrapassant el camp purament religiós, en la formació i posterior desenvolupament de la consciència i la societat modernes: de fet, el seu impacte abasta els camps de l’art, la cultura, la política i l’economia, bé que amb intensitat variable segons les circumstàncies de cada moment històric i la permeabilitat dels diferents territoris als plantejaments del cristianisme reformat.

Així, les Jornades es proposaren oferir una visió de conjunt, necessàriament inter-disciplinar, en la qual integrar una pluralitat de recerques i treballs pertanyents tant a la teologia com a la història, a la filosofia com a les ciències socials. I tot això sense oblidar les repercussions particulars al País Valencià i als altres territoris hispànics, és a dir, la tràgica i truncada arribada de les idees protestants a casa nostra durant el segle XVI i, més tard, la segona recepció, més discreta i serena malgrat els múltiples entrebancs, que, sense a penes connexió amb la primera, té lloc a partir del segon terç del segle XIX, gràcies al nou marc de llibertat de consciència i pluralisme religiós aportat per la irrupció de les idees democràtiques.

***

En aquest volum figuren les ponències i comunicacions presentades a les Jornades, juntament amb altres estudis que completen aquelles o desenvolupen determinats aspectes d’interés. Per tal de traçar les línies temàtiques més rellevants, la vintena de treballs arreplegats han quedat estructurats en sis apartats o blocs temàtics: Joan Calví i la Reforma a Ginebra; pensament social calvinista i construcció de la modernitat; la recepció de la Reforma calvinista ençà i enllà dels Pirineus; la Segona Reforma en l’àmbit hispànic; empremtes del pensament calvinista al segle xx; i, finalment, la vocació religiosa de la Reforma calvinista hui.

El primer bloc temàtic conté, ultra una cronologia orientativa, dos aportacions. La de Samuel Escobar, titulada «Joan Calví i el seu temps. Aproximació biogràfica i teològica», que emmarca el transcurs de la vida del Reformador ginebrí durant les primeres dècades del segle xvi fins a la seua mort en 1564, al bell mig d’una època de profundes transicions entre l’edat mitjana i la moderna. I, així mateix, la del treball de José Luis Egío «Calví, articulants i perrinistes. L’heterogeneïtat republicana de la Reforma ginebrina». S’hi dóna notícia del complicat context polític en què la Ginebra de les dècades de 1520 a 1540 lluita, amb prou faena en equilibri amb Berna, per a mantenir la seua independència. Així, hom relaciona la tasca de Calví a Ginebra amb el context politicomilitar, al qual se li atribueix un paper explicatiu principal. Es valora, a més, en quina mesura les idees i accions del Reformador contribuïren a la consolidació de la ciutat-Estat i a l’enfortiment del seu govern republicà. La posició calvinista és descrita en aquest article en contrast amb l’alternativa també republicana que sostenen articulants i perrinistes, més proclius a fer concessions a Berna que a admetre el paper director creixent dels refugiats francesos.

El segon apartat, intitulat «Pensament social calvinista i construcció de la modernitat», s’obri amb l’article «Els orígens teològics de la crisi moderna: cristologia i cos místic en Erasme i Calví», en què Antonio Rivera mostra com l’humanisme cristià o de la concòrdia s’ajusta més aïna a la doctrina medieval de la respublica christiana que a la realitat de l’Europa moderna, fragmentada en Esglésies nacionals i en sectes molt diverses. Es tracta d’un pensament que fa de la concòrdia –de l’harmonització d’una pluralitat irreductible–, un dels seus objectius centrals, la qual cosa comporta inevitablement suavitzar les exigències dogmàtiques i allunyar-se de la severitat mostrada per la Reforma calvinista. Tot seguit s’inclouen els treballs de José Luis Villacañas i Bernard Coster a propòsit de la cèlebre, discutida i discutible tesi de Max Weber sobre les correspondències entre l’ètica calvinista i l’esperit del capitalisme. Es tracta de dues lectures ben diverses que permeten centrar un debat inèdit a casa nostra, però molt important. En efecte: el tipus weberià de l’«ascetisme laic», respon realment a l’ethos calvinista? O, formulat altrament: l’espiritualitat dels puritans, s’esgotava en una rònega ètica de la convicció (Villacañas), o incloïa una ètica de la responsabilitat (Coster)?

El tercer bloc temàtic, «La recepció de la Reforma calvinista ençà i enllà dels Pirineus», es nodreix d’àmplies contribucions de cinc historiadors. Primerament, Helena Rausell a «Humanisme, Reforma i Contrareforma. Un combat desigual» estudia la transcendència que l’humanisme i la Reforma assoliren a la València de la primera meitat del segle xvi, qüestió que roman oberta. D’un costat, perquè els diferents especialistes mantenen posicions enfrontades sobre la rellevància de la recepció i el desenvolupament de corrents com l’humanisme cristià i, d’altre, perquè el protestantisme valencià no és encara suficientment conegut. A això cal afegir la dificultat de delimitar ambdós fenòmens. Humanisme i Reforma no sols posseeixen punts en comú –la voluntat de retorn a la Bíblia i la similitud en els mètodes exegètics, la reivindicació de l’Església primitiva o la importància atorgada a la fe individual i a la renovació de la cristiandat–, sinó que també foren fenòmens identificats o sobreposats entre si, a diversos nivells, des dels mateixos orígens de la Reforma.

Tot seguit, Miquel Almenara, per mitjà d’un detallat estudi que culmina la seua ja llarga trajectòria investigadora, exposa precisament aqueix caràcter ambivalent, entre humanisme i Reforma, dels dissidents valencians del segle xvi. Sens dubte, fenòmens com el llarg procés de formació dels regnes peninsulars i de les seues institucions i valors, així com la confessionalització de la monarquia a partir de Felip II, influïren decisivament en l’eradicació dels brots emergents de protestantisme entre els estrats socials més elevats del clergat i la noblesa al si de la corona hispànica. De fet, vers el decenni de 1570 havien sigut eliminats per la Inquisició els dos nuclis protestants valencians, el d’arrel italiana o grup de Pedralba (Gaspar Centelles, Segimon Arquer, Jeroni Conques...) i el d’arrel francesa (Pere-Lluís Berga, Pere Galés...), sense connexió entre ells, d’acord amb la documentació conservada; cap dels dos no va reeixir a implantar-se amb una mínima força en el teixit social valencià... Pel seu cantó, Jonathan Nelson explica com es va instaurar i desenrotllar el calvinisme europeu als regnes hispànics durant el segle xvi, bàsicament a través de l’acollida rebuda per les traduccions castellanes dels catecismes calvinians.

Philippe Chareyre i Robert Darrigrand tanquen aquest bloc temàtic ocupant-se de la recepció de la Reforma en determinats territoris limítrofs i estretament connectats amb la Península ibèrica, bé que situats més enllà dels Pirineus: el Bearn i la Baixa Navarra. Totes dues recerques constitueixen, sens dubte, una bona mostra de l’opció confessional protestant de Joana d’Albret (mare del futur rei francés Enric IV) i del seu audaç objectiu d’edificar un Estat modern plenament sobirà, sobre la base tant de l’arrelament en les cultures basca i occitana, respectivament, com d’una reforma eclesiàstica i litúrgica amb vista a constituir una Església calvinista pròpia, situada entre les fronteres de la corona hispànica de Felip II i del regne de França, el qual, després de la tràgica massacre de la nit de Sant Bertomeu (1572), va barrar el pas a les noves transformacions religioses.

La quarta part del llibre, dedicada a «La Segona Reforma en l’àmbit hispànic: continuïtat i innovació», inclou primerament dos aportacions, «Frontera pirenaica i protestantisme: l’obra espanyola del Comité de París i dels protestants bearnesos al segle xix» d’Hélène Lanusse-Cazalé, i «L’ensenyament protestant a Espanya: el model d’activitat de Salvador Ramírez a Jaca (1919-1936)» de Carole Gabel. Aquests treballs mostren ben bé com la reaparició del protestantisme a l’Espanya del segle xix es produí gràcies a la combinació de dos factors complementaris: per un costat, el combat de la població autòctona per la llibertat de consciència i, per l’altre, la voluntat expansiva de les Esglésies protestants europees, lligada a l’esperit institucionalitzat i missioner de la seua acció evangelitzadora, que tenia com a fi difondre les idees de la Reforma en terres catòliques o entre la població espanyola emigrada. A continuació Máximo García Ruiz, de forma succinta però il·lustrativa, repassa les principals fites, moltes d’elles poc conegudes, de la novella implantació protestant al País Valencià a partir del segon terç del segle xix, sense a penes connexió amb el dramàtic i avortat intent del segle xvi.

L’apartat cinqué està dedicat a esbossar les empremtes deixades per determinats pensadors pertanyents a la tradició viva del calvinisme, que han excel·lit a posicionar-se amb veu pròpia enmig del panorama de les idees del segle xx. Es tracta, en concret, de la contribució de Nathalie Reverdin sobre l’eminent teòleg Karl Barth, tan influent no sols en l’àmbit protestant, sinó també en l’evolució del moviment ecumènic i en els canvis viscuts per l’Església catòlica arran del Concili Vaticà II. Seguidament figuren els estudis de Joan Alfred Martínez, Albert Florensa i Agustín Domingo dedicats, respectivament, als filòsofs Denis de Rougemont, Jacques Ellul i Paul Ricoeur.

Hi ha encara una sisena part, referida a «La vocació religiosa de la Reforma calvinista hui», on trobem, en primer lloc, un text concís, a tall de sumari, «Joan Calví en el context de la Reforma protestant», de Joan Busquets, i un altre més extens, de Gerson Amat, amb el títol «Significació ecumènica de la tradició reformada». Aquest darrer bloc es clou amb un document institucional de gran significació per a situar adequadament la tradició calvinista dins el conjunt de l’ecumene cristiana: el text redactat per la Comissió Mixta reformada-catòlica romana amb el títol «Cap a una memòria reconciliada» (1990).

Com a colofó del volum, hi figura un apèndix que recull el veritable Sitz im Leben del pensament de Joan Calví: el culte de l’Església reformada, en aquest cas segons la litúrgia d’Estrasburg (1538-1541), que fou oficiat, a tall de cloenda de les Jornades Internacionals de 2009, pels pastors Nathalie Reverdin i Gerson Amat. Per últim, hem inclòs el text de la «Carta inacabada» escrita per Roger Schutz, suís d’origen reformat, fundador de la Comunitat ecumènica de Taizé; es tracta dels fragments que va esbossar abans de la seua tràgica mort, esdevinguda en 2005, i que són testimoni d’una de les aventures espirituals més significatives sorgides al si de la Reforma i que apunten més enllà...

***

L’Europa moderna i –a través dels processos successius d’occidentalització i mundialització– el món contemporani no serien com són sense l’influx determinant de la Reforma protestant en general i de Joan Calví en particular.

La dessacralització o «desencantament» del món, que fa possible el desenvolupament tècnic i científic, i, més àmpliament, l’autonomia de les anomenades «realitats temporals»; el valor del treball i de la iniciativa individual, amb repercussions cabdals en l’esfera econòmica; la instauració d’estructures democràtiques i la constitució dels Estats de dret, enfront de qualsevol forma de despotisme; la creació d’una administració pública regida per paràmetres racionals; la importància concedida a la lluita contra l’analfabetisme i a l’educació, en els seus diversos nivells... tots aquests trets, característics més de la Reforma calvinista que de la luterana, són generalment reconeguts com a factors decisius en la gènesi de la modernitat.

D’altra banda, la figura rica i complexa de Joan Calví –la seua formació jurídica i humanística, el seu tarannà seriós i disciplinat– ajuda, sens dubte, a entendre el sentit totalitzador, sistemàtic i institucional, de la Reforma implantada a Ginebra. I el seu profund arrelament en una societat hegemònicament burgesa explica a bastament que la implantació del calvinisme representara «el triomf de les ciutats», enfront del món feudal que es resistia a desaparéixer (incloent-hi els prínceps alemanys protectors de Luter), però també enfront del cesarisme elitista dels humanistes i de l’alternativa revolucionària de la Reforma radical. Ara bé, en Calví la tendència individualista pròpia de la condició burgesa es troba corregida per l’element comunitari intrínsec al missatge cristià: així ho mostren palesament les múltiples mesures establides pel Reformador a Ginebra per a l’assistència als més necessitats (l’«humanisme social de Calví», en paraules d’André Biéler).

Per comptes de facilitar una aproximació rigorosa a esta imbricació recíproca de fenòmens econòmics, polítics, culturals i religiosos, la major part dels assagistes han difós arreu una imatge deformada del protestantisme reformat, deutora en bona part de la lectura weberiana. Això ha permés que, des d’un cert hegelianisme –d’esquerra o de dreta, tant s’hi val– l’herència de Calví haja sigut reduïda a un mer episodi de l’«astúcia de la raó»: a un moment de síntesi superadora (Aufhebung) del cristianisme catòlic medieval i del seu contrari, el luteranisme com a moviment crític i negatiu. El sentit del calvinisme, des d’aquesta perspectiva, consistiria únicament a fer possible la modernitat.

Així, catolicisme romà, luteranisme i calvinisme constituirien tradicions ancorades per sempre en el passat, en l’àmbit premodern, i doncs irremissiblement superades. La Reforma calvinista, en particular, hauria acomplit el seu paper històric en consolidar la fragmentació de la cristiandat iniciada per Luter, obrint així el pas, mitjançant la incorporació de les preocupacions humanistes, a un món regit només per la raó secular: el capitalisme en economia, la Il·lustració en filosofia, la democràcia en política, heus ací el fruit post-religiós d’una Reforma apassionadament religiosa.

I tanmateix... la tradició reformada ha sigut especialment fecunda en l’època contemporània. Sobretot la figura extraordinària de Karl Barth ha mostrat la permanent actualitat del Soli Deo gloria de la Reforma enfront de les pretensions idolàtriques del nacionalsocialisme –però també de qualsevol altre poder, polític, econòmic o religiós. La humilitat de l’home davant del totalment Altre (Luter) és condició necessària per a la renovació de la societat (Calví). Per això, l’actitud del creient respecte del món no pot ser de separació (insolidària) ni d’absorció (secularitzadora), sinó de testimoni i compromís a exemple de Jesús, en qui les dues naturaleses, humana i divina, no estan dividides ni confoses, d’acord amb les confessions cristològiques de l’Església cristiana indivisa.

Aquest caràcter inseparablement espiritual i secular del cristianisme, reivindicat amb vigor per Barth, és ben visible en l’evolució del moviment ecumènic, especialment a partir de la creació del Consell Ecumènic de les Esglésies (Amsterdam, 1948), on s’accepta la noció, típicament calvinista, de «societat responsable», descartant actituds com el pietisme i el misticisme, molt presents en la pràctica de les tradicions luterana i ortodoxa, respectivament, i que passen a considerar-se desviades. Des d’aleshores, temes com la solidaritat amb els empobrits, l’oposició a les armes nuclears, la igualtat entre dones i barons, l’ecologia i la sostenibilitat... han sigut assumits com a part de l’ètica social per les Esglésies membres del Consell. Una fita històrica en aquest desenvolupament és la I Assemblea Ecumènica Europea (Basilea, 1989), amb participació catòlica romana, que va convidar tots els cristians del continent a comprometre’s per la justícia, la pau i la salvaguarda de la Creació.

La influència de la teologia de Barth és així mateix decisiva en un seguit de filòsofs del s. xx que representen sengles veus crítiques envers l’evolució de la modernitat: Denis de Rougemont, que, impel·lit per una epistemologia relacional o intersubjectiva, d’unió en la diversitat, ha fet via cap a una «societat lliure i responsable» de caire federalista, íntimament lligada a l’europeisme polític i el diàleg intercultural; Jacques Ellul, defensor de l’«anarquisme cristià», un dels pares de l’ecologia política; Paul Ricoeur, que ha reeixit a integrar fenomenologia, hermenèutica i rehabilitació de la filosofia pràctica en un pensament original. Arrelats tots tres en la tradició reformada, mostren com aquesta és capaç d’afrontar creativament els dèficits de la cultura moderna, i en aquest sentit poden ser considerats ben bé postmoderns.

I en les nostres terres? Quin hi és el lloc del calvinisme hui dia? Què en podem esperar a hores d’ara? Certament, les persecucions martirials del s. xvi, la intolerància que va acompanyar els períodes absolutistes, la repressió franquista, exigeixen una reparació envers el conjunt de les comunitats protestants, la qual hauria de consistir primerament en un exercici de memòria històrica realitzat amb rigor, equanimitat i esperit de reconciliació. Això permetria deixar-se interpel·lar pel missatge silenciat o esbiaixat de Joan Calví i per les ensenyances que se’n deriven, moltes de les quals, per dissort, encara no hem assumit en la nostra cultura religiosa, política i econòmica. Creiem que cal, i amb urgència, bastir un «ecumenisme integral» que ajude a restaurar aquelles profundes fractures que, en la transició a la modernitat, impediren prendre en compte les aportacions de Calví i de Luter, i encara d’Erasme i de Vives, i que des de llavors s’han eixamplat i agreujat amb funestes conseqüències per a la nostra concòrdia cívica.

València, 27 de maig de 2012

Commemoració del traspàs de Joan Calví