Читать книгу Colligite Fragmenta - AA.VV - Страница 12

LES MINORIES RELIGIOSES A LA COMUNITAT VALENCIANA

Josep Buades Fuster, SJ

CeiMigra (València)

1. PANORÀMICA GENERAL

1.1. Registres, directoris i mapes de la diversitat religiosa

L’interès per identificar la presència de les confessions religioses no catòliques al territori de l’actual Comunitat Valenciana és prou recent. El Ministeri de Justícia[1] volgué canalitzar la relació entre l’Estat i les confessions religioses que havien signat un acord de cooperació a través d’una fundació pública: Pluralismo y Convivencia.[2] Una de les tasques que li fou confiada va esser proporcionar un coneixement acurat de la diversitat religiosa pròpia de la societat espanyola. Certament, disposava d’una eina: el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia (d’ara en avant RER),[3] que permet accedir a informació sobre entitats catòliques, no catòliques i fundacions canòniques (catòliques). Però, aviat varen percebre que les inscripcions fetes, especialment pel que fa a entitats religioses no catòliques, no solien esser objecte d’actualització al llarg dels anys. La seua informació sobre les entitats religioses més recents era acurada; mentre que la informació sobre les entitats inscrites feia més anys tenia menys garanties. Així que Pluralismo y Convivencia es va proposar un programa d’investigació per tal de conèixer la pluralitat religiosa present a cada comunitat autònoma. El model li’l proporcionà l’obra Les altres religions. Minories religioses a Catalunya, estudi de sociologia de la religió coordinat per Joan Estruch. A partir d’allà va iniciar la col·lecció «Pluralismo y Convivencia». L’any 2007, Pluralismo y Convivencia va publicar Minorías de lo Mayor. Minorías religiosas en la Comunitat Valenciana.[4] Aquest treball, realitzat des de la fundació CeiMigra i la Universidad Pontificia de Comillas, va servir com a base per a una actualització periòdica dels directoris i mapes de minories religioses a València que va fer la fundació CeiMigra fins l’any 2011, amb el suport de la Direcció General de Ciutadania i Integració de la Generalitat.[5] D’ençà l’any 2012, els mapes i directoris més complets i actualitzats de llocs de culte, no catòlics i catòlics, són els que publica l’Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya.[6]

1.2. L’entitat religiosa com a base per a la representació de la diversitat religiosa

Les fonts esmentades proporcionen, fonamentalment, directoris d’entitats religioses o de llocs de culte; però també inclouen altres entitats de caire confessional que no es poden identificar pròpiament com a entitats religioses. Els mapes representen el nombre d’entitats identificades a un lloc determinat (municipi, comarca, província o comunitat autònoma). Cal explicar per què es pren l’entitat, i no l’individu, com a unitat de referència per a la representació de la diversitat religiosa de la societat a un lloc determinat.

Efectivament, per a representar a un mapa les conviccions religioses dels individus que composen una societat, almenys llur identificació religiosa bàsica, seria necessari introduir la pregunta pertinent al cens de població. Com a poc, s’hauria de menester l’ajuda d’una enquesta a amples mostres de la població. Els baròmetres del CIS,[7] que inclouen una pregunta sobre la identificació religiosa i sobre la freqüència de la participació als actes de culte entre els qui s’identifiquen com a fidels d’una confessió, prenen una mostra de 2.500 a tot el territori de l’Estat: no hi ha una diferenciació geogràfica tal que permeti la representació de mapes.

Així com és molt difícil arribar a representar un mapa de la diversitat religiosa a partir de la identificació dels individus, és prou més fàcil prendre com a unitat de referència les entitats religioses, llocs de culte, associacions confessionals... Representen la dimensió col·lectiva, més aviat comunitària, del dret fonamental a la llibertat religiosa. L’ordenament jurídic espanyol reconeix, seguint la Constitució, persones jurídiques com a titulars del dret fonamental a la llibertat religiosa. Tot i que hi ha una prelació: el subjecte col·lectiu o comunitari d’aquest dret depèn de l’individu, de la persona física, com a titular primordial del dret.

La necessitat d’inscripció a registres públics de les comunitats i altres tipus d’entitats per tal que llur personalitat sigui reconeguda jurídicament, facilita la identificació i, aleshores, la comptabilització i representació cartogràfica. Això sí, cal tenir presents certs problemes que ofereixen les categories esmentades per a l’adequada representació dels mapes.

En principi, entitat religiosa és la que compleix els criteris establerts pel Ministeri de Justícia i és inscrita al RER.[8] La tipologia d’entitats que poden esser reconegudes com a religioses és ampla: esglésies, confessions, comunitats, ordres, congregacions, instituts, entitats associatives religioses admeses als ordenaments jurídics propis de les confessions religioses, federacions d’entitats religioses de tots els tipus enumerats i fundacions canòniques. En la pràctica, pot arribar a esser més àmplia: centres culturals confessionals en la mesura en que inclouen la celebració d’actes de culte i formació religiosa, per exemple.

El Registre no imposa un model únic d’inscripció: pot ser una comunitat local, o pot ser una sola inscripció per a totes les comunitats d’una confessió... L’Església Espanyola Reformada Episcopal, per exemple, està inscrita com a unitat: de manera que al RER no figuren les comunitats locals (parròquies i missions). El mateix cas passa amb altres Esglésies episcopals, com les ortodoxes. En canvi, la majoria de comunitats cristianes eixides de la Reforma protestant (sigui la Reforma ministerial, sigui la Reforma radical), tenen tantes inscripcions com comunitats locals. Hi ha una notable excepció: l’Església Evangèlica de Filadèlfia, que tenia una sola inscripció per a tota Espanya fins fa pocs anys. Excepció notable pel gran nombre de comunitats locals. Pel que fa a altres confessions religioses, la pràctica més freqüent és la inscripció de cada comunitat local.

La representació de mapes de comunitats locals, associacions confessionals locals o de seus d’organitzacions federatives permet comparar com qualla la diversitat religiosa als municipis d’un territori donat... amb uns certs límits. No totes les comunitats tenen un nombre comparable de membres, de fidels. Hi ha voltes que la formació i inscripció d’una comunitat es deu més a fenòmens de dissidència, o a la voluntat de sumar vots a instàncies federatives (cas que es veu a les comunitats islàmiques).

Malgrat els límits apuntats, la confecció dels mapes de la diversitat religiosa a partir de la representació de les entitats i comunitats locals, així com la de les entitats federatives, és prou expressiva d’una realitat que ha crescut notablement en els últims vint anys.

1.3. Diversitat religiosa i geografia de la Comunitat Valenciana

Hom pot pensar que hi ha un lligam entre població i diversitat: quanta més població a un territori, més probabilitat de veure-hi representada una major diversitat. Aquest principi és correcte en termes generals quan s’observa el conjunt de València. La població es concentra al litoral. La ciutat de València és l’urbs més poblada. Més encara si es té en compte la conurbació que forma amb localitats de l’àrea metropolitana, fins i tot deixant a banda Torrent. Alacant i Elx, segona i tercera ciutats en població, formen una altra gran conurbació. Es pot tenir també en compte llur relativa continuitat amb Torrevieja, quinta ciutat en població, just per darrere de Castelló de la Plana. A més, prop de Torrevieja es troba Orihuela, la sisena ciutat en població. Així com es pot considerar la catifa de municipis de la Vega Baixa del Segura. Després d’Orihuela vindria Torrent pel que fa a la població, i després Gandia, Benidorm, Sagunt, Paterna...

La diversitat religiosa mesurada pel nombre d’entitats registrades als mapes es correspon amb la població a València, Alacant, Elx, Castelló, Torrevieja. En canvi, ciutats mitjanes com Dénia superen en molt a Orihuela, Torrent, i fins i tot Gandia. I tenen una diversitat d’entitats religioses comparable a la que es veu a Benidorm i a Sagunt. Doncs, s’han de tenir en compte altres factors afavoridors de la diversitat religiosa a un municipi més enllà de la quantitat de població: fonamentalment es tracta de la composició de la població. Efectivament, les poblacions que atreuen més turisme, a les que s’ha fixat un major nombre de residents europeus i de població treballadora immigrada, reflecteixen una major diversitat religiosa. La diversitat religiosa té un lligam amb l’estrangeria. O més bé, amb una societat que ha guanyat en diversitat a mida que s’hi ha naturalitzat població d’origen forani.

El fet és que la major diversitat religiosa es troba a les grans ciutats i, en general, a tota la franja costera. Emperò, cal observar un interessant fenòmen d’extensió de la diversitat religiosa cap a l’interior, encara que sigui la franja intermitja entre el litoral i les serralades. Com que eixa extensió no és uniforme a totes les confessions, serà comentada cas per cas.

1.4. Criteris de classificació de les tradicions, confessions i denominacions religioses

L’Estat Espanyol, conformement a la Constitució, reconeix una classificació bàsica: Església catòlica, i altres confessions. Conforme a la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, estableix altres criteris de classificació de les confessions no catòliques, significant aquelles que són reconegudes com a d’arrelament notori, i entre les d’eixa categoria, aquelles amb les quals l’Estat ha signat un acord de col·laboració.

El RER, quan dóna informació sobre les entitats no catòliques inscrites, inclou la menció «tipus de confessió». Repassant el llistat d’entitats inscrites, es veuen mencions com: ortodoxos, evangèlics, mormons, testimonis de Jehovà, altres cristians, jueus, musulmans, bahà’í, budistes, hinduistes, altres confessions. En certa manera, es tracta d’una classificació que respon a la identificació que fa una entitat d’ella mateixa. Tot i que les entitats federatives de les principals confessions veuen reconegut un cert dret d’oposició a la possibilitat que una entitat s’identifiqui com a membre d’una tradició o confessió. Quan passa això, normalment es veu inclosa a la categoria genèrica d’altres confessions.

Tota classificació pressuposa una posició de l’observador. Propòs uns criteris des de la pertinença personal a l’Església catòlica romana i des de la tradició religiosa dels meus interlocutors a la tasca d’elaborar els mapes. Pel que fa a València, observ la següent classificació confessional fora de l’Església catòlica:

I. Esglésies ortodoxes:

a. Patriarcats de Romania, Rússia, Bulgària i Sèrbia

b. Comunitats no canòniques

II. Esglésies cristianes eixides de la Reforma protestant:

a. Comunió anglicana:

i. Capellanies de l’Església d’Anglaterra

ii. Església Espanyola Reformada Episcopal (IERE)

b. Esglésies nacionals luteranes (Alemanya, Suècia...)

c. Esglésies reformades (calvinistes):

i. Església Evangèlica Espanyola (IEE, Església presbiteriana amb arrels calvinistes, congregacionalistes i metodistes)

ii. Esglésies presbiterianes diverses: xinesa, coreana, italiana, neerlandesa...

d. Baptistes (Esglésies i missions de la Unió d’Esglésies Baptistes d’Espanya)

e. Assemblees de Germans

f. Independents (membres o no de la Federació d’Esglésies Evangèliques Independents d’Espanya)

g. Pentecostals (amb una grandíssima diversitat; menció particular d’una comunitat messiànica: El Shadday)

h. Esglésies carismàtiques

i. Exèrcit de Salvació

j. Esglésies interdenominacionals

k. Altres Esglésies de difícil classificació (p. e., Assemblea d’Evangelització Mundial per al Crist)

III. Altres Esglésies identificades com a cristianes:

a. Església Cristiana Adventista del Setè Dia

b. Testimonis Cristians de Jehovà

c. Església de Jesús el Crist dels Sants dels Últims Dies

d. Comunitats amb rerefons gnòstic o de la Nova Era:

i. Església Nova Apostòlica

ii. Comunitat Els Cristians

iii. Lectorium rosicrucianum

iv. Societat del Crist Científic

IV. Judaisme: ortodox i masortí (conservador); sefardita i asquenazita

V. Islam: sunnita i ahmadí

VI. Fe bahà’í

VII. Budisme:

a. Mahãyãna septentrional o vajrayãna. Branques: nyigmapa, kagyu, sakyapa, gelupka

b. Mahãyãna oriental: zen i sokka gakkai

c. Theravãda o hĩnayãna

d. Orde budista occidental

VIII. Hinduisme:

a. Vedanta, vedanta-advaita

b. Vaisnava

c. Escoles espirituals derivades de l’hinduisme: Associació Espiritual Internacional Brahmã-Kumaris

IX: Sikhisme

X. Nous moviments religiosos i espirituals:

a. Scientology

b. Congregación el Olivo (amb arrels evangèliques messiàniques, inicialment inscrita com a entitat jueva, inscrita actualment com «altra religió»)

XI. Altres: fora del territori valencià es troben comunitats de tradició druida o grups de més difícil classificació.

Presentades eixes consideracions introductòries sobre les fonts, allò que representen els mapes i la relació entre diversitat religiosa i geografia, i establerta una primera classificació de tradicions i confessions religioses presents a l’actual Comunitat Valenciana, convé passar a oferir una mirada més atenta sobre cada una d’elles. Tractant-se d’un article i no d’una monografia, serà una caracterització certament lleugera, apta per a una primera aproximació.

2. PRESENTACIÓ DE LES DIVERSES CONFESSIONS

2.1. Esglésies ortodoxes

Són Esglésies d’estructura episcopal, com n’és el cas de la catòlica romana o de la Comunió anglicana: presidides així per un bisbe. Els bisbats o eparquies s’organitzen en províncies metropolitanes. I totes les diòcesis d’un país o amb una mateixa tradició lingüística, es posen davall la presidència honorífica d’un patriarca, que governa el conjunt d’Esglésies amb el sant sínode, assemblea de bisbes. Entre els principals patriarcats cal comptar: l’ecumènic de Constantinoble (amb jurisdicció fonamentalment sobre els grecs), tota Rússia, Romania, Bulgària i Sèrbia.

El patriarcat de Romania és el que té més parròquies a la Comunitat Valenciana. Totes elles depenen del bisbe per a Espanya i Portugal.[9] S’estenen de Nord a Sud: Vinaròs, Castelló, Vila-real, Port de Sagunt, València, Torrent, Gandia-Oliva, Benidorm, Alacant, Elx i Pilar de la Horadada. Cap a l’interior té parròquies a Requena i a Aielo de Malferit, mentre que a Alcoi hi ha una comunitat dependent de Benidorm. El nombre de parròquies ha augmentat conforme al creixement i estabilització de la població romanesa. Combinen l’ús de locals en propietat amb l’ús d’esglésies, capelles i ermites cedides per l’Església catòlica. Al conjunt de les terres valencianes hi ha un arxipreste (protopop), actualment el rector de Vila-Real.

El patriarcat de tota Rússia té parròquies a Elx, Alacant, Altea i València. Depenen del bisbat de Korsun o del Quersonès, amb seu a París. A Torrevieja hi ha una parròquia de llengua russa però posada sota la jurisdicció del patriarcat ecumènic de Constantinoble. Fora la parròquia d’Altea, que disposa d’una església construïda amb fusta dels Urals segons la tradició arquitectònica russa, combina l’ús de baixos comercials amb capelles cedides per l’Església catòlica.

El patriarcat de Bulgària té una parròquia a Dénia. De fet, el rector serveix a les comunitats ortodoxes búlgares residents a València, Gandia-Oliva i Énguera. Usa capelles cedides per l’Església catòlica.

El patriarcat de Sèrbia no ha establert parròquies al servici de la diàspora sèrbia a València. En realitat manté el protectorat sobre l’anomenada Església ortodoxa espanyola, que té una parròquia cosmopolita a Alacant.

En total, suposen una vintena de parròquies i de nuclis comunitaris menors. També s’ha d’assenyalar la presència a València de nuclis comunitaris no canònics; és a dir, no reconeguts per cap patriarcat.

2.2. Esglésies eixides de la Reforma protestant

A València hi ha Esglésies protestants des de l’últim quart del segle XIX. De fet, un dels principals introductors del protestantisme i iniciador de la IERE, Joan Baptista Cabrera, era natural de Benissa. Religiós escolapi, va viure una evolució doctrinal que el va treure de la comunió amb la seu de Roma, i el va conduir a l’exili a Gibraltar durant el regnat d’Isabel II. Aprovada la llibertat de culte a la Constitució de 1869 i mantinguda una tolerància amb els cultes no catòlics a la Constitució de 1876, es varen començar a establir Esglésies protestants. Pel que fa a València i a Alacant, les Esglésies evangèliques baptistes, la IEE, la IERE, les Assemblees de Germans... es compten entre les més antigues.

En certs casos, l’entrada es va fer pels ports: com a València, on va esser important la tasca de missioners baptistes suecs (Carles August Haglund). En altres, el protestantisme va arrelar al voltant de les fàbriques que es creaven a diverses localitats del territori valencià. És molt interessant l’expansió de les comunitats baptistes a comarques agrícoles com la Costera i la Ribera Alta.

El protestantisme va trobar un marc més favorable durant la II República, moment on van florir institucions com la Escuela Modelo, a Alacant, o quan membres d’Esglésies evangèliques varen ocupar llocs de rellevància pública (com el president de la Diputació Provincial d’Alacant). Durant el règim franquista, les Esglésies evangèliques varen travessar una primera època de persecució (anys 40), una segona de tolerància (emparada pels acords amb els Estats Units) i una tercera de llibertat limitada (llei de llibertat religiosa de 1967).

L’arribada del turisme europeu, primer, i després de residents, als anys 60 i 70, va suposar l’establiment de capellanies i comunitats de les Esglésies protestants dels països europeus. En molts casos, varen comptar amb la col·laboració de les diòcesis catòliques romanes, mogudes per l’ecumenisme que va promoure el Concili Vaticà II. Durant molts anys s’ha produït la paradoxa d’unes bones relacions ecumèniques entre les diòcesis catòliques romanes valencianes i les Esglésies, diguem, estrangeres; mentre que la relació era nul·la amb les Esglésies evangèliques arrelades a la terra. Tot i que la creació del Centre Ecumènic Interconfessional a València va esser un estímul per a avançar en una relació difícil, que ha de menester processos de memòria i reconciliació.

La immigració laboral dels anys noranta i de la primera dècada del segle XXI ha influït poderosament en la multiplicació d’Esglésies evangèliques, especialment de caire pentecostal o carismàtic. En molts casos, es tracta de comunitats nacionals, ètniques o almenys lingüístiques: equatorianes, colombianes, bolivianes, romaneses... El creixement ha estat molt menor a les Esglésies episcopal, presbiteriana i baptistes. Un fenomen digne d’assenyalar ha estat el creixement de comunitats de l’Església Evangèlica de Filadèlfia (pentecostal) entre la població d’ètnia gitana espanyola.

Entre les Esglésies evangèliques hi ha certes entitats federatives. A les capitals de província hi ha Fraternitats de Pastors, on es troben tots els pastors i pastores que es reconeixen evangèlics, amb independència de la denominació. Hi ha també un Consell Evangèlic de la Comunitat Valenciana, que intenta mantenir la interlocució amb les autoritats civils en nom de les Esglésies evangèliques, tot i que no en són moltes les que hi estan federades. A banda, hi ha entitats federatives d’unes i altres denominacions: Unió Evangèlica Baptista d’Espanya, Federació d’Esglésies Evangèliques Independents d’Espanya... En certs casos hi ha seminaris: com el que tenen les Esglésies pentecostals a Xirivella. És notable el col·legi Alfa y Omega de Dénia, de confessió baptista.

A la fi, es tracta del conjunt religiós més nombrós i divers. És difícil establir el nombre exacte d’entitats evangèliques o protestants. El directori de CeiMigra de 2011 assenyalava 489 entitats confessionals evangèliques (inclou llibreries, centres educatius, obres socials...). Segons l’observatori del pluralisme religiós a Espanya, hi ha 347 llocs de culte evangèlic a la Comunitat Valenciana. La Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (FEREDE) té registrades 290 entitats valencianes. No totes les Esglésies es federen, ni a la FEREDE, ni amb altres comunitats de la mateixa denominació. En anys de ràpid creixement de la població per immigració s’han constituït moltes Esglésies. Fàcilment n’hi ha hagut que s’han segregat de comunitats matrius, sigui per dissidència, sigui pel carisma de nous pastors. I durant el període de crisi econòmica, moltes Esglésies han hagut de dissoldre’s per impossibilitat de pagar els lloguers de locals.

Pel que fa a la distribució geogràfica de les comunitats, es pot dir que, en conjunt, abasta un gran nombre de localitats. Per regla general, es troben a les ciutats més poblades. La concentració és especialment notable a les zones costeres turístiques i residencials. Quedava assenyalada la interessant distribució d’Esglésies baptistes a la Costera, la Ribera Alta, fins i tot a la Canal de Navarrés. Més interessant encara és la distribució de les comunitat de l’Església Evangèlica de Filadèlfia: a moltes localitats, sí, i especialment a les més properes a les carreteres nacionals: signe de la gran mobilitat de la població gitana.

2.3. Altres comunitats identificades com a cristianes

Hi ha Esglésies que s’identifiquen i s’inscriuen com a cristianes, però que ni es reconeixen ni són reconegudes evangèliques, per qüestions doctrinals. És el cas de l’Església Nova Apostòlica, present a Alacant, Dénia, Torrevieja, València i Vallada. També n’és el cas de l’Església Cristiana Adventista, tot i que, pel que fa a les seues relacions amb l’Estat, va esser acollida per la FEREDE i integrada a l’acord signat entre l’Estat i la confessió evangèlica. Església nascuda de l’humus de la Reforma protestant i de moviments mil·lenaristes nord-americans, presenta trets doctrinals que la separen clarament de les Esglésies evangèliques. L’adventisme, present a terres valencianes des de fa més d’un segle, té dues grans zones d’extensió: el litoral alacantí, i un continu que s’estén des de València a Castelló, amb un important centre a Sagunt, on tenen un col·legi i un seminari. Hi ha comunitats adventistes que usen principalment el castellà i el valencià, mentre que n’hi ha d’expressió romanesa.

Hi ha altres confessions que s’identifiquen com a cristianes i que neixen del mil·lenarisme nord-americà: l’Església de Jesús el Crist dels Sants dels Últims Dies (mormons) i els Testimonis Cristians de Jehovà.

Els mormons, introduïts especialment amb els militars nord-americans destacats a les bases d’utilització conjunta, tenen dos grans centres a València: Elx i la ciutat de València, caps de dues estaques, que compten amb presidents d’ estaca. En total tenen 10 capelles, algunes de les quals estan obertes per a congregar un barri davall la presidència dels bisbes respectius. En altres casos congreguen una branca, que compta amb un president.

Els testimonis de Jehovà compten amb 84 Sales del Regne, d’acord amb l’Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya. A cada saló es reuneix un nombre divers de congregacions, que poden respondre a criteris geogràfics (un barri determinat) o lingüístic. Cal destacar la formació de congregacions en llengües com: francès, anglès, alemany, romanès, àrab, xinès, etc. En total, hi ha devers dues-centes congregacions. Els testimonis cristians de Jehovà són presents per tot el territori, fins i tot a les principals localitats de les comarques interiors menys poblades. A Benidorm tenen un important centre per a assemblees.

Hi ha comunitats amb referències cristianes, però més aviat tributàries de la Nova Era, tendències gnòstiques... Seria el cas del Lectorium Rosicrucianum, de la Comunitat Els Cristians, o de la Societat del Crist Científic. Tenen poques comunitats, normalment a les principals ciutats i a les zones amb població més diversa.

2.4. Judaisme

Hi ha quatre comunitats jueves valencianes registrades a l’observatori del pluralisme religiós a Espanya: dues a València, una a Benidorm i una a Alacant. De fet, se’n pot afegir una altra a València, La javurà, que manca de personalitat jurídica. De les quatre registrades, tres pertanyen a la Federació Israelita d’Espanya, mentre que la comunitat jueva Aviv de València gaudeix de la consideració de membre associat.

La comunitat israelita de València té el seu origen en el retorn de sefardites des del Marroc després de la II Guerra Mundial, principalment en acabar el protectorat l’any 1956. Es configura com a comunitat ortodoxa de tradició sefardita. Les comunitats de Benidorm i d’Alacant es configuren inicialment amb jueus algerians, ciutadans francesos de ple dret, que fugiren d’Algèria en proclamar la seua independència; així com amb ciutadans de diversos països europeus de confessió jueva (França, el Regne Unit...). La comunitat Aviv de València es conforma principalment amb població procedent d’Argentina, Uruguai, Israel fins i tot... d’orientació masortí (conservadora) i de tradició asquenazita. De fet, totes les comunitats viuen una doble evolució: cap a acollir més persones amb nacionalitat espanyola (bé «recuperada» en el cas dels fills i néts de sefardites d’origen, bé adquirida per naturalització en el cas de ciutadans de països sud-americans, bé per ser ja nacionals conversos al judaisme) i cap a un major cosmopolitisme (jueus russos, canadencs, nord-americans...).

2.5. Islam

El segon grup confessional per nombre d’entitats a la Comunitat Valenciana és el musulmà. L’observatori del pluralisme religiós a Espanya en compta 175, entre comunitats i centres islàmics. A més, cal comptar les confraries sufís murid, tijaniyya, boutxixia, naqshbandi; les diverses associacions culturals islàmiques; o les associacions de dones, o de joves musulmans. Així com hi ha també entitats federatives (UCIDE, CISCOVA, FEMCOVA, la Lliga islàmica per al diàleg i la convivència a Espanya...).

Gairebé totes les comunitats pertanyen a l’islam sunnita. A la Pobla de Vallbona hi ha una mesquita de la Comunitat Ahmadí de l’Islam, composta fonamentalment per indo-pakistanesos, una branca molt particular de l’Islam sorgida al Panjab (Índia - Pakistan) i estesa per tot lo món. El líder mundial d’aquesta comunitat, que s’intitula khalifa del Messies esperat de l’Islam, va assistir a la seua inauguració l’abril de 2013.

La majoria de comunitats islàmiques són cosmopolites. Les més antigues varen comptar estudiants i professionals liberals del Maxreq (Orient Pròxim) entre els seus promotors i dirigents. A partir dels anys noranta del segle XX, s’incorporà una gran quantitat de fidels marroquins i algerians. També hi ha espanyols conversos a l’Islam, i més recentment població espanyola nascuda a famílies musulmanes. La població africana subsahariana (Senegal, Mali, Ghana...) ha basculat entre la conformació de comunitats nacionals o ètniques (fins i tot sense el suport de locals propis) i l’ús de les mesquites a les festes principals. S’observa la formació de comunitats pakistaneses (sunnites) amb mesquites pròpies, pel fet de la diferència lingüística: resen en àrab, però es comuniquen en urdú.

Avui, les comunitats islàmiques es troben esteses per tot el territori valencià, llevat de les comarques interiors menys poblades (la localitat d’Altura en seria l’excepció). L’any 2007, predominaven a la Vega Baixa del Segura, a més de les grans ciutats. L’any 2009 era visible una notable tasca de formació de comunitats a la província de Castelló, a partir d’un nucli molt actiu a la Vall d’Uixó. L’any 2011 es percebia l’extensió de comunitats a localitats de la franja intermèdia de València: Costera, Ribera Alta, Camp de Túria... Aquesta dinàmica de formació de comunitats ho ha estat d’institucionalització. I ha estat promoguda per les principals entitats federatives. Aquest tipus d’iniciativa, i la competència certa entre federacions per a guanyar pes als òrgans representatius de l’Islam a Espanya, ha provocat en ocasions la multiplicació de comunitats a localitats en les quals la població musulmana no és tan nombrosa.

2.6. Fe bahà’í

La Fe bahà’í, confessió monoteista sorgida de la predicació a mitjan segle XIX de Bahà’u’llàh, confessat com a profeta pels seus seguidors, i que té comunitats a quasi tots els països del món, va entrar a València als anys quaranta del segle XX. Hi ha comunitats locals a Alacant, Castelló i València, així com tenen un centre de formació a Llíria. Es tracta de comunitats molt cosmopolites: no tan sols per la nacionalitat dels seus membres, sinó per la intensitat de les relacions amb comunitats de tot lo món. Són comunitats molt compromeses al moviment d’encontre i diàleg interreligiós.

2.7. Budisme

L’observatori del pluralisme religiós a Espanya registra vint-i-dues entitats budistes. Podríem considerar que en són més pel fet de la presència a una mateixa adreça, d’un temple, una comunitat i una entitat federativa. O es podria plantejar si incloure una botiga d’herbes directament lligada amb una tradició de pensament budista i una comunitat.

La presentació de les comunitats budistes podria atendre a dues circumstàncies: el lloc que ocupen a l’arbre confessional budista, i la localització geogràfica.

El conjunt més nombrós de comunitats pertany a l’escola mahãyãna septentrional o vajrayãna, que s’estén principalment pel Tibet, Bhutan, Sikkim, Índia, Nepal i Mongòlia. Les entitats Nigma Tersar i Shenphen Tersar Dzong pertanyen a la branca nyigmapa, la més antiga de les escoles tibetanes. El Centre budista Naropa i Tekchen Chö Ling pertanyen al llinatge kagyu, segon més antic dels tibetans. Shambala València pertany al moviment shambala, que adapta el kagyu a occidentals. Les entitats Sakya Drogon Ling i Sakya Tashi Ling es vinculen al tercer llinatge tibetà, el sakyapa. El llinatge més recent, el gelupka, el més reformat i el que té major influència política i social, aquell al que pertany el Dalai Lama, té diverses entitats arreu de les ciutats valencianes: les Ediciones Dharma, les comunitats que adopten el nom del filòsof Nagarjuna tant a Alacant com a València, o les entitats anomenades Kadampa, tant si són mahakaruna com duldzin. La pertinença al mateix llinatge o a la mateixa branca no implica necessàriament algun tipus de federació o d’articulació entre entitats. Cas que sí succeeix entre les Kadampa o les Nagarjuna.

El segon conjunt d’entitats s’adscriu a l’escola mahãyãna oriental (Xina, Japó, Corea i Vietnam). La majoria s’adscriu més concretament al zen. Succeeix així en el cas de las tres entitats radicades a Requena o més concretament a Casas del Río (el temple Luz Serena, la comunitat Soto Zen i la federació de comunitats budistes d’Espanya), Zen Alacant, Dojo València i Budadharma Zen Soto. Fora de la tradició zen es troba Soka Gakkai, centrada en el Sutra del lotus, i que de moment no disposa d’una seu valenciana, sinó que llurs membres es reuneixen a domicilis particulars.

A l’escola Theravãda o hĩnayãna (Sri Lanka, Tailàndia, Myanmar, Cambodja i Laos) s’adscriu l’Asociación Española de Budismo Theravada, present a Almassora i Alacant.

Tancant la classificació es troba l’Orde budista occidental, escola eclèctica, crítica amb el budisme tradicional i les formes asiàtiques.

Pel que fa a la distribució geogràfica de les entitats, moltes es troben a les capitals de província. Però també n’hi ha que estan establertes a poblacions mitjanceres de l’interior, com Alcoi i Ontinyent. Més aviat, trobem entitats establertes a finques rústiques, lluny de les poblacions: especialment temples i centres espirituals (entre els que destaca Luz Serena a Casas del Río, pedania de Requena).

Pel que fa a la composició, les comunitats budistes són cosmopolites. Reflecteixen la composició diversa de la societat valenciana. No es pot dir que hagin crescut amb el moviment migratori d’un grup nacional o ètnic determinat.

2.8. Hinduisme

D’acord amb l’observatori del pluralisme religiós a Espanya sembla que hi ha dos centres de culte hindús del Sénia al Segura: a Monòver i a València. De fet, hi ha més comunitats, que revelen una mica l’extraordinària complexitat del món hindú. A la mateixa ciutat de València hi ha dos temples: el Hindú Màndar i el Temple hindú de València-Sivananda Ashram.

El Hindú Màndar és el temple més antic (més de vint-i-cinc anys). Pertany a l’Associació hindú de València, inscrita com associació civil, no com a entitat religiosa, malgrat el seu caràcter clarament religiós. La composen més bé persones originàries de la regió de Sind (a l’actual Pakistan), establertes des de fa molts anys, i en molts casos ja naturalitzades espanyoles. Pel que fa a la seua localització dins l’ampla tradició hindú, es reconeix seguidora dels antics Vedes i respectuosa amb tots els Gurus, sense seguir-ne a un en particular.

El Temple hindú de València-Sivananda Ashram és de confessió hindú advaita vedanta i de tradició sivananda. A més de les funcions cultuals, també n’és la seu del Centre Cultural de la Índia, que promou activitats més àmplies. La comunitat formada entre deixebles de l’escola de ioga i les persones que es professen de religió hindú, és més aviat cosmopolita, amb un predomini d’individus que tenen nacionalitat espanyola.

Existeix també una comunitat de tradició vaisnava: l’Associació Internacional per a la Consciència de Krisna. Els seus membres viuen estesos per tot el territori valencià. No té una seu comunitària pròpia: es reuneixen tant a domicilis particulars com als temples hindús de València. També es tracta d’una comunitat cosmopolita.

Es pot fer menció encara de la Fundación Phi, de caràcter cultural. Un dels seus fins fundacionals és la pràctica, desenvolupament i difusió del ioga vedanta. Té la seua seu al Varanasi Ashram. La seua comunitat de referència es reconeix en la confessió religiosa sanatana dharma, és a dir, a l’hinduisme. Adopta el sistema filosòfic ioga vedanta a la seua tradició raja ioga (kria ioga), i al llinatge advaita vedanta giri dasanmi sanniasin.

Igualment es pot fer referència a l’Associació Espiritual Internacional Brahmã-Kumaris. Els seus membres tenen cura d’advertir que no es tracta d’una religió, alhora que participen als moviments d’encontre i diàleg interreligiós. Tenen seus a les ciutats de València i d’Alacant.

2.9. Sikhisme

Els sikhs professen una fe monoteista, i segueixen els ensenyaments del guru Nanak i dels seus successors a una línia que acaba amb un llibre que veneren com a guru vivent: el guru grant sàhib. La seua religió té el seu bressol al Panjab i s’ha estès conforme els sikhs han emigrat arreu del món. Tenen comunitats a les ciutats de València i d’Alacant, compostes fonamentalment per sikhs immigrats des de l’Índia. Els seus llocs de culte reben el nom de Gurdwara, com n’és el cas del Gurdwara Sikh Sangat de València o del Gurdwara Guru Nanak Devji d’Alacant.

2.10. Scientology

Hi ha altres religions de més difícil classificació, si no és com a «nous moviments religiosos». El cas més clar és el de Scientology, inscrita al RER l’any 2007, després de vint-i-cinc anys de la seua primera sol·licitud, i en virtut de sentència judicial que establia que no es podia denegar la inscripció. Té centres i missions a València, Bétera, Carcaixent, Alacant i El Campello.

Notes:

[1] A través de la Direcció General d’Afers Religiosos, més endavant anomenada per a les Relacions amb les Confessions, i encara més recentment reduïda a Subdirecció General.

[2] <http://www.pluralismoyconvivencia.es/>.

[3] <https://maper.mjusticia.gob.es/>.

[4] J. Buades i F. Vidal, F., Minorías de lo Mayor. Minorías religiosas en la Comunitat Valenciana, Barcelona, Icaria, col·lecció «Pluralismo y Convivencia», 2007. Accessible on line (dia 15/09/2013) a: <http://www.observatorioreligion.es/publicaciones/coleccion_pluralismo_y_convivencia/minorias_de_lo_mayor__minorias_religiosas_en_la_comunidad_valenciana/>.

[5] Accessibles on line (dia 15/09/2013) a: <http://www.ceimigra.net/index.php/espacio-interreligioso/publicaciones>.

[6] Accessible on line (dia 15/09/2013) a: <http://www.observatorioreligion.es/directorio-lugares-de-culto/>.

[7] Accessibles on line (dia 15/09/2013) a: <http://www.cis.es/cis/opencm/ES/11_barometros/index.jsp>.

[8] Criteris accessibles on line (dia 18/09/2013) a: <http://www.mjusticia.gob.es/cs/Satellite/es/1215197983369/Estructura_P/1215198058699/Detalle.html#id_1215327679960>.

[9] Consultar la seua plana Web: <http://episcopiaspanieiportugaliei.es/>.