Читать книгу Colligite Fragmenta - AA.VV - Страница 21

LA PERVIVÈNCIA DEL CISMA ENTRE ROMA I CONSTANTINOBLE. UN PUNT DE VISTA ORTODOX[1]

Sergei Prosandèiev

Rector de la Parròquia de Sant Jordi de València (Patriarcat de Moscou)

1. EL GRAN CISMA

La matinada del 16 de juliol del 1054, en la catedral de Santa Sofia, a Constantinoble, tres llegats romans del papa Lleó IX (1049-1054), encapçalats pel cardenal Humbert, llegiren una lletra d’excomunió a Miquel Cerulari, patriarca de Constantinoble (1043-1058), i als seus seguidors. Com a resposta, Miquel Cerulari, que no reconeixia l’autoritat dels enviats del papa, els va excomunicar al seu torn. Aquell intercanvi d’anatemes va passar a la història com l’inici del Gran Cisma, de la divisió de l’única Església cristiana en dos Esglésies, occidental i oriental, llatina i grega, fet que es va convertir en una tragèdia per al món cristià.

En realitat, entre les seus de Roma i Constantinoble sorgien sovint diferències significatives. Tanmateix, les controvèrsies existien també entre altres centres cristians, com per exemple entre Constantinoble i Alexandria, o bé entre Antioquia i Jerusalem. Però únicament el conflicte amb Roma va provocar una escissió mil·lenària que no ha estat superada fins al present. Durant aquest temps a Occident i a Orient s’han desenvolupat diversos tipus d’estructures eclesiàstiques. Nogensmenys, en l’actualitat, molts creients perceben aquesta tragèdia de la divisió com una qüestió que els afecta personalment i intenten fer el que poden perquè el món cristià recupere la seua unitat. Aquest fet ens infon l’esperança que el diàleg teològic entre les nostres Esglésies, iniciat el segle proppassat, no s’eternitzarà.

En l’origen del conflicte hi havia la controvèrsia sobre les diferències entre els ritus litúrgics de les Esglésies d’Occident i d’Orient. Aquestes disparitats han existit al llarg del primer mil·lenni de la història del cristianisme, però mai havien dut al trencament de la unitat eclesial. L’oportunitat més immediata per a d’açò fou l’ordre del patriarca Miquel Cerulari, del tancament de les esglésies i monestirs de ritu llatí, que celebraven l’eucaristia amb pa àzim. Aquesta ordre fou al seu torn una resposta al sotmetiment dels grecs en les províncies meridionals d’Itàlia que conservaven la tradició bizantina.

Quan els enviats papals es trobaven encara de camí, es va esdevindre la mort del papa i ells, en qualitat d’ambaixadors personals seus, van perdre la seua legitimitat. Per això, l’anatema a Miquel Cerulari i als seus seguidors proclamat en la butla que el cardenal Humbert va depositar damunt l’altar de Santa Sofia el 16 de juliol del 1054 no tenia valor canònic. Anatema que, al seu torn, el patriarca de Constantinoble i el seu sínode han respost amb un acte no referit a Roma ni a l’Església occidental, sinó personalment als missatgers de l’Església romana. Des del punt de vista formal, aquest enfrontament entre Occident i Orient no implicava la interrupció de la comunicació entre les Esglésies d’Orient i Occident, ni tan sols la divisió entre els patriarcats de Roma i Constantinoble.

La història de l’Església ja havia conegut temps en els quals la relació eclesiàstica entre Roma i Constantinoble fou interrompuda temporalment, però la consciència de la unitat substancial de l’Església del Crist i la voluntat de mantenir-la ajudaven els cristians occidentals i orientals a buscar una vegada més l’acord. Per què açò no fou possible el 1054? En un principi podria semblar que es tractava únicament d’un dels nombrosos malentesos que sorgien de tant en tant en les relacions entre les Esglésies. Tanmateix, més tard es féu evident que l’enfrontament entre els enviats papals i Miquel Cerulari, tan sols va revelar les profundes contradiccions i desacords existents entre les dos Esglésies que estaven desenvolupant-se durant els segles anteriors i que van conduir finalment al Gran Cisma. A Orient, els simples cristians ni tan sols entenien que Roma entrara en oposició amb les Esglésies orientals, puix no hi hagué consciència de separació fins al saqueig de Constantinoble pels croats el 1204. Aquest fet va demostrar clarament al món sencer que els cavallers catòlics ja no consideraven els cristians ortodoxos com a germans seus en la fe, i això va confirmar definitivament la divisió.

2. OBSTACLES A LA RECONCILIACIÓ

A les causes particulars del trencament de les relacions entre les dos parts del món cristià, cal afegir les peculiaritats de caràcter teològic, cultural i –potser sobretot– polític, que han configurat decisivament el desenvolupament del cristianisme occidental. Com deia el metropolita Hilarió Alfèiev, la marcada orientació cap a l’herència de la cultura llatina i l’escàs coneixement de la llengua grega i de la teologia dels Pares grecs de l’Església, va conduir al predomini en la teologia occidental de les concepcions trinitàries de sant Agustí i d’altres Pares llatins, amb la seua afirmació de la procedència de l’Esperit Sant i del Fill (Filioque). La inclusió d’aquesta paraula en el Credo nicenoconstantinopolità, primer a Hispània al segle VII i a partir del 1014 a Roma, fou percebuda negativament en l’Orient, sobretot després que el patriarca Foci, escriguera contra el Filioque.

En el camp de l’eclesiologia, l’esperit del dret romà i també la teoria de sant Agustí sobre la lluita eterna entre les dos ciutats, la celestial i la terrenal, l’Església i l’Estat, contribuïen a conformar una noció o manera de veure fortament jurídica de la naturalesa de l’Església i del poder eclesiàstic. El bisbe de Roma hi fou percebut no sols com a primus inter pares en el sistema dels cinc patriarcats que formaven l’Església universal (pentarquia), sinó també com el cap suprem de tota l’Església i vicari de Crist, amb poder sobre els altres patriarques i sobre els governants civils. En comparació amb Orient, es tractava d’altre model eclesiològic: si a Orient s’afirma el principi de col·legialitat i de comunió, la manifestació suprema del qual són els Concilis ecumènics, a Occident va prevaldre el principi monàrquic del govern eclesiàstic. El conflicte del 1054 entre el patriarca Miquel Cerulari i els enviats papals que es van comportar amb arrogància, constituí una manifestació més del xoc entre principis eclesiològics oposats.

Els posteriors intents de reconciliació entre les Esglésies catòlica i ortodoxa no van poder reeixir a causa de la política general de la seu de Roma respecte a les Esglésies orientals, que exigia d’aquestes la subordinació directa a Roma i l’acceptació dels punts de vista de la teologia llatina –com, per exemple, el Filioque o la doctrina del purgatori. Exemples rellevants d’això poden ser el Concili de Lyon el 1274 i el Concili de Ferrara a Florència el 1438-39. En ambdós casos, els participants ortodoxos dels concilis van ser obligats a cedir i a acceptar les condicions del papa, amb una finalitat primordialment política. Els intents d’unitat d’aquesta mena, en base a condicions dictades pel papa, van rebre el nom d’«unió». En no estar fonamentades en un acord real sobre la veritat del Crist i la fidelitat a la tradició, les «unions» no reunien, sinó, ben al contrari, sembraven la desconfiança i la separació entre ortodoxos i catòlics. Tristament coneguda fou la Unió de Brest del 1596, que va generar brutals persecucions d’ortodoxos i que en els nostres temps ha conduït a l’enfrontament entre grecocatòlics i ortodoxos en la Ucraïna occidental.[2]

Com va escriure el cèlebre historiador de l’Església, el protoprevere Alexander Scheman, aquests intents d’unió han agreujat la separació més encara que cap altre fet anterior, perquè la qüestió mateixa sobre la unitat de l’Església estigué lligada durant molt de temps amb la mentida i la premeditació, i enverinada per la baixesa de motius no eclesials. L’Església únicament coneix la unitat i, per tant, no coneix la unió. I la unió al cap i a la fi és la incredulitat (o falta de fe) en la unitat, la negació d’aquell foc purificador de la gràcia, la benaurança que pot convertir en inexistents i véncer amb la seua força d’unitat tot allò que és natural, tots els greuges històrics, els obstacles, els impediments i les incomprensions.[3]

3. DIFICULTATS CARA AL DIÀLEG

El diàleg entre les dos Esglésies, en el veritable sentit de la paraula, va poder iniciar-se sols a partir de les reformes del Concili Vaticà II (1962-1965), el qual va donar inici al canvi fonamental en l’enfocament de la construcció de les relacions entre l’Església catòlica i els cristians d’altres Esglésies. Ja no eren aquelles crides a tornar al si de la Mare Església a aquells que mai van ésser absents, ans es donà lloc a un diàleg igualitari que es va convertir en el factor determinant en les relacions amb l’Ortodòxia. Per primera vegada després de la divisió de 1054, l’Església catòlica romana reconeixia oficialment que les Esglésies ortodoxes posseeixen la successió apostòlica i els sagraments necessaris per a la salvació.[4] Observadors ortodoxos, fins i tot de l’Església Ortodoxa Russa, van ésser presents en totes les sessions del Concili Vaticà II, i la seua conclusió fou solemnitzada amb l’acte simbòlic de l’alçament recíproc dels anatemes de 1054, realitzat alhora pel papa Pau VI en la basílica de Sant Pere de Roma i pel patriarca de Constantinoble Atenàgores al Fanar, el 7 de desembre del 1965. El papa i el patriarca consideraven aquest acte com «l’expressió de la voluntat mútua i sincera de la reconciliació i com la invitació a seguir avant en l’esperit de confiança, respecte recíproc i amor.»

Tanmateix, sols amb l’aixecament d’anatemes, per important que fos aquest esdeveniment en si mateix, no es podia superar la divisió de les Esglésies. Les causes profundes que van conduir a la divisió entre Occident i Orient han estat i segueixen estant un obstacle per al restabliment de la unitat. I tant Pau VI com Atenàgores eren plenament conscients que «l’acte de justícia i de perdó recíproc no és suficient per a posar fi a les contradiccions existents entre l’Església catòlica romana i l’Església ortodoxa.»[5]

Des dels esdeveniments del 1054 aquestes contradiccions no sols no van minvar, sinó que, ben al contrari, han adquirit un caràcter més seriós, a causa de la proclamació de nous dogmes per l’Església catòlica romana –els de la Immaculada Concepció de la Verge Maria, la infal·libilitat del papa de Roma i l’Assumpció de la Mare de Déu–, i d’un seguit de conflictes i greuges històrics que la política unionista de Roma va generar en les Esglésies ortodoxes. Important és tanmateix la consciència de la necessitat del diàleg i l’aspiració a la comprensió mútua entre les Esglésies, la qual cosa ha donat pas a la possibilitat de començar la discussió sobre les diferències existents.

El 1979 es va crear la Comissió Internacional Mixta sobre el diàleg teològic entre l’Església catòlica romana i les Esglésies ortodoxes, a la qual van assistir els representants de totes les Esglésies nacionals ortodoxes. El tema principal en l’ordre del dia fou, per descomptat, el problema eclesiològic. Es va decidir començar a discutir sobre l’anàlisi de la qüestió de la naturalesa sagramental de l’Església. Però ja en la IV Assemblea Plenària a Bari (1987) es va traure a col·lació per part dels participants ortodoxos el dolorós tema de les Esglésies catòliques orientals. Aquesta qüestió va suscitar una tensió extrema que es va fer especialment aguda a partir del 1989, amb el renaixement de les Esglésies grecocatòliques en l’Europa de l’Est (principalment Ucraïna i Romania), la qual cosa aniria unida a les múltiples manifestacions violentes contra els ortodoxos, omplint autobusos amb gent armada amb garrots per anar a apallissar els sacerdots ortodoxos, assassinant fins i tot alguns dels nostres germans, destruint eparquies senceres a Ucraïna occidental i atemorint el poble. En parle ací, a València, perquè entre els meus feligresos hi ha testimonis d’aquests excessos i destruccions organitzats, i aquestes ferides encara són recents. A d’açò cal afegir que des de Roma no es va pronunciar cap condemna d’aquestes atrocitats, i ni tan sols es va reflexionar sobre allò succeït.

Aquesta situació va complicar considerablement el diàleg teològic que fins aleshores estava desenvolupant-se amb èxit entre les dos Esglésies i que, de fet, fou suspés en el període que comprén els anys 1990 a 2005. Les Assemblees Plenàries de la Comissió Mixta a Freising (Alemanya, 1990), Balamand (Líban, 1993) i Baltimore (EUA, 2000) es van centrar exclusivament en el problema de la unió i van publicar declaracions importants sobre aquest tema. En l’Assemblea de Balamand es va veure clar que «la unió no pot ser acceptada com un model d’unitat al qual aspiren les nostres esglésies.»[6]

L’acord de Balamand contenia també una sèrie de recomanacions pràctiques dirigides a la reducció de la tensió entre ortodoxos i catòlics en les regions de convivència. Dissortadament, aquestes recomanacions van caure en sac foradat, puix en la pràctica els grecocatòlics no van voler seguir-les. Ben al contrari, a Ucraïna es va dur a terme una expansió de l’unitarisme, que tendia a trascendir més enllà de la Ucraïna occidental i a difondre’s en la part oriental, on mai havia ocupat cap posició important. El testimoni palpable d’aquesta política expansionista, realitzada en perjudici de l’Església ortodoxa, és el trasllat del centre de l’arxidiòcesi (arquebisbat grecocatòlic) de Lviv a Kíiv el 2005 i el projecte d’atribuir-li l’estatus de patriarcat que mai havia tingut. D’aquesta manera, la unió no és un trist fet del passat, que va separar Orient d’Occident durant molts segles, sinó que encara hui representa un obstacle en el camí cap a la restauració de la unitat perduda entre les dos Esglésies!

4. HORITZONS DE FUTUR

Un canvi positiu en les relacions entre les Esglésies catòlica romana i ortodoxa es va dibuixar el 2005 amb l’elecció a la seu de Roma de Joseph Ratzinger, un conegut teòleg i defensor de la tradició eclesial. Així, per acord mutu de les parts catòlica i ortodoxa, després d’una interrupció de cinc anys, va ser représ el treball de la Comissió Mixta sobre el diàleg. Els seus participants van decidir tornar a la discussió sobre la problemàtica teològica i centrar la seua atenció en la qüestió central del diàleg ortodox-catòlic, o sia, sobre la primacia de l’Església. Nogensmenys, no cal guardar esperances d’una ràpida arribada per part de les dos Esglésies a un acord doctrinal. La gran quantitat d’anys transcorreguts d’una vida per separat han deixat una herència massa feixuga i açò perdurarà durant força temps. El treball de la Comissió Mixta no serà fàcil i pel que sembla durarà molts anys.

Sobre la urgència de les accions comunes parlaren més d’una vegada, en els encontres amb els representants de l’Església catòlica romana, l’anterior patriarca de Moscou (ara finat) Alexis II i l’actual sant patriarca Ciril II. Podem constatar amb satisfacció que aquesta col·laboració es du a terme a nivell de les organitzacions internacionals europees, tals com el Consell d’Europa a Estrasburg, les institucions i organismes de la Unió Europea a Brussel·les, l’OCDE… En particular, els representants catòlics i ortodoxos en el Consell d’Europa es van pronunciar conjuntament contra el projecte de Constitució Europea de la Unió Europea en el qual no es feia cap esment a les arrels cristianes de la civilització europea. Els representants de les esglésies catòlica romana i ortodoxa van donar suport activament, en el marc de l’OCDE, a la primera taula redona dedicada al problema de la discriminació dels cristians en l’Europa actual. Semblantment, ambdues esglésies organitzen de forma conjunta les conferències internacionals sobre la defensa dels valors cristians d’Europa, entre les quals es poden destacar especialment els fòrums que van tenir lloc a Viena (Àustria, 2006) i Trento (Itàlia, 2008).

Al papa Joan Pau II, quan parlava de la unitat de l’Església, li agradava utilitzar la metàfora del poeta i pensador rus Biaxeslav Ivanov sobre la necessitat per al cristianisme de respirar amb els dos pulmons, occidental i oriental. En els nostres dies, la metàfora d’Ivanov s’empra sovint en relació amb Europa i el cristianisme. Podem dir que a Europa, hui com mai en el passat, cal el treball coordinat dels dos pulmons: de l’Església catòlica romana i de l’Església ortodoxa, que estan predestinades a unir els seus esforços per a defendre el cristianisme que hem rebut i la salut espiritual de la societat.

Una reflexió a tall de cloenda. En temps passats, Alexandria i tot l’Egipte van ser el centre de l’erudició cristiana i el bressol de la vida monàstica. Ara, els cristians d’aquelles contrades –els coptes– es troben en minoria, hi ha molts refugiats a causa de l’hostilitat integrista contra el cristianisme, que fugen a Europa i Amèrica. Podem preguntar-nos: quan els cristians europeus siguen minoria, ¿hauran de fugir a algun lloc?

Notes:

[1] Intervenció llegida el 19 d’octubre de 2011 al IV Congrés d’Estudis Personalistes «Colligite Fragmenta. Repensar la tradició cristiana en el món postmodern», dins la taula redona titulada «Ecumenisme i diàleg interreligiós versus fonamentalisme i replegaments confessionals. El cas valencià». Versió valenciana de Jaume Morell i Garrigós.

[2] Vegeu Santiago Petschen, «Identidad nacional y factor religioso. El caso de Ucrania», a ʼIlu. Revista de Ciencias de las Religiones. Anejo VI Samãdhãnam. Homenaje a Raimon Panikkar, 2001, pp. 83-96.

[3] Camí històric de l’Ortodòxia, París, 1989, p. 301.

[4] Decret Unitatis redintegratio, 15, 3.

[5] Declaració conjunta, 5.

[6] «Unitarisme o unió com el mitjà d’unificació en el passat i la cerca plena de la unitat en el present», Balamand, 1993, 12.