Читать книгу Colligite Fragmenta - AA.VV - Страница 13

EL MAPA DE MINORIES RELIGIOSES DE CATALUNYA. UNA REALITAT CANVIANT[1]

Clara Fons i Duocastella

Consell de redacció de la revista Dialogal (Barcelona)

INTRODUCCIÓ

La relació entre l’Església i l’Estat, el procés de secularització i les onades migratòries són tres dels elements principals per entendre l’evolució del mapa religiós català. En aquest article, de manera sintètica, posem atenció en aquests tres aspectes, així com també presentem, en xifres quantitatives i qualitatives, la configuració actual d’aquest mapa: una realitat canviant.

1. DE LA SECULARITZACIÓ I LA DIVERSITAT RELIGIOSA

1.1. La secularització. Teories per avançar

Durant les dècades de 1950 i 1960, sociòlegs reconeguts com Peter L. Berger[2] van reiterar una teoria, ja clàssica en la modernitat, sobre la secularització de les societats modernes. Deien que el desenvolupament de les societats modernes comportaria necessàriament l’abandonament de la religió, tant a nivell individual com a nivell social. Creien, així, que la modernització implicaria un canvi de comportament en les institucions i en les persones, les quals deixarien d’orientar-se pel sistema de creences religioses. Alhora, la institució religiosa perdria la força socialitzadora que havia tingut fins aleshores.

Trenta anys després de justificar aquesta tesi, els mateixos sociòlegs que l’havien defensat van haver de retractar-se.[3] La realitat els contradeia. La religió continuava jugant un paper important en les societats contemporànies marcades per les idees modernes i, al mateix temps, esdevenia tema central en el debat públic. En paraules de Berger, el món continuava essent tan rabiosament religiós com sempre.

Berger parlava sobretot en base a l’evolució sociològica de la realitat nord-americana. Però, què passava a Europa? A Europa, i en concret a Catalunya, aquesta visió no es podia importar acríticament. Calia adaptar-la, perquè la situació de casa nostra era, i continua sent-ho, diferent del panorama nord-americà.

A Europa, les institucions religioses perdien el monopoli en la regulació dels símbols i les creences socials.[4] Les persones se sentien legitimades per decidir què acceptaven i en quina mesura acceptaven les creences i els símbols definits per la institució religiosa. La religió i la manera de viure la religiositat es transformava. Grace Davie parla del believing without belonging (creure sense pertànyer) per referir-se a aquesta nova manera de viure la religió, on els individus s’autodefineixen com a religiosos, però, en canvi, no practiquen ni creuen en les formes religioses tradicionals.[5] Al mateix temps, les institucions religioses continuen utilitzant-se a nivell públic, vehiculant els ritus de pas i el dolor col·lectiu, entre d’altres.

1.2. Com hem arribat fins aquí

La idea que la modernització i la secularització eren fenòmens vinculats, paral·lels, que l’un es donava en funció de l’altre era, doncs, falsa. Avui sembla clar que la modernització no implica una tendència irremissible cap a la secularització, ni a la inversa. La modernització sí que genera, habitualment, pluralisme, però no secularització total. Però, com hem arribat fins aquí?

A l’Espanya franquista el vincle confessional entre l’Església i l’Estat era clar. Formalment hi havia establerta una relació en què el poder polític i el poder religiós s’agafaven de la mà: l’Estat era catòlic i l’Església tenia el monopoli en la transmissió de les creences i els valors de la societat.

A partir de mitjans dels anys setanta, la pràctica religiosa a l’Estat espanyol –quantificada erròniament a partir de l’assistència a la missa dominical– va disminuir espectacularment: l’any 1973 era del 68% i el 1990 era del 33%.[6] Així doncs, l’intent de l’Església de cristianitzar la societat, ajudada per capellans que recorrien a la sociologia per motivacions religioses, havia fracassat estrepitosament.

En poc temps, les xifres de la societat espanyola es van alinear amb les de la majoria de països europeus que, mitjançant simples enquestes sobre assistència al culte, tenien la percepció que la religió s’acabava.

Però, a Catalunya, la religió no s’acabava amb l’Església catòlica. I això ho tenien en compte molt pocs. Ja durant el segle XIX, les Esglésies protestants esdevenien nuclis de referència a l’Estat, comptant amb centres educatius, un hospital i diverses associacions bíbliques. Els jueus establien la primera sinagoga i una escola confessional. Més endavant, grups bahà’ís, testimonis de Jehovà i després altres esglésies mil·lenaristes com l’Església dels Sants dels Darrers Dies s’instal·laren també al país. Budistes, hinduistes, ortodoxes i musulmans se sumen a l’aventura (Estruch et al., 2004). Catalunya esdevé plural.[7] Àdhuc, a partir dels anys noranta, amb les grans onades migratòries, el mapa religiós català pren encara més embranzida en la quantitat i la varietat dels seus components.

2. EL MAPA RELIGIÓS DE CATALUNYA, AVUI

2.1. Un mapa amb sentit

Amb l’objectiu de poder localitzar i conèixer amb profunditat les diferents confessions religioses presents a Catalunya, l’any 2001 la Secretaria d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya (avui Direcció General d’Afers Religiosos) va encarregar al grup de recerca ISOR – Investigacions en Sociologia de la Religió, de la Universitat Autònoma de Barcelona, el disseny d’un mapa de minories religioses. Minories perquè l’Església catòlica era prou coneguda i reconeguda, mentre que les altres confessions no.

Durant dotze anys, el grup de recerca, dirigit pel Dr. Joan Estruch, s’ha dedicat a buscar tots els llocs de culte i entitats pertanyents a minories religioses ubicats a Catalunya. Identificar llocs de culte i entitats implica treballar amb unitats d’anàlisi tangibles que faciliten l’exhaustivitat de la recerca i permeten avaluar el nivell d’implantació de les diferents tradicions al país.

Es recompten centres de culte i entitats i no persones per dos motius. D’una banda, perquè, sumant individus, ens trobaríem en la situació, poc aclaridora, d’aquelles enquestes dels anys seixanta que sumaven l’assistència al culte dominical. Així, qui seria musulmà aquell que se’n considera, aquell que fa les cinc oracions diàries o aquell que va a l’oratori el divendres? D’altra banda, la Constitució espanyola no obliga els ciutadans a expressar la seva ideologia, creença o religió i, per tant, això dificulta aquest recompte.

2.2. Com s’elabora el mapa

El mapa de minories religioses de Catalunya és dinàmic i, per això, l’actualització que cal fer és constant, malgrat que no pugui mai estar totalment al dia. Anomenem actualització al cicle que comprèn l’examen de tota la informació de què es disposa i l’escaneig de tot el territori per identificar i contactar amb els llocs de culte i les entitats que s’han creat des de la darrera actualització.

Les fonts d’informació que s’utilitzen per fer l’actualització del mapa són múltiples i s’empren de manera sistematitzada. Són les següents: la revisió per ordre territorial dels llocs de culte i entitats localitzats en el marc del projecte, i que implica un nou contacte amb aquests grups per tornar-los a entrevistar i per actualitzar així la informació de què es disposa d’ells; el contacte amb els ens municipals i comarcals catalans per tal de saber si tenen constància de grups religiosos desconeguts per l’ISOR; la revisió i el buidatge de bases de dades oficials i de directoris d’organitzacions religioses on apareixen entitats i/o llocs de culte; i el contacte amb organitzacions religioses, que agrupen diversos llocs de culte i/o entitats. En moltes ocasions es fan servir també les tècniques de recerca que es van utilitzar en els inicis de la recerca –la investigació sobre el terreny i la «bola de neu»–, però no es tracta de tasques sistematitzades i temporalitzades, com en la resta de casos.

La revisió, per ordre comarcal, dels grups religiosos entrevistats anteriorment i dels quals es té constància comporta un contacte periòdic amb els responsables dels llocs de culte i entitats religioses, amb una freqüència que s’intenta que no sigui superior a tres anys. És seguint aquest mateix ordre que es contacta, quan s’escau, amb els ens municipals i comarcals que formen part del territori corresponent. Pel que fa al contacte amb els ens públics, l’obtenció d’informació no acostuma a ser gaire senzilla, ja que la majoria d’ajuntaments i consells comarcals catalans no compten amb professionals dedicats específicament a l’àmbit religiós. Així, el més habitual és que es parli amb els responsables de nova ciutadania, de serveis socials o de llicències i activitats. Sovint, però, des dels ajuntaments no saben donar informació sobre els llocs de culte no catòlics presents en el seu territori.

La revisió de bases de dades oficials de l’administració pública i de directoris d’organitzacions religioses on apareixen entitats i/o llocs de culte és una altra de les tasques que es realitza de manera contínua i paral·lela a la resta. Pel que fa a les bases de dades oficials, es consulta el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia, així com la Guia d’Entitats de la Generalitat. Ambdós llistats ofereixen informació limitada: d’una banda perquè molts grups no hi consten, i de l’altra perquè la informació que hi apareix és reduïda. De fet, la Guia d’Entitats de la Generalitat no recull només entitats religioses, sinó totes aquelles entitats registrades al Departament de Justícia. Pel que fa als directoris de federacions i entitats religioses, es revisen alguns webs d’organitzacions que compten amb registres de llocs de culte i/o entitats (com ara el del Consell Evangèlic de Catalunya), per tal de detectar la presència de possibles nous grups.

Per últim, al llarg del procés d’actualització es contacta amb totes les organitzacions que es coneixen i que agrupen diversos llocs de culte i/o entitats religioses (per exemple, l’Associació Budista Zen Deshimaru o The Church of Pentecost, entre d’altres). Aquestes organitzacions acostumen a disposar d’una seu central que només en alguns casos té coneixement de tots els grups que pertanyen a l’organització.

Un cop s’ha contactat amb una organització religiosa, un lloc de culte o una entitat, es fa una entrevista en profunditat semidirigida, sempre que l’interlocutor/a hi estigui disposat/da. Durant aquesta conversa es parla sobre els orígens del centre en qüestió, les creences entorn les quals gira la seva raó de ser, el sistema d’organització, les activitats que impulsa i en les quals participa, o les característiques de les persones que assisteixen al lloc de culte o entitat, entre d’altres.

Aquestes entrevistes permeten, d’un costat, redactar els informes que contenen informació –qualitativa i quantitativa– sobre cada lloc de culte o entitat. De l’altre, generen informació per emmagatzemar a la base de dades que estructura i sistematitza part de la informació que contenen els informes.

2.3. Les xifres

Tot i que el Mapa de Minories Religioses de Catalunya no arranca fins l’any 2001, les entrevistes permeten recollir informació d’anys anteriors. Per exemple, aquella relativa als anys de creació dels llocs de culte presents al país. Com s’observa en el gràfic, la creació de llocs de culte ha augmentat durant els darrers vint anys, amb l’ajuda indubtable dels fluxos migratoris dels darrers temps.

FIGURA 1. EVOLUCIÓ DE L’OBERTURA DE LLOCS DE CULTE DE MINORIES RELIGIOSES A CATALUNYA

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa de Minories Religioses de Catalunya.

Avui, la Catalunya plural exhibeix 1122 llocs de culte de minories religioses. La majoria (600) pertanyents a les Esglésies evangèliques. L’islam és la segona confessió més representada al país, amb un total de 195 oratoris. És, per tant, molt lluny de les 600 esglésies evangèliques. A continuació, els testimonis de Jehovà, amb 131 salons del regne. Els segueixen a una certa distància els 55 centres budistes i els 34 centres hinduistes. Les esglésies ortodoxes compten amb 30 espais de culte, majoritàriament capelles cedides per l’Església catòlica durant unes hores. L’Església Adventista del Setè Dia i l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (mormons) compten amb 20 i 14 esglésies, respectivament. Per ordre quantitatiu, segueixen la Fe bahà’í, amb 11 punts de reunió, el sikhisme, amb 9 gurdwares, el taoisme amb 6 centres i el judaisme amb només 4 sinagogues. A banda d’aquests 1109 centres, hi ha 13 llocs de culte més que no pertanyen a cap d’aquestes confessions.

Les tradicions que han crescut més durant les darreres dècades són el protestantisme, l’islam, el budisme i l’Ortodòxia. Exceptuant el cas del budisme, l’augment substancial de la resta de confessions ha estat produït, sobretot, per les onades migratòries dels darrers temps. Cal tenir en compte que, a Catalunya, la immigració ha passat de l’1% de la població en 1991, al 16% l’any 2010 (INE).

FIGURA 2. NÚMERO DE LLOCS DE CULTE DE MINORIES RELIGIOSES A CATALUNYA

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa de Minories Religioses de Catalunya.

Fem ara una petita pinzellada a cada confessió. Desglossem-les i veiem en quina situació es troben.

Com s’observa a la taula, el protestantisme és la tradició religiosa que ha creat més llocs de culte en els darrers anys. Cinquanta esglésies anuals de mitjana. La immigració, dèiem, és responsable en bona part d’aquest creixement. Argentina, Equador, Nigèria o Ghana són alguns dels Estats d’origen d’aquestes persones. Un tipus d’immigració que ha aconseguit, de manera no intencionada, donar un tomb a la tradició del país, fent de Catalunya un territori format majoritàriament per esglésies pentecostals. Fins l’arribada d’aquesta immigració, la majoria d’esglésies protestants de Catalunya eren baptistes i Assemblees de Germans, i les esglésies ètniques només eren representades per les esglésies de Filadèlfia, formades per persones d’ètnia gitana.[8]

FIGURA 3. PERCENTATGE D’ESGLÉSIES EVANGÈLIQUES SEGONS BRANCA DOCTRINAL

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa de Minories Religioses de Catalunya.

La comunitat evangèlica és aquella que compta amb més associacions sense ànim de lucre, vinculades a llocs de culte o no. La majoria d’aquestes associacions, trenta concretament, són centres de rehabilitació de persones amb problemes d’addicció. Disposa també d’ONGs (organitzacions no governamentals), serveis d’informació i difusió de la Bíblia, mitjans de comunicació, i centres de formació, entre d’altres.

L’islam segueix les Esglésies evangèliques en número de centres de culte. En aquests cas, la diversitat de corrents és més simple: diferenciem entre oratoris de majoria sunnita, oratoris de majoria xiïta i comunitats sufís. A Catalunya, en el moment del recompte només hi havia un oratori de majoria xiïta (després n’identificàrem algun altre); la resta eren tots de majoria sunnita. D’aquestes comunitats, la majoria estan formades per persones procedents del Marroc; la resta són mixtes (barregen diferents nacionalitats) o constituïdes només per homes procedents de l’Àfrica subsahariana. Majoritàriament, constitueixen les comunitats sufís persones nascudes a l’Estat espanyol.

FIGURA 4. PERCENTATGE DE COMUNITATS MUSULMANES, SEGONS REGIÓ DE PROCEDÈNCIA DE LA MAJORIA DE MEMBRES

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa de Minories Religioses de Catalunya.

Els Testimonis Cristians de Jehovà, que també han crescut durant els darrers anys, han reduït el nombre de llocs de culte, però un mateix lloc de culte és utilitzat cada vegada per més comunitats. Són, després de l’Església catòlica, la confessió implantada a més comarques catalanes. Només hi ha cinc comarques on actualment no hi ha cap Sala del Regne. Això, d’altra banda, no implica que en aquestes comarques no hi hagi ni hi acudeixin els testimonis de Jehovà: van arreu perquè la seva voluntat és fer arribar el missatge de «La Veritat» a totes les persones. I, a més, ho fan en diferents idiomes: han creat múltiples grups de parles diferents (anglès, búlgar, hindú, tagàlog, xinès, llengua de signes, urdú...) per arribar a tothom.

Les comunitats budistes i hinduistes, a diferència de les tradicions que hem esmentat fins ara, estan constituïdes majoritàriament per persones procedents de l’Estat espanyol; en menys proporció, també per persones d’altres estats europeus. Pel que fa als corrents doctrinals, més de la meitat de les comunitats budistes de Catalunya són de tradició tibetana. El segon corrent amb més representació és la tradició zen, que cada vegada desperta més interès entre la població autòctona.

FIGURA 5. PERCENTATGE DE CENTRES BUDISTES, SEGONS TRADICIÓ RELIGIOSA

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa de Minories Religioses de Catalunya.

En les Esglésies ortodoxes, la relació entre pertinença religiosa i procedència nacional és clara: cada patriarcat correspon a un país. Només hi ha una excepció: l’Església Ortodoxa Sèrbia, que es va crear per catalans i actualment està constituïda majoritàriament per persones nascudes aquí. Com ja hem esmentat, la majoria d’aquestes comunitat es reuneixen en capelles o locals que l’Església catòlica els deixa durant l’hora del culte.

Dues tradicions més formades majoritàriament per persones nascudes a l’Estat espanyol: l’Església Adventista del Setè Dia i l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies. Ni una ni l’altra no han experimentat grans canvis els darrers temps.

La Fe bahà’í, malgrat que les xifres mostrin una disminució dels llocs de reunió, no ha disminuït en nombre de membres. Com en el cas dels Testimonis Cristians de Jehovà, la comunitat bahà’í reestructura els seus punts de trobada per tal d’adaptar-los a les necessitats de cada moment i a la normativa de la mateixa organització. Un cop més, estem davant d’una tradició seguida, a Catalunya, per persones nascudes a l’Estat espanyol i que, per tant, utilitza com a llengua vehicular el català i el castellà.

El sikhisme compta actualment amb nou gurdwares, fruit de les onades migratòries procedents del Panjab indi durant els darrers dotze anys. Només hi ha un temple, ubicat a Barcelona, en el qual hi acudeixen més persones nascudes a l’Estat espanyol que persones vingudes del Panjab.

La comunitat taoista no creix al ritme de les altres tradicions. Es tracta d’una comunitat «estable» que no ha experimentat canvis significatius des de l’any 2004. Està formada tant per persones nascudes a l’Estat espanyol i, en general, a Europa, com per persones procedents de la Xina.

El judaisme es caracteritza a Catalunya pel fet de tenir quatre sinagogues de corrents clarament distints: la sinagoga ortodoxa (la primera creada al país), la sinagoga ultraortodoxa, i les dues sinagogues restants, reformistes. Aquestes dues sinagogues estan formades majoritàriament per persones procedents de l’Amèrica Llatina, mentre que les altres dues les componen fidels de diferents orígens.

CONCLUSIONS

La religió, avui, s’ha transformat; la vivència de la religió se situa en l’àmbit privat. Actualment, l’experiència religiosa es viu de manera subjectiva i ja no es pot imposar coactivament com passava fa cinquanta anys. A més, també a diferència de fa mig segle, avui no és obligatori ser fidel d’una religió, i menys encara ser-ho en el moment que hom neix.

No obstant, aquells que en són membres o simpatitzen amb una tradició religiosa concreta han fet augmentar de manera espectacular el número de centres de culte a Catalunya. Un augment que està estretament lligat al fenomen de la immigració, segurament perquè, en els processos migratoris, el sentiment de pertinença religiosa juga un paper important en la mesura que les comunitats religioses es converteixen en nuclis de suport emocional, social i fins i tot jurídic.[9]

Com hem vist, les diferents religions presents a Catalunya estan plenes de matisos, plenes de diversitat, tant externa com interna; tant en la pluralitat de tradicions com en la pluralitat dins de cada confessió. Això ens indica que, en aquesta societat plural nostra, ens comprendríem més els uns als altres si en comptes de posar l’atenció en el contingut de les creences de cadascú, poséssim l’accent en l’estil de la creença d’aquell que creu. Perquè és molt més fàcil que s’entengui un musulmà progressista o un catòlic progressista amb un protestant progressista, que no pas un protestant conservador i un protestant progressista. L’important no és, doncs, allò que es creu, sinó com es creu allò que es creu.

BIBLIOGRAFIA

Berger, Peter L. (1999): El dosel sagrado. Para una teoría sociológica de la religión, Barcelona, Kairós.

— (1999): «The Desecularization of the World: A Global Overview», a The Desecularizations of the World. Resurgent Religion and World Politics [P. Berger, ed.], Washington, Ethics and Public Policy Center, pp. 1-18.

Casanova, José (2007): «Immigration and the new religious pluralism: A European Union/United State comparision», a Democracy and the New Religious Pluralism [Th. Banchoff, ed.], Oxford, Oxford University Press.

Davie, Grace (2004): «Patterns of religion in Western Europe: An exceptional case», a The Blackwell Companion to Sociology of Religion [Richard K. Fenn, ed.], Oxford, Blackwell Publishing, pp. 264-278.

Díaz-Salazar, Rafael (1993): «La transición religiosa de los españoles», a Religión y sociedad en España [R. Díaz-Salazar i Salvador Giner, eds.], Madrid, CIS, pp. 93-174.

Estruch, Joan; Gómez, Joan; Griera, Maria del Mar; Iglesias, Agustí (2004): Les altres religions. Minories religioses a Catalunya, Barcelona, Ed. Mediterrània.

Griera, Maria del Mar (2006): «Recomposicions del protestantisme català: de la dictadura al tombant de segle», a Quaderns-e. Institut Català d’Antropologia, nº 7 [en línia: <http://www.antropologia.cat/antiga/quaderns-e/07/Griera.htm>].

Hervieu-Léger, Danièle (2004): «Individualism, the validation of faith, and the social nature of religion in Modernity», a The Blackwell Companion to Sociology of Religion [Richard K. Fenn, ed.], Oxford, Blackwell Publishing, pp. 161-175.

INE (2011): Instituto Nacional de Estadística. Censos de Población y Padrón Municipal [en línia: setembre de 2011].

Notes:

[1] Comunicació llegida el 20 d’octubre de 2011 al IV Congrés d’Estudis Personalistes «Colligite Fragmenta. Repensar la tradició cristiana en el món postmodern».

[2] Peter L. Berger, El dosel sagrado. Para una teoría sociológica de la religión, Barcelona, Kairós, 1999.

[3] Ídem, »The Desecularization of the World: A Global Overview», a The Desecularizations of the World. Resurgent Religion and World Politics [P. Berger, ed.], Washington, Ethics and Public Policy Center, pp. 1-18.

[4] Danièle Hervieu-Léger, «Individualism, the validation of faith, and the social nature of religion in Modernity», a The Blackwell Companion to Sociology of Religion [Richard K. Fenn, ed.], Oxford, Blackwell Publishing, 2004, pp. 161-175.

[5] Grace Davie, «Patterns of religion in Western Europe: An exceptional case», a The Blackwell Companion to Sociology of Religion [Richard K. Fenn, ed.], Oxford, Blackwell Publishing, 2004, pp. 264-278.

[6] Rafael Díaz-Salazar, «La transición religiosa de los españoles», a Religión y sociedad en España [R. Díaz Salazar i S. Giner, eds.], Madrid, CIS, pp. 93-174.

[7] Joan Estruch, Joan Gómez, Mª del Mar Griera i Agustí Iglesias, Les altres religions. Minories religioses a Catalunya, Barcelona, Ed. Mediterrània, 2004.

[8] Maria del Mar Griera, »Recomposicions del protestantisme català: de la dictadura al tombant de segle», 2006, a Quaderns-e, Institut Català d’Antropologia, nº 7 [en línia: http://www.antropologia.cat/antiga/quaderns-e/07/Griera.htm].

[9] José Casanova, «Immigration and the new religious pluralism: A European Union/United State comparision», a Democracy and the New Religious Pluralism [Th. Banchoff, ed.], Oxford, Oxford University Press, 2007.