Читать книгу Fuster, una declinació personal - Josep Iborra - Страница 10

El «nacionalisme» de Fuster –calen, d’entrada, les cometes– no es pot entendre sense situar-lo en el context de la concepció que l’escriptor de Sueca tenia de l’humanisme. Convé recorder-ne alguns punts que poden servir, si més no, de referència a l’hora de reflexionar sobre els textos «nacionalistes» fusterians. Ara bé, l’humanisme que Fuster predicà té ben poc a veure amb la teoria, i sobretot, amb la pràctica de la versió acadèmica, tòpica i, el que és pitjor, elitista, que sol donar-se’n. Perquè enfront d’aquest humanisme tradicional, Fuster, de la mà d’alguns humanistes més independents i originals, més de la seua corda, afirma la necessitat de posar l’home com a valor suprem. «L’arrel de l’home», diu, «és l’home.» Val a dir que l’home és «fi de si mateix». Aquestes fórmules, però, cal pensar-les sense retòriques, és a dir, fins a les últimes conseqüències i per tots els costats. I com que, en general, no s’ha fet així, Fuster parla d’un «humanisme pendent», d’un humanisme que és, encara, una exigència ètica que cal acomplir. No hem d’entendre, però, l’home com un individu aïllat i solitari. En la seua personalitat hi ha components socials i culturals, particularment els que troba en la comunitat a la qual pertany. Aquests components –la tradició històrica, un estil de viure, una llengua, una cultura, etc.– defineixen un «poble» i, en conseqüència, originen, perquè en són «origen» –juntament amb altres aspectes estrictament individuals–, la personalitat, l’ésser de l’home. Doncs bé, per a Fuster, es tracta d’arribar a ser en plenitud el que un és virtualment, «originalment». Aquest objectiu, formulat per la cèlebre consigna clàssica «sigues qui ets!», no val solament per a cada home, sinó per a cada col·lectivitat històrica. Ben mirat, si tenim en compte el que he dit més amunt, quan aquesta es frustra o resta incompleta, l’home que pertany a ella tampoc no podrà ser i viure en les condicions adequades. No ens ha d’estranyar, doncs, que Fuster reflexione alhora o paral·lelament sobre el grau d’acompliment dels homes i dels pobles. Es tracta de dues exigències supremes que, de més a més, són complementàries. «Està arribant», escriu, «el moment en què cada home, cada grup social, cada “poble” es plantegi –i plantegi als altres– el problema de la seva plenitud». I tot seguit radicalitza la qüestió: «desalienar-se –continuo amb el vocabulari en voga– és la plausible consigna: desprendre’s de traves i pressions que impedeixen a un de ser un mateix, home o poble». En aquestes dues frases es troba, crec, formulada in nuce la posició de Fuster, tant pel que fa als homes com –és el punt que ara ens interessa– als «pobles». En tots dos casos hi ha pel mig una «alienació» que no és més que una altra manera de parlar d’«inhumanitat». Del que es tracta, però, és d’abolir-la, de desprendre’s de les «traves i opressions» que ella estableix en les relacions humanes impedint a cada u de ser «un mateix».

Per a Fuster encara hi ha molts «pobles», en el cas d’Europa moltes «nacions» –ja que la «nació», segons ell, és una formació històrica específicament europea–, que es troben en una situació de submissió a altres de més poderosos. En aquest sentit fa un repàs de la situació a Europa entre el segle XV i Napoleó. Per una banda, diu, hi ha pobles «excel·lits», és a dir, «complets» o «en via d’acomplir-se en el seu destí normal de poble»; per l’altra, hi ha pobles «frustrats» I, en conseqüència, «incomplets, inacomplerts». I posa França com a exemple de poble excel·lit i els Països Occitans com a exemple de poble frustrat. En cap, però, d’aquestes dues modalitats no es trobava el poble de Fuster. Que els Països Catalans –la seua nació– no constituïen un poble excel·lit era obvi, ja que es trobaven dins una òrbita estranya; que no eren un poble frustrat també era evident, ja que «tampoc no vam ser una comunitat destruïda o apagada».

Quan el «nacionalisme» pren volada al segle XIX, tot i que estàvem en millors condicions que altres pobles –més apagats que nosaltres– no vam saber o no vam poder, com alguns d’ells, plantejar enèrgicament el problema de la nostra «plenitud». Queda, doncs, pendent, ara per ara, la possibilitat de ser –amb altres pobles més– un poble excel·lit… Fuster constatava aquest fet –mai no va deixar d’insistir-hi– amb lucidesa, dolorosament. L’humanista com a tal, que reivindicava la plenitud de tots els pobles, havia de reivindicar necessàriament –i d’una manera més aguda– la del seu propi país perquè s’hi trobava arrelat. L’humanista esdevenia així –les dues coses estan dialècticament implicades– «nacionalista». Amb el benentès, però, que el primer component és essencial, mentre que el segon és derivat i accidental, imposat per les circumstàncies. Per això declararà:

a tot estirar sóc «nacionalista» en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió.

Fuster, però, preferiria no haver de ser nacionalista. Si ho havia de ser era malgré lui: «són molts els homes del món –ai! a la mateixa Europa i tot– que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho». Els altres són, en la seua terminologia, els «jacobins», els qui impedeixen, amb el seu nacionalisme, que els pobles puguen ser en llibertat el que són. «Hi ha», diu, «una “alienació” nacional: un truc infame i coercitiu, mitjançant el qual un poble queda sotmès a un altre poble, i es troba “hipotecat” en l’arrel mateixa de la col·lectivitat.» El jacobinisme de l’«Estat modern» ha estat l’instrument útil i eficient d’aquesta mena d’«alienacions». En última instància, Fuster pensa que «la submissió nacional comporta la submissió econòmica», però que encara subsisteixen «les restants i ignominioses subjeccions i imposicions que priven a una comunitat el just i saludable desenvolupament de la seva vida pròpia». I afegeix –i ara veiem més de cara el «nacionalisme» fusterià–: «en l’ordre de la cultura, aquestes espècies de vexacions són ben visibles i, en general, és des d’aquest angle que es desperta i excita la voluntat reivindicatòria». Fuster, doncs, és «nacionalista» en tant que reivindica el dret de la seua col·lectivitat a viure plenament, és a dir, sense traves, amb llibertat. Però, alhora, és «antinacionalista», en la mesura que veu en el nacionalisme una ideologia alienant, una font d’aberracions, d’extorsions i d’opressions, posades en marxa, eficaçment, a través dels aparells de l’Estat. De fet, diu, «el “nacionalisme” és com una fimosi torturadament inflamada de la “nacionalitat”». El nacionalisme és bel·licós, amb himnes, amb banderes i amb visques –que és com Fuster no vol que siguem nacionalistes–, amb ingredients irracionals, xovinista i xenòfob…

Però també s’ha d’encarar Fuster amb els antinacionalistes que sovint són, diu, uns nacionalistes camuflats d’europeistes, de cosmopolites o d’internacionalistes. Tots invoquen d’una manera o altra l’universalisme i la humanitat enfront dels nacionalistes –el lector farà bé de llegir atentament l’anàlisi que fa Fuster d’aquest tema en un paper del seu Diari, inclòs en aquest volum. Hi ha, diu, una «maniobra que s’oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot», perquè no és més que l’«astúcia d’un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre, en la seva subsistència o en la seva expansió». Recordaré, ara, algunes de les seues consideracions sobre el cas del cosmopolita que afirma, per principi, que:

el seu país de naixença o el seu país d’adopció, és ja l’encarnació suprema i intocable dels mòduls i de les intencions ecumènics; a tot estirar –es tracta sempre de nacions importants– estenen el privilegi a d’altres països igualment grans.

Però la resta del món «és menyspreada com si fos pura tossuderia agresta, rural, obcecada». El seu país té –com diu en un altre paper inclòs també ara en aquest recull– la patent de la universalitat. La universalitat, però, afirma Fuster «no la dóna el vehicle ni la tribuna: la llengua o la capital». Això no és més que un prejudici, ideològicament interessat. Perquè sembla que com més gran és un país o una ciutat, o com més parlants té una llengua, més universals són, cosa a la qual no tenen dret les minories nacionals, amb les seues respectives, i petites, llengües… Afirma que:

Indiscutiblement, hi ha una forma de civilització que és «la» universal, i el grau d’universalitat d’una obra o d’un pensament recolza en continguts objectius. Però tot això no té res a veure amb la «localització» geogràfica o social dels fets i de les realitzacions.

El que ell, doncs, reivindica és una espècie d’«igualtat en la universalitat».

Per tal d’aclarir una mica més aquests punts, crec convenient recordar les consideracions que va fer Fuster a propòsit de l’antinacionalisme d’Eugeni d’Ors, un antinacionalisme que professà fins al 1936. D’Ors declarava que ell havia bastit la seua obra en lluita «contra dos nacionalismes antagònics». Mentre va ser Xènius tractà de situar Catalunya en una línia d’universalitat. En aquesta direcció intentà la recuperació espiritual de la societat catalana. El seu antinacionalisme no constituïa, aleshores, a l’ombra de Prat de la Riba, cap obstacle per a continuar sent nacionalment català. «Un antinacionalisme noble –diu Fuster– només tenia un sentit honest quan es professava des de dins de la pròpia nació.» Aquestes ratlles deixen ben clar en quin sentit es podria parlar de l’antinacionalisme de Fuster i en quin sentit aquest es diferencia del de d’Ors. «Aquest s’enganyava», diu, «si pensà que en la seva lluita contra els nacionalismes» –contra els dos que li afectaven més de prop– «era indiferent situar-se darrera la trinxera d’un o d’altre dels contendents. Entre nosaltres hauria seguit sent antinacionalista contra els nostres nacionalismes i contra els nacionalismes de l’altra banda. Però, passant-se’n a l’altra banda, es feia còmplice d’aquells nacionalistes.» Fuster es volia i es pensava antinacionalista, però amb els seus, entre els seus paisans, des de dins de la «pròpia nació». I com que assumí radicalment la seua condició nacional no tingué més remei –dins d’uns límits molts estrictes– que ser «nacionalista» i, per tant, còmplice –distanciat i crític– dels nacionalistes del seu propi país. L’antinacionalisme de d’Ors acabà en una deserció, posant-se precisament al costat del nacionalisme espanyol –jacobí i opressor. El de Fuster es traduí en un compromís permanent i profund amb el seu poble. Ell no es va limitar a proclamar-se antinacionalista i a abandonar el país a la seua sort. Això vol dir que no va ser un antinacionalista que es mirà els toros des de la barrera, sinó que va baixar a l’arena per participar activament en el procés de recuperació de la nació a la qual pertanyia. La perspectiva que va adoptar va ser una perspectiva civil –l’aspiració a la normalitat en tots els aspectes. Per això, juntament a les seues declaracions de principi, o les seues preses de posició generals, va dedicar tot un bloc de la seua obra a pensar el seu poble com la nació dels Països Catalans. Tota una permanent i tensa meditació per a examinar quina ha estat la nostra trajectòria històrica, quins problemes hem tingut i tenim, què som i què podem ser. És per aquest cantó –per aquesta dedicació seua, nacional– que Joan Fuster pot fer la impressió de ser un «nacionalista» integral.

D’acord amb totes aquestes consideracions crec que el títol, bastant adequat, que es podia posar a aquest recull de textos fusterians és el de Breviari cívic. Els papers fusterians que hem triat són papers precisament cívics –terme que ens estalvia el de nacionalistes. D’altra banda, constitueixen una meditació, un examen de consciència general, un breviari, sobre els nostres problemes com a poble, com a poble a mig fer, que hauria d’acomplir-se amb plenitud. Aquest punt de mira, bàsicament ètic –cívic–, és el que ha inspirat la selecció d’aquests textos. En aquest sentit, tot i que amb aquest criteri es podria fer un recull molt més ampli i exhaustiu, no hem inclòs, per exemple, cap fragment de Nosaltres, els valencians, ja que es pot trobar fàcilment a les llibreries. De més a més, és un llibre que cal llegir integralment perquè està estructurat d’una manera unitària i coherent. I encara, per acabar de justificar-ne –si és que cal– l’exclusió, cal dir que altres papers, que sí que hem incorporat a la tria, ja insisteixen en els punts essencials pel que fa a la temàtica més estrictament nacional –i no històrica o literària–, que és la que hem tingut especialment en compte. El lector tampoc no hi trobarà textos tan famosos com Ara o mai per raons similars. El que hem tractat de fer amb aquesta antologia és posar en relleu de la manera més sistemàticament possible les idees generals de Fuster sobre la qüestió nacional. Ell és un escriptor que especula sobre un tema a propòsit d’una anècdota o altra. Per tant, no és normal trobar textos exclusivament «teòrics». La teoria es troba sempre implicada i imbricada amb altres components –fets– més concrets i particulars que li serveixen per a posar en marxa les seues reflexions.

El llibre està estructurat en tres parts. La primera –«Nacions i nacionalisme»– està subdividida en tres seccions: a) problemes generals a propòsit de les nacions i dels nacionalismes; b) les posicions fusterianes contra el nacionalisme espanyol; i c) l’examen concret –amb estímuls cívics– de la nostra problemàtica nacionalista i autonòmica.

La segona part està centrada en la reflexió fusteriana sobre els Països Catalans, una reflexió que va des de l’intent de pensar i construir un marc nacional –català– contra els particularismes històrics, fins a examinar els problemes que genera entre nosaltres la presència d’una altra cultura com la castellana que s’interfereix en la identitat nacional catalana.

La tercera part està dedicada a la temàtica valenciana i als problemes més específicament valencians. Un bloc de papers «destinat (sobretot) a valencians», per dir-ho aprofitant el títol d’un dels seus llibres.

Aquests apartats, però, són ben mirat talls, ja que Fuster parla, per exemple, moltes vegades dels Països Catalans a propòsit de problemes valencians, o se centra en aquests sense oblidar mai la premissa major dels Països Catalans. Fins i tot a la primera part, que, repetesc, tracta de les nacions i dels nacionalismes en general, sempre hi trobem més o menys implícitament el problema nacional dels catalans.

Finalment, no vull acabar aquesta introducció sense donar les gràcies a Joaquim Molas, no sols per haver-me suggerit el títol d’aquest volum, sinó perquè m’ha orientat amb indicacions molt útils a l’hora de pensar-ne l’estructura.