Читать книгу Fuster, una declinació personal - Josep Iborra - Страница 13

El 1962 Joan Fuster va gosar dir «nosaltres els valencians». Era una fórmula –títol i tema del seu llibre– subversiva. Perquè, en la seua aparent trivialitat, comportava una ruptura, una novetat en la manera de parlar els valencians d’ells mateixos. La seua audàcia fou passar de la tercera persona plural i indefinida a una primera persona del plural, clara i rotunda. Hi havia, és clar, abans, un «nosaltres», però incoherent, circumstancial o anecdòtic: insubstancial. En el llibre de Fuster, en canvi, es constituïa –ens constituïa– en subjecte i, alhora, en objecte del seu discurs. Dir «nosaltres, els valencians» era, d’entrada, una presa de posició insòlita: la voluntat i la decisió de prendre la paraula en tant que valencians i d’autoafirmar-s’hi. Fins aleshores, els valencians no n’havien sentit el dret ni la necessitat.

Amb el seu «nosaltres» Fuster capgirava tota una situació caracteritzada per la dimissió i l’ofuscació dels valencians a l’hora de pensar-se i dir-se. En enunciar-lo i anunciar-lo, inaugurava la possibilitat d’un nou subjecte i, per tant, la possibilitat d’un nou discurs. De moment, però, quan el llibre va aparèixer, aquest «nosaltres», assumit només per una minoria, era un «postulat». Apuntava, però, a tots els valencians, els invitava a sentir-s’hi col·lectivament implicats, a deixar de ser un subjecte alienat per a identificar-se en un «nosaltres» clarament militant.

Ho he dit en un altre lloc. Nosaltres, els valencians és el nostre Discurs del mètode, perquè és un examen de consciència de la nostra peripècia col·lectiva, un intent d’analitzar tot allò –confusions i dubtes– que ha desviat els valencians de la possibilitat de reconèixer-se i retrobar-se en aquest «nosaltres» i, per tant, d’autoafirmar-s’hi. Independentment del valor de les seues tesis i les seues hipòtesis, dels seus plantejaments i de la visió personal dels nostres problemes, el que hi resta sòlid, incommovible, és aquesta «prova» d’un «nosaltres», que mai no acabem d’aclarir i de dur a terme en plenitud, però que no ha deixat de tenir una gran càrrega cívica i unes virtuts estimulants, «salvadores» i «creadores».

Moltes coses s’han fet en aquest sentit, a pesar de tantes maniobres i manipulacions en contra. «Ells» –com diria Fuster– no han parat, ni paren per tal de frustrar una col·lectivitat amb decisió de futur. De moment, «nosaltres» encara defineix només, de fet, un espai de resistència, una trinxera, un combat.