Читать книгу Fuster, una declinació personal - Josep Iborra - Страница 12

El punt de partida de Nosaltres, els valencians i de molts papers que ha escrit Fuster sobre la temàtica valenciana, es troba en el reconeixement, com un fet, de «la nostra feblesa» com a poble, en la convicció que «som un poble anòmal», que hi ha «una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva». El racionalista Fuster, però, està convençut que:

les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes, sinó que tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarquies també tenen llur part.

El treball de Fuster respon a aquest plantejament: la seua enquesta es remunta als «orígens» de la nostra realitat col·lectiva, la genealogia de la qual ha tractat de resseguir i aplicar en el seu llibre.

Aquesta manera d’encarar-se amb la història dels valencians era una novetat en el camp de la nostra historiografia. La romàntica no va passar d’una visió retòrica i superficial del nostre passat. «Convindria analitzar», ha escrit Fuster, «per què va ser tan breu i pansida la “història” dels nostres romàntics, llevat de don Vicent Boix». La posterior es va perdre en recerques particulars de dades. Una tasca, diu Fuster, «llarga i evasiva, magnífica quant a resultats d’arxiu», però desproveïda de nervi, mancada d’hipòtesis destinades a raonar el nostre passat com a poble diferenciat. Els mancava, a tots aquests historiadors, el parti pris, la «decisió de futur»: mirar el passat amb la intenció d’explicar el present, la nostra frustració col·lectiva. I fer-ho amb una voluntat de superar-la. Patien, en definitiva, d’una «deplorable, indecorosa miopia nacional».

I com que no sentien la necessitat d’una història «militant», els atreia més un passat llunyà –mite o document– que no la història més recent de la seua societat. La van defugir –eren coherents, sense adonar-se’n, amb ells mateixos–, i es van refugiar en un passat que consideraven mort i, per tant, no perillós, o no inquietant: «tant com els encantava tot el que fos medieval els horroritzava tot el que era contemporani».

En aquestes condicions, amb aquesta perspectiva, no era possible la consciència, l’evidència, de cap «problemàtica». Ni necessitaven, naturalment, cap hipòtesi per a explicar-la. De fet, no buscaven res perquè no en sentien la necessitat. Cap pregunta decisiva no mobilitzava aquests historiadors, i tot era per ells un hobby d’erudits o de retòrics, insensibles, «miops», a les qüestions reals que planteja la nostra història. Els romàntics en falsificaren la lletra; els «positivistes», l’esperit. O la invenció –la fantasia–, o l’inventari parcial.

La història dels valencians, que Fuster demanava, havia de proporcionar respostes a la nostra situació actual: havia de ser una «arma», una forma de projectar el futur. Per això, només pot ser, en el fons, política. No podem falsificar la història. Cal fer-ne un «inventari» meticulós i precís, tan exhaustiu com siga possible; el passat no es pot esquivar. Però tampoc no podem limitar-nos als resultats erudits. Ha d’haver-hi un punt d’«invenció» –hipòtesis, preguntes–, proporcionat per l’anàlisi d’un present fet amb decisió de futur. És així com l’«inventari» –les dades– s’anima i es configura en una explicació que ens pot servir.

Tot això és el que Fuster trobava a faltar a propòsit de la nostra història i el que ell tractà de superar amb Nosaltres, els valencians. Alhora monografia i manifest, aquest llibre esdevingué aviat el llibre d’una generació: la va suscitar, o «generar», perquè aquells joves dels seixanta van assumir no sols la reflexió sobre el passat d’aquest llibre, sinó també la «decisió de futur» que l’havia motivada.

Ara, al cap de vint-i-cinc anys, què s’ha fet dels fills d’aquell llibre? El panorama general ha canviat per a aquesta generació, per a un grapat, si més no, dels seus representants. En temps de la Dictadura tot els semblava possible, tot: els Països Catalans, la independència i la revolució del proletariat. Ara, en un règim democràtic, no hi ha res a fer, o ben poc, perquè la majoria –l’únic que hi compta són els vots– no vol saber res del nacionalisme ni del valencià, i encara menys si resulta que és «català». Hi ha qui se’n lamenta, com hi ha qui –i això és més trist– presumeix, en afirmar això, de la seua lucidesa. És clar, amb aquest argument –la submissió programàtica a una situació de fet, per injusta o aberrant que siga– mai no s’ha fet res que puga ser qualificat de «revolucionari», fins i tot en el sentit més modest de la paraula. Sembla que hem passat de la utopia i dels abrandats entusiasmes al conformisme total. Ni una cosa ni l’altra es pot trobar en Nosaltres, els valencians. Fuster no ha estat un demagog, sinó un pedagog que mai no s’ha cansat de recordar als entusiastes que no tot és bufar i fer ampolles. Al contrari, ha insistit en el valor de la paciència i de la continuïtat. Ho sabran veure, això, les noves promocions? Com llegiran aquest llibre, si arriben a llegir-lo?