Читать книгу Fuster, una declinació personal - Josep Iborra - Страница 14

L’aparició de Nosaltres, els valencians el 1962 va ser un fet, paradoxalment, inactual. Els valencians es trobaven molt lluny dels plantejaments i de les exigències que Fuster formulava en el seu llibre, s’ignoraven, feia temps que havien perdut la seua memòria històrica i feia temps que, cada vegada més ràpidament, perdien la seua llengua parlada. Escriure-la no entrava en el seu cap. Tampoc no tenien un nom inequívoc per a autoanomenar-se ni en sentien cap necessitat. Tant se’ls en donava «región valenciana», «Levante», «València», «Regne» o «Reino». València tenia administrativament tres províncies i ningú no qüestionava aquest plantejament, perquè no se sentien un sol poble. Cada u anava a la seua i tractava de resoldre els seus problemes personalment o sectorialment. Però mai no eren problemes dels valencians com a poble. Naturalment, la llengua no representava cap problema. Les qüestions econòmiques tampoc no eren enfocades globalment. Hi havia un punt de mira valencià, una mena de patriotisme rutinari, però estava limitat a temes folklòrics i tradicionals.

Aquesta visió i aquest comportament col·lectiu és precisament el que el llibre de Fuster qüestionava. I ho feia començant pels orígens, repassant la nostra història, els nostres dèficits col·lectius en tots els àmbits, els nostres conflictes, les nostres ignoràncies i les nostres confusions. Anava, per tant, contra el corrent dominant. Les preguntes què som –què eren els valencians– o què podem ser, constituïen una dissonància en l’ambient general perquè ningú, llevat de quatre gats lletraferits, no se les plantejava. No tenien cap sentit per al conjunt dels valencians, víctimes dels seus automatismes provincials i del silenci sistemàtic que la classe dirigent valenciana i els seus intel·lectuals mantenien davant els seus paisans. Tot estava bé i no hi havia cap problema. De sobte, es publicava un llibre en què els valencians apareixien com un gran problema, com un sistema de problemes, perquè «tots» anaven lligats. Allò no era intel·ligible per a la immensa majoria dels valencians. I alguns es van preocupar deliberadament d’evitar que els valencians poguessen reaccionar gràcies al llibre. Premsa i escriptors locals no sols no van voler acostar l’obra de Fuster als valencians, sinó que la van atacar i van muntar un escàndol. I no pel que deia el llibre, cosa en què no van entrar. Simplement, van declarar que Fuster era antivalencià. La maniobra va ser afavorida perquè al mateix temps apareixia El País Valenciano. Fuster hi havia escrit algunes frases que fora de context semblaven que expressaven menyspreu pels valencians. Els valencians van caure en la trampa i no van llegir cap dels dos llibres. No van llegir Nosaltres, els valencians, que estava en català –en valencià culte. Però l’altre, que estava en castellà, tampoc. Els interessats a mantenir els valencians en la seua situació provinciana, desmemoriada, insolidària i, en el fons, ara sí, antivalenciana, van guanyar de moment la partida. Els valencians no havien de tornar a ser un poble històricament i culturalment definit i diferenciat. Per a ells, com més castellanitzats i desvertebrats, millor.

Però el llibre anà obrint-se camí i fent forat. No en la societat valenciana oficial i adulta, sinó en els joves que, per raons d’edat, estaven més inclinats a la crítica i van ser més receptius al llibre. O en els qui ja estaven predisposats a favor seu, ja que hi havia una minoria valencianista. Aquesta va créixer i es va estendre gràcies, en gran part, al llibre de Fuster.

Amb el temps, Nosaltres, els valencians esdevingué, ara paradoxalment també, més actual. Un sector cada vegada més ampli dels valencians ja eren capaços de posar-se a l’altura de les exigències del llibre, del seu sistemàtic examen de consciència i de fer-lo seu. Ara, al cap de 30 anys, s’han fet moltes coses, sobretot, en el pla cultural. Al llarg de 30 anys, la influència de Fuster ha estat més forta i més àmplia. A mesura que el llibre guanyava lectors es feia més actual, més contemporani: un punt de referència inexcusable.