Читать книгу Fuster, una declinació personal - Josep Iborra - Страница 15

El tòpic ha prosperat: hi ha, s’ha dit, en l’obra de Joan Fuster una dualitat clara. Per una banda, hi podem trobar un bloc de papers que per la seua temàtica –universal, «humanística»– i per la manera lliure i amena amb què l’ha tractada, encaixen perfectament en la categoria de l’assaig. Llibres com Diccionari per a ociosos, L’home, mesura de totes les coses, El descrèdit de la realitat –per citar-ne alguns dels més llegits– en serien una bona mostra. Per una altra banda, el bloc d’escrits destinats a reflexionar sobre la nostra realitat col·lectiva: estudis, monografies, pròlegs o textos «doctrinals». Naturalment, Nosaltres, els valencians en seria el títol de referència inexcusable.

Aquesta dualitat es troba, de més a més, reforçada per una altra que ha estat formulada, tot incidint en l’autor de l’obra, com una oposició. Segons aquest punt de mira, hi ha el Fuster «assagista», brillant, divertit i, sobretot, escèptic, que se’n fot de la música i de qui la toca. L’altre Fuster, en canvi –ocupat amb la nostra història i els nostres problemes–, se’ns presenta com un intel·lectual profundament lligat al destí de la seua comunitat, com un militant que no ha estalviat esforços per tal de promoure la consciència nacional dels valencians… Com lligar una cosa i l’altra? Com és possible, alhora, un Fuster «escèptic» fins al moll dels ossos i un Fuster embarcat en una «causa» que, de més a més, sembla perduda? Per a alguns dels seus lectors, això ha constituït un motiu de perplexitat. Un d’ells –Josep Vicent Marqués, crec– l’ha formulada amb una paradoxa: «Joan Fuster és un escèptic que creu en el País Valencià».

Sobre aquesta base es pot justificar la tria d’un Fuster o altre. Hi ha qui s’interessa, sobretot, per «l’assagista», i «passen» de Nosaltres, els valencians. I a l’inrevés: algú ha dit i escrit que els papers fusterians d’«idees» l’angunien i que prefereix l’altre, l’historiador… Amb una raó o altra –les reaccions, naturalment, són molt variades– hom evita d’encarar-se amb l’obra de Fuster com un sol bloc.

Pense, però, que no veure l’opus fusteria com un tot únic és un greu equívoc, que no permet una justa comprensió de l’«assagista», ni de l’historiador o el «nacionalista». El Fuster del Diccionari per a ociosos no és més «escèptic» que l’autor de Nosaltres, els valencians, ni aquest més «creient». I el seu «nacionalisme», ben entès, no és una altra cosa que una pura derivació de la seua idea de l’home, tal com es troba expressada en els seus «assaigs», començant per un de ben primerenc com Les originalitats. No és ara, però, el moment d’entrar en aquest punt. L’objecte d’aquesta nota és situar Fuster en la perspectiva que el defineix, essencialment, i unitàriament, com a assagista.

Tot Fuster –els «dos» Fusters– es troba, en el fons, en aquesta proposta que fa als lectors i que en ell constitueix un propòsit permanent: «desalienar-se». Aquesta és, ens diu, la «plausible consigna: desprendre’s de traves i pressions que impedeixen a un de ser “un mateix”, home o poble». La seua obra és això, precisament: una temptativa obstinada, un assaig renovat de posar en pràctica aquesta exigència. El que hi compta, doncs, no és tant la forma que utilitza com l’actitud intel·lectual i moral que s’hi revela. L’aforisme i l’«assaig», l’article de diari i la monografia, el discurs «cívic» i la presentació d’un pintor, no són sinó figures diferents d’una mateixa voluntat d’examinar la consciència que té d’un tema qualsevol, de mesurar-se amb la seua mesura davant un fet humà, ètic o estètic, polític o social.

El que importa en aquesta operació seua –pacient i meticulosa– és el que puga tenir d’higiene mental: alliberar-se de les «traves i pressions» que neguen o mistifiquen el que l’home és –el que «un mateix», «home o poble», és.

L’escèptic Fuster –com tot bon escèptic– és un apassionat de la «veritat». No de la que escriuen en lletres capitals els ideòlegs, sinó de les petites «veritats», que, així i tot, sempre seran provisionals, aproximades. Joan Fuster les cerca, s’hi acosta tant com pot, «sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentir». I sempre cautelosament, interrogant pam a pam –sense «precipitar-se», com volia Descartes– un fet o un mot. Si es mostra tan cautelós i suspicaç és, senzillament, perquè vol «encertar». I «encertar» –ho ha escrit «contra Unamuno»– amb la convicció que no hi ha res més pedestre que una «veritat». I Fuster s’hi apunta: la «consigna» era –ho torne a recordar– «desalienar-se», veure l’home, veure’s un mateix, sense grans il·lusions, sense dogmatismes ni sublims idealismes, sense escamotejar-nos la pura i estricta realitat. El bon sentit no és sinó el criteri que proporcionen, «combinats», la raó i els sentits: «la resta és pura fantasia». Contra les grans pretensions, en qualsevol ordre, Fuster es vol «raonable», i es fa fort en la seua llibertat de pensament. Aspira a conservar la «disponibilitat permanent» de seguir la seua enquesta, el seu examen de les coses.

Això, crec, singularitza Fuster en el panorama actual de l’assaig. El singularitza perquè el que hi domina és l’esperit de sistema i el verbalisme. Una gran part dels llibres que avui circulen són producte o subproducte d’això que en diem «ciències humanes», de les diferents «escoles» que s’imposen de tant en tant com una moda. En l’evolució intel·lectual de Joan Fuster, hi trobarem, al llarg d’aquests trenta anys seus d’escriptor, el refús a deixar-se fascinar per les grans novetats intel·lectuals que s’hi han produït. Començant pel regnat de Sartre i, passant per Lukács, Marcuse i, ara, l’estructuralisme. Fuster ha intentat de mantenir-se lúcid, desconfiat, i s’ha oposat a l’entusiasme general amb una objecció decisiva, pertinent, tot i que mal rebuda pels més fervorosos. A la fi, però, quan la intoxicació de la moda ha passat, ha resultat que, en el fons, tenia raó. Encara més, d’aquestes novetats, n’ha tret més rendiment que els qui, fascinats per elles, han acabat abandonant-les per unes altres. Ell, en canvi, fidel a ell mateix, als seus «criteris», ha pogut triar el que hi ha trobat d’útil, i ha continuat així la seua temptativa d’anar «articulant» els seus judicis, en «l’esforç de judicar els altres».

Perquè és un escriptor amb aquesta voluntat de judicar lliurement, té horror a les etiquetes, a les abstraccions, al llenguatge de la càbala, tan característic de la «intel·ligència» del nostre temps, hipotecada per una logomàquia sistemàtica. Fuster, en canvi, es val d’un llenguatge brillantment domèstic. En aquest punt recorde una observació d’Emmanuel Berl, quan, oposant-se a l’argot d’escola, deia que no hi havia per què utilitzar –hegelianament– el mot «positivitat», quan el que s’hi vol dir és, senzillament «civilització». A Fuster encara li pot semblar pretensiosa aquesta paraula. Ell en dirà, per exemple, l’«aspirina»…

El seu horror al sistema i al caos, a l’abstracció i a l’irracionalisme –a la desmesura–, és una constant en la seua obra. Contra tot el que entreté una falsa idea de l’home i de les seues possibilitats, contra el que conspira contra les virtuts modestes –i, per tant, diu, «insòlites»–, Fuster s’hi fonamenta, perquè tenen una eficàcia i una utilitat reals, i proposa un ideal de «normalitat». Això no és «rebaixar» l’home, sinó retornar-li’n la dignitat. Tractar d’elevar-lo, sense cap base, és senzillament mistificar-lo i, per tant, degradar-lo.

Fuster, esprit fort, s’hi refusa. És la gran lliçó que, en solitari –i confortat pel seu Montaigne–, ha intentat aprendre.