Читать книгу Fuster, una declinació personal - Josep Iborra - Страница 9

«Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.» Aquesta adaptació irònica –una declinació personal– de la cèlebre frase de Protàgores és un dels aforismes, el segon, que Joan Fuster publicà el 1960 amb el títol de Judicis finals. Formulat com una boutade, sembla que siga, només, una «ocurrència» brillant, que podríem suprimir perquè no és especialment rellevant a l’hora de plantejar el sentit general de l’opus fusterià. Però crec, al contrari, que aquest aforisme constitueix una frase clau de la seua obra, perquè hi podem trobar l’orientació cardinal de la personalitat de Fuster i també la manera, l’estil, amb què l’ha expressada. Tant és així, que podria servir-li, crec, de tarja de presentació davant els seus lectors o d’epígraf general de la seua producció literària. El comentari d’aquest aforisme ens pot servir com a punt de partida per a acostar-nos a la figura d’aquest escriptor, l’assagista més important –com s’ha reconegut– de la literatura catalana del segle XX

Per començar, caldria rebatre una possible manera d’interpretar malament la boutade de Fuster. El primer malentès a què podria donar lloc fóra veure-hi el propòsit de constituir-se en subjecte exclusiu i excloent a l’hora de parlar de les coses, «de mesurar-les». I, en conseqüència, creure que tracta d’autoafirmar-se per damunt, o al marge, de tot i de tots. N’hi ha prou, però, amb llegir l’obra de Fuster, qualsevol text, per a veure que no és així: el que hi trobarem, en realitat, és la presència d’una personalitat, irònica i lúcida, que fa un esforç permanent per parlar amb el major rigor i la major precisió de les coses. A més d’això, el mateix Fuster ha tractat temes i problemes que permeten situar com cal, d’una manera adequada, l’aforisme que ens ocupa. En aquest sentit, un dels textos majors és el que va escriure quan, el 1952, arribava a la ratlla dels trenta anys i que va publicar, el 1956, amb el títol de Les originalitats.

Aquest assaig tracta temes relacionats amb l’estètica i té com a punt de partida «l’obsessió d’això que anomenem originalitat». Tots, diu, busquem afirmar i subratllar la nostra personalitat i, fins i tot, de similur-la. El que hi compta, sobretot, és ser diferents dels altres i que se’ns reconega aquesta diferència: «Totes les exhibicions semblen factibles i lícites en aquest designi». Aquest paroxisme de la singularitat empenta l’artista i l’escriptor a buscar un estil exclusiu que no s’assemble al de ningú.

Davant d’aquest fet tan típic de la nostra època, Fuster –el Fuster, no ho oblidem, que s’ha proclamat mesura de totes les coses– reacciona críticament amb una sèrie de consideracions per tal d’explicar-lo històricament i, també, de qüestioner-lo amb algunes objeccions. Ara no puc resumir la seua argumentació, molt minuciosa i matisada. Em referiré, només, a la idea de la personalitat que hi proposa, ja que té un abast més general que l’estrictament estètic. És una idea que es troba en l’extrem oposat a la de l’home contemporani que, atrapat per l’ànsia de singularitzar-se, s’esforça a convertir «la solitud en què se sent, el simple fet de la seua existència, en un valor, potser en l’únic valor».

Fuster s’hi oposa tot partint –i sembla una paradoxa– de la realitat mateixa que critica, però reduint-la a les seues justes proporcions, rectificant-la i, fins i tot, capgirant-la. Per a fer això, apel·la a un «postulat general» que es basa en el fet que «l’home és irrepetible», que «poc o molt, cadascú se sent distint dels altres». Aquesta consciència de ser únics se’ns apareix, afirma, «consubstancial amb l’home, gairebé com una condició d’humanitat, com la pura i estricta condició humana». Fuster, doncs, qüestiona l’afany modern de singularitzar-se invocant, precisament, el fet que hi ha en cada home, «un residu irreductible, una part irrepetida i irrepetible», la més valuosa, la més noble, de cadascú.

És aquest reconeixement el que permet Fuster d’escapar a l’obsessió de l’«originalitat». «Si ja som originals», diu, «no haurem de preocupar-nos per ser-ho sinó per evidenciar-ho.» Des d’aquest punt de vista, ja no té sentit l’obsessió actual, que apareix, més aviat, com una «histèria», justificada per les circumstàncies històriques del nostre temps, però condemnada a quedar-se en «una empresa estèril», teatral, exasperada.

Amb aquest plantejament, el punt important no és la preocupació per ser «originals», sinó l’exigència d’«evidenciar-ho». Això implica un doble esforç que remet, una altra vegada, a la saviesa dels grecs: conèixer-se i esdevenir allò que cadascun de nosaltres és. Dur a terme la nostra diferència és «el suprem principi ètic –i el suprem principi estètic». Quan Fuster, doncs, es declarsa mesura de totes les coses no fa altra cosa que fer seu aquest programa i declarar-lo: confessar la relativitat, però també el valor, de la seua mesura.

L’originalitat, la seua pròpia originalitat, és, doncs, una de les coordenades en relació amb les quals podem situar aquest aforisme de Fuster i, en general, l’orientació intel·lectual de la personalitat fusteriana, que l’aforisme resumeix. L’altra fa referència no a l’ordre moral, com la primera, sinó a l’ordre del coneixement. Fuster, que es declara mesura de totes les coses, entén l’operació de mesurar com una operació de judicar, i per tant, crítica, racional:

L’home de mentalitat crítica opina que les possibilitats de coneixement de què és titular no poden anar més enllà del que la raó i els sentits li notifiquen. Raó i sentit són, combinats, un criteri: la resta és fantasia.

Per això, després d’afirmar-se «mesura», afegirà, tot seguit, en un altre aforisme: «Propugno, però, la suspicàcia sistemàtica.» Des d’aquesta opció –racionalista «raonable» o escèptica «moderada»– s’ha encarat permanentment contra les diferents espècies d’irracionalisme o de romanticisme, perquè, diu inequívocament, «contra la raó no es pot estar». És la seua exigència permanent.

Fuster se situa, així, en la tradició dels intel·lectuals que, amb Montaigne, es pregunten que sais-je? a l’hora de parlar de les coses, de judicar-les, sense tenir la pretensió de la veritat. D’aquest escepticisme, que cal practicar i no simplement professar, Fuster ha dit que li agradaria escriure’n una mena d’«apologia». En l’article corresponent del Diccionari per a ociosos, n’anticipa alguns punts. Els aniré recordant al llarg d’aquesta nota perquè defineixen les diferents facetes de l’orientació –escèptica– de Fuster. La primera fa referència a l’aspecte intel·lectual:

Els escèptics són sempre –i per definició– persones raonables i enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó i per això solen tenir raó. O dit d’una altra manera: dubten i encerten.

A ell, el que li importa –ho ha dit, per exemple, contra Unamuno, que afirmava: «Más vale desbarrar con ingenio que acertar con ramplonería»– és encertar, per trivial que puga resultar això. No encertar o, millor dit, no proposar-s’ho, és voler el fracàs en l’ordre del coneixement, com voler inventar-se una «originalitat» ho és en l’ordre moral.

Aquestes són, crec, les dues coordenades que poden ajudar a definir la posició intel·lectual de Fuster. Cal considerar, encara, com –i sobre què– ha pensat i escrit. Recordaré ara un altre punt de l’«Apologia» que fa referència a l’aspecte literari: «L’escepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb l’oratòria –sagrada o profana– i amb la metafísica…». Fuster, doncs, posat a escriure, tria la forma literària que li convenia, l’assaig, perquè era la que responia millor al seu programa –escèptic, racionalista– de mesurar les coses, de preguntar-se a propòsit de tot –humà o diví– que sais-je?

«Per a mi», diu, «escriure constitueix una operació d’autoexamen: de revisar-me les idees, els entusiasmes, els recels, els interessos, les accions, les malícies.» En aquestes condicions, l’assaig no pot ser altra cosa que una «temptativa» o una «provatura», una forma de posar-se a prova, perpètuament, reiteradament. Per això, tal com Fuster l’entén, l’assaig serà provisional i parcial, «amb el menor èmfasi definitori ni assertiu».

En l’obra de Fuster, aquesta temptativa perpètua es presenta amb diferents formes literàries: l’article de diari i el llibre d’assaigs, l’apunt més o menys desenvolupat del seu diari i l’aforisme, l’estudi d’història literària o l’escrit «cívic» –sobre els problemes, pendents, del País Valencià i en general dels Països Catalans… Totes aquestes variants no sols responen al mateix propòsit –«opinar» sobre una cosa o altra–, sinó que tenen la mateixa estructura interrogant d’una enquesta obstinada i precisa. Hi trobem, a més, les característiques bàsiques del seu estil –irònic i enginyós, mogut i amè, cautelós i atrevit… I, sobretot, la claredat, el propòsit d’atenir-se al criteri cartesià de les idees «clares i distintes»: «Si hi ha alguna cosa que em repugne més, és semblar sibil·lític o confús.»

Tot això pel que fa a la forma literària i a l’estil. Els temes tenen en l’obra de Fuster una amplitud pràcticament il·limitada, ja que, per una banda, es tracta d’una producció molt vasta –només per als diaris, ha escrit innombrables articles– i, per l’altra, és una producció temàticament molt variada que passa per l’art i la religió, la política i la moral, la ciència i la sociologia, la literatura i la tècnica, la vida quotidiana i la filosofia… Tots els temes interessen a Fuster, que s’hi assaja d’una manera tan intel·ligent i amena que no pot deixar de fascinar els seus lectors. Ara bé, els seus escrits no tracten temes abstractes: si més no, no els tracten d’una manera «abstracta». El punt cinquè de la seua «Apologia» ens pot servir per a definir la perspectiva amb què els encara: «L’escèptic –i només l’escèptic– és sensible al temps i a la història, a l’irrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol tendència a l’abstracció». Quan Fuster «s’examina» amb una ploma a la mà, ho fa sempre a propòsit d’un tema qualsevol que, sovint, és una «anècdota» del món, de la història i, sobretot, del seu temps. Hi veu sempre un germen de reflexió, una oportunitat per a mesurar-se, per a «sotmetre l’anècdota a examen. Que sempre serà examen de consciència a partir de l’anècdota». Aquesta necessitat de parlar de «coses» –i no de «fantasies o entelèquies»–, aquesta vinculació del pensament a la realitat concreta i a la història, és un tret típic dels escrits fusterians. Ara: per trivial que siga el fet de què s’ocupen, sempre hi ha en joc una idea –una opinió o un interrogant– d’interès general que proposa a la reflexió del lector perquè la reprenga pel seu compte.

Fuster té en compte la perspectiva concreta i històrica, no sols pel que fa als temes, sinó també –ho hem vist– a ell mateix, perquè és ell, tot ell, que se n’ocupa amb una consciència aguda de la seua singularitat, del seu lloc en l’espai i en el temps. Convé afegir-hi que, a més d’això, Fuster es vol agent d’aquesta història amb els seus escrits. Per això l’assaig l’entén com «una opinió històricament circumscrita, que vol participar de la història i que hi té el seu lloc modest». Fuster no es limita a ser un escriptor que manipula fets i idees, d’una manera més o menys desinteressada o esteticista. Vol ser també un intel·lectual, un «humanista» –militant– el paper del qual es justifica, només, per la voluntat d’«agitar idees» que, com més «generals» siguen, millor acompliran la funció davant la seua societat.

Aquesta funció ens remet als aspectes moral i polític del «programa» escèptic de Fuster. En relació amb el punt de mira moral, diu en un altre punt de l’«Apologia»: «L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L’únic: no n’hi ha d’altre.» Pel que fa a l’aspecte polític, afirma que «els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen, de vegades les depuren. I res més. D’altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l’odi, a la resignació, ni a la indiferència».

Aquests dos punts –i els que ja he recordat– marquen la línia racionalista, crítica –i de combat– en què Fuster s’ha mogut com a intel·lectual compromès. En el fons, aquest esforç crític intenta examinar, per un costat o altre, la falsa consciència que ens fem de les coses i de nosaltres mateixos, denunciar les pretensions que se’n deriven i, per tant, procurar que l’home –cada un de nosaltres– no es deixe guiar per la «fantasia», sinó per la «consciència», que és, sempre, «consciència de possibilitats limitades». Aquest punt és el motiu conductor de la línia general d’argumentació que ha seguit Fuster a propòsit d’un tema o altre, contra les il·lusions i les pretensions, el fanatisme i la badoqueria, l’odi i la indiferència… Ho ha fet, com ja ho he recordat, a propòsit de la creença en la «Veritat», però en el mateix sentit s’ha manifestat davant altres formes de pretensió que tenen els homes respecte d’ells mateixos o respecte dels altres homes.

En fer-ho així, Fuster ha dibuixat l’esquema d’un humanisme que no ha deixat de combatre altres humanismes en la mesura que s’han incorporat al seu punt de mira una forma o altra de pretensió, d’irracionalisme, d’il·lusió. Fuster no ha exposat globalment la seua manera d’entendre l’humanisme, sinó que ho ha fet d’una manera circumstancial, en funció dels fets que han sol·licitat la seua atenció i de l’extensió amb què els ha pogut examinar. Això obliga a extreure la seua idea de l’humanisme de molts i diversos exàmens –assaigs, articles, aforismes, etc.–, cosa que ha de resultar, necessàriament, bastant arbitrària i poc fidel. El contingut i l’estil es troben tan íntimament lligats en l’obra de Fuster que els matisos, el llenguatge i les virtualitats dels seus escrits es perden fàcilment quan intentem resumir la seua obra. Per això, la millor manera d’exposar una idea de Fuster és citar-la literalment.

Amb tot, i encara que només siga per donar-ne una versió aproximada, intentaré de repassar els apartats més essencials de la concepció que Fuster s’ha fet de l’home, d’un humanisme que podríem qualificar d’insòlit –assentat, com el de Montaigne, en virtuts modestes i raonables, i per tant «rares»–, com podríem parlar també d’un humanisme pendent –com el dels intel·lectuals de la Il·lustració–, obert al progrés de la ciència i la tecnologia i als canvis materials i morals que comporta per a la vida i les necessitats de l’home.

En primer lloc, es tracta d’un humanisme materialista, incompatible amb la pretensió antropocèntrica que veu en l’home un ésser radicalment diferent i superior als altres animals. «Una antropologia ben plantejada ha de començar pel goril·la.» Un materialisme biològic, doncs, que encara va més enllà, ja que en el fons, diu, la vida és «mineral pur». Però la visió antropocèntrica també és incompatible amb la concepció de l’absurd, que continua conservant la pretensió antropocèntrica: com que l’home no és el centre del món, res no té sentit. Però Fuster hi objecta que:

fins ara cap filòsof, cap literat dels qui denuncien l’absurditat del món, no s’ha pres la molèstia de provar que el món, la vida, tot, estaven en l’obligació de «no» ser «absurds».

No obstant això, l’home no és una mera variant del goril·la, no és solament biologia, se singularitza per la consciència, per la història, pel seu domini –creixent– de la naturalesa. Contra els qui veuen la història, sobretot, com una aventura «espiritual», no vinculada essencialment a la matèria, a les coses, sinó als «grans homes i a les grans idees», Fuster recorda que l’home domina la naturalesa fabricant «coses» i, per això, la història de l’home és la història de les coses. Coses que satisfan necessitats i en creen de noves.

Per això està contra els humanistes que critiquen el «consum», o millor dit, el consum de la massa –perquè «ells» no han deixat mai de consumir–, que ha estat reduïda, durant segles, al consum mínim, i que ara ha començat a accedir –no tant, però, com les minories privilegiades creuen– a les coses, a més coses. Alguns moralistes solen afirmar que la tecnologia no afavoreix el progrés moral –que oposen al progrés material. Fuster els objecta que aquesta concepció exclou, per principi, «qualsevol rectificació de l’ètica imperant». El que voldrien quan parlen de progrés moral és «una intensificació de la moral tradicional». Per a Fuster, en canvi, el món dels artefactes ha obert una nova perspectiva ètica. Cal demanar «garanties» en l’ús de la tècnica, però el cert és que de la ciència, de les seues possibilitats, depèn en gran part l’humanisme pendent de Fuster: començant per la satisfacció, encara avui, de les necessitats més elementals de molta gent. La resta, les altres alternatives, que parlen de «llibertat», de «dignitat», de «drets», no passa de ser pura retòrica grandiloqüent. «Millor», diu, «prescindir d’aquesta retòrica i atenir-nos a aquesta “mediocre realitat” que és “la condició humana”. D’ella hem de treure l’humanisme pendent, un humanisme “baix de sostre”, amb electrodomèstics, farmàcia…». Trivial? Això, diu, no el preocupa. El que el preocupa és que, trivial i tot, hi haja tants obstacles per a arribar-hi.

Fuster, doncs, pensa el seu humanisme en funció de l’home corrent, que és, estadísticament, el paradigma humà, i no de l’homo universalis, el geni o l’heroi. Ni tan sols projecta la possibilitat d’un home nou en el futur, gràcies a la tècnica. Aquesta possibilitat li sembla una versió neocapitalista de l’homo universalis. En canvi, el que no fan els futuròlegs, ni els humanistes, és tractar de definir i concretar la moral del futur, que serà una moral «arrelada en les pressions objectives que el progrés anirà creant…».

Aquesta ètica nova passa, doncs, per les «coses», però també per una reivindicació igualment enèrgica del cos, contra la pretensió idealista que l’amaga, el rebaixa o el mortifica. El cos i les coses són, així, els dos pols de l’humanisme materialista de Fuster, l’hedonisme discret que demana per als homes i contra els quals hi ha tants d’obstacles. Aquests obstacles ens remeten a una altra pretensió que deriva de les relacions de producció, de les diferents formes de poder o d’opressió que l’home practica o de les quals és víctima. Davant d’aquest fet, general i permanent, l’intel·lectual no pot restar neutral o indiferent, encara que s’ha de voler independent: «ha de prendre», diu, «partit, però no s’ha de deixar prendre pel Partit».

El punt de partida de l’actitud propugnada per l’humanisme fusterià és moral: inclou el germen d’una «revolució indefinida»: sempre serà possible, diu, més justícia, perquè la injustícia retorna sempre. En aquest sentit parla d’un model d’opressió que les il·lustra totes: l’antisemitisme. L’odi tradicional al jueu és, precisament, un exemple, tenebrosament paradigmàtic, del menyspreu de l’home per l’home, perquè allò que els jueus personificaven en el context de l’antisemitisme era la condició humana, l’home.

El temps i la política han posat en evidència les diferents formes en què es declina amb més o menys virulència el paradigma de l’antisemitisme. Fuster se n’ha ocupat directament en diferents ocasions, però aquest tema –aquest punt de mira– es troba en la seua obra com un basso continuo, perquè mai no ha deixat de veure les relacions socials com un complicat teixit de «minories» oprimides: nacionals, religioses, i altres més, derivades del sexe, l’estatus econòmic, la llengua, el color de la pell… D’altra banda, cal tenir en compte que tots som, alhora, majoria i minoria, opressors i oprimits, discriminadors i discriminats… En conseqüència, Fuster ens invita –és una de les grans lliçons del seu humanisme– a no instal·lar-nos en la inèrcia culpable de la «majoria» i a defensar les minories: totes, en bloc, perquè qui n’oprimeix una, les oprimeix totes. «Totes les llibertats», diu, «són solidàries.» Com ho són també les opressions.

Fuster mai no ha deixat de combatre en els seus escrits en tots aquests fronts de la llibertat. N’hi ha un, però, que, per la seua circumstància personal –pertànyer a un poble diferenciat, políticament i culturalment oprimit–, ha tingut una importància molt gran en la seua obra: el combat, lúcid i obstinat, per les llibertats dels Països Catalans. I no en nom d’un «nacionalisme», sinó contra tots els nacionalismes…