Читать книгу Fuster, una declinació personal - Josep Iborra - Страница 19

La inauguració de la nova Casa de Fuster és tot un esdeveniment, que dóna lloc a moltes consideracions i reflexions. Ara m’agradaria de fer-ne algunes.

La casa en què Fuster va viure i treballar durant tants anys, amb uns resultats tan bons, no va ser simplement, com sol ser habitual, el seu domicili personal. Va ser, com és ben sabut, un lloc permanentment obert a uns i altres, a tots els qui s’hi volien acostar a xerrar amb ell. És una casa que té una dimensió històrica, cultural i política molt marcada. No n’hi hauria prou amb posar-hi una placa que diga només «Aquí va viure i escriure Joan Fuster», sinó que caldria afegir-hi, encara que fos amb unes poques paraules, «i hi va conviure, en amena tertúlia amb molta gent de diferents edats i orígens geogràfics, i amb diversitats d’interessos i preocupacions».

Crec que es podria fer tot un llibre –un llibre, desgraciadament, impossible– que fos la crònica d’aquest corrent continu de visites que va rebre Fuster al llarg de la seua vida. Milers d’hores hi va consumir, en aquesta caseta quilomètrica, cosa que no li va impedir escriure i publicar sense parar. El balanç final són milers de planes que ara –una altra circumstància feliç– s’han començat a recollir amb l’aparició del volum primer de l’Obra completa.

No crec que Fuster considerés perdut tot aquest temps que va dedicar a la conversa i al diàleg amb els altres. Tampoc nosaltres. Perquè aquestes innombrables tertúlies que moltes vegades duraven hores, no eren, només, per passar l’estona divertidament entre cigarreta i cigarreta, i entre glop i glop de qualsevol beguda. Aquest component existia, tot estimulant el col·loqui, però, en el fons, amb bromes o sense, hi havia pel mig moltes més coses i més decisives: un treball literari, una monografia, una tesi que algú portava entre mans; una iniciativa cultural o cívica a favor de la recuperació col·lectiva dels valencians; una invitació perquè Fuster parlés en un lloc o altre; problemes i conflictes que es presentaven sobre la marxa… No cal que m’allargue. Una gran part del que s’ha pogut fer en les últimes dècades de la nostra història ha passat, si no ha començat, d’una manera o altra per aquesta casa.

De tots és ben coneguda la frase anònima, però repetida, que casa Fuster era el pub més barat de Sueca. Val a dir, però, que era un pub ben curiós i complex, perquè funcionava, al mateix temps, com un seminari informal, sempre renovat i actiu, que va tenir una dimensió pedagògica en el sentit més ampli de la paraula. Fuster, d’una manera anticonvencional, lliure, oberta i amena, hi era «mestre», entre cometes, perquè no pontificava, perquè dialogava o monologava o contava coses com a amic de l’altre, que esdevenia un amic seu i no un «deixeble», entre cometes també.

Aquesta dimensió pedagògica, tant en un sentit polític com cultural, és una de les coordenades de la història d’aquesta casa.

Posats a precisar el caràcter fonamentalment educatiu d’aquestes tertúlies incessants, es podria formular amb una frase que és un incís –com un aforisme– d’un text seu: «contra la raó no es pot estar». Aquesta declaració negativa és la manera més ajustada, més precisa i menys sotmesa a equívocs, d’entendre el seu «racionalisme». Hi afirmava una impossibilitat, intel·lectual i moral contra la raó: no es pot estar, i subratlle «estar». Aquesta és la pedra de toc de la seua actitud positiva, estable, realista.

Doncs bé, tot el treball de Fuster, en tots els àmbits en què s’ha desenvolupat, és un exercici permanent per estar amb la raó i no en contra. I això no vol dir creure, d’entrada, que un té raó, sinó, més aviat, de tractar d’estar amb ella, perquè només així es pot estar. Cal, doncs, detectar les incomoditats, les inestabilitats, les confusions que comporta l’actitud oposada. Detectar-ho en un mateix –i això és «examinar-se»– i detector-ho en els escrits, en les paraules, en el comportament dels altres.

És en aquesta direcció que Fuster volia encaminar sempre la seua obra i la seua conversa en aquesta casa, i en altres llocs. N’era la premissa major. Ell s’hi volia atenir i volia que ho feren també els seus interlocutors. Arribar tots plegats –si era possible– a estar amb la raó. Si no s’hi pot estar en contra, calia evidenciar-ho. Raonar, enraonar, era això: un exercici permanent, sempre obert, per acostar-s’hi. Fem un esforç personal i col·lectiu en aquest sentit –aquesta era la consigna que hi havia en el fons. Parlem-ne reposadament, aclarim les nostres posicions i opinions per tal de no caure en el perill funest de no estar al costat de la raó.

En un altre lloc he dit que Fuster és un pedagog i no un demagog. Ha estat un educador tant en el pla estrictament cultural, del pensament, com en el cívic, del comportament col·lectiu. Per això, perquè es vol raonable, perquè creu en les virtuts de la raó, mai no ha tractat, en els seus papers o en les seues converses i parlaments d’intoxicar ningú amb afirmacions primàries i abrandades, sinó que ha fet les seues propostes i els seus plantejaments d’una manera «raonable», tot deixant que el seu lector o el seu auditori pense, reflexione i trie. El seu objectiu ha estat moure voluntats i energies en una direcció constructiva i útil. És així com ell ha tractat d’animar els seus paisans. Diu:

Ben mirat, un poble renaixent no crea grans homes, sinó «grans ambicions» entre els seus homes. I és aquesta obertura a l’ambició el que permet que els ciutadans rendeixen i donen de si tot el que poden. Un poble renaixent és un poble ambiciós.

No l’entusiasme, doncs, no l’irracionalisme, sinó l’ambició. Com tampoc el desànim que sol produir-se davant les dificultats, sinó l’obstinació: «un pensa», escrivia, «en quant “pot” la voluntat d’un poble. Hauríem de reflexionar sobre això.»

I és que per a Fuster sempre podem una mica més del que creiem. I, quan fem menys del que podem, ho denunciarà: «Se’ns han afluixat els ressorts col·lectius, i per conseqüència s’estan frustrant, dissipant o banalitzant les vocacions individuals. Tornem a mancar d’ambició». I afegia: «hem deixat de ser un poble renaixent». Aquest és el pecat per a Fuster de cara a l’autoafirmació col·lectiva. Ho és, precisament, des de la seua ètica centrada en l’eficàcia, en la passió –només aquesta és noble– de construir.

No hi ha lirisme ni patetisme ni conceptualisme en l’obra fusteriana, ni tampoc en la seua relació humana amb els altres, fins i tot amb els més amics. El que hi ha en aquest escriptor tan «racionalista» és una presència permanent de la «personalitat» de l’autor darrere els seus escrits, fins i tot en els més circumstancials. Això, per paradoxal que puga semblar, és una experiència que qualsevol lector o interlocutor atent no pot deixar de sentir. Llegir, escoltar Fuster, no és sentir un discurs impersonal, sinó entrar en relació amb un jo que veiem dubtant, mesurant, amb reserves o restriccions mentals, assajant pam a pam, agudament, una qüestió o un fet.

Fuster ha estat acusat d’haver pensat, en el pla cívic, d’un manera massa «racionalista» i, per tant, equivocada. Se l’ha fet, fins i tot, responsable de la fallida del nacionalisme polític al País Valencià. La mateixa fórmula «Països Catalans» ha estat considera nefasta… No és ara el moment d’analitzar aquesta qüestió «nacional». Fuster en va fer, efectivament, un plantejament «racionalista». Això no vol dir, però, com creuen precipitadament els qui ara el critiquen, que no mesurés la gran distància que hi havia entre la realitat i la concepció que proposava per a modificar-la. El seu racionalisme era incompatible amb l’idealisme. El que passa és que no veia –racionalment– una altra alternativa més coherent, més realista i més eficaç. Sabia que hi havia molts problemes i molts obstacles, i que calia esforç i obstinació, i la mà esquerra necessària, per tirar endavant, a poc a poc. Sabia que no és suficient que una cosa siga raonable o «evident» perquè s’impose automàticament. Al contrari, pensava, com Bertrand Russell –un altre racionalista, recomanat per Fuster– que la raó no és més que una petita força, però que actua sempre en el mateix sentit. Era això el que l’inclinava, al capdavall, a un optimisme moderat. Ben mirat, va ser aquesta «petita força» la que ha transformat, si més no, culturalment, en trenta anys, el panorama del País Valencià… Fuster, doncs, no anava tan equivocat.

El diàleg, però, continua obert. La inauguració d’aquesta casa ofereix una bona oportunitat per continuar-lo. A partir d’ara podrem continuar parlant amb Fuster, repassant, inspeccionant el material que hi ha dipositat. Hi podrem fullejar els seus llibres, amb els seus subratllats o les seus notes al marge. Hi podrem llegir papers inèdits i la seua correspondència. S’obre, així, una nova etapa en les visites que es faran en aquesta casa. Sense ell, però també, d’una altra manera, amb ell.