Читать книгу Fuster, una declinació personal - Josep Iborra - Страница 20

Fuster no és un escriptor genial. És, sobretot, un escriptor intelligent. La intel·ligència és una de les qualitats més rares a partir d’un determinat nivell. És el cas de Fuster, que la tenia en un grau superior, com una gràcia especial que no sol prodigar-se. Escriptors amb talent, n’hi ha bastants; d’escriptors intel·ligents, ben pocs.

Voldria explicar-me una mica sobre aquest punt. La intel·ligència, una gran intel·ligència, permet de tenir un criteri sobre tot el que és diví i humà, permet raonar sobre totes les coses i fer-se’n una opinió. Amb el benentès que per fer tot això no cal disposar d’informacions exhaustives a propòsit del punt sobre el qual es vol raonar. Naturalment, l’home intel·ligent procura estar informat. Però la veritat és que no ho necessita massa. Arriba un punt –i això li ho he sentit dir jo a Fuster– en què un «ja en té prou». Una altra cosa és fer un estudi acadèmic o una investigació en qualsevol camp del saber. És el cas d’historiadors, científics, sociòlegs, etc. Moltes fitxes i, millor encara, talent o geni, poden donar un gran resultat. Però l’home intel·ligent, com qui no fa res, com qui descobreix una obvietat colossal, pot estar en condicions de fer una crítica decisiva, essencial a aquest resultat. Pensem, per exemple, en un Sartre, en un Heidegger, per citar dos noms ben famosos. El seu talent era gran, inqüestionable. No obstant això, fins a quin punt eren intel·ligents en el sentit i en la mesura que ho era Fuster? Ells tenien una capacitat de fabulació especulativa de primera categoria, eren capaços de construir complicadíssimes doctrines i admirables teories. Fuster no tenia aquesta capacitat, ni de bon tros. Aquestes construccions tenien molt a veure amb una gran capacitat d’abstracció, amb una gran informació filosòfica, amb una facultat especialitzada, genial, però ben poc a veure amb la intel·ligència, si l’entenem com la facultat de judicar d’acord amb l’evidència, amb les evidències, que encara que ho són, resulten difícils de constatar. Fuster havia pres el partit de les petites evidències, que són les d’una intel·ligència previnguda, aguda, penetrant, capaç d’opinar, i admirablement, sobre tot. El lector s’admira de no haver pensat ell una cosa tan òbvia i tan innegable.

Si he començat tractant aquesta qüestió és perquè una obra que té com a característica essencial la intel·ligència, és la més universal, la més apta per a ser llegida per qualsevol lector, no sols del domini del català, sinó d’arreu del món. Traduir Fuster –i això ho celebrem aquesta nit amb la presentació de la traducció italiana que Donatella Siviero ha fet del Diccionari per a ociosos i que Costanzo Di Girolamo ha presentat en una bona nota sintètica– és precisament una de les tasques que més reclamen els llibres de Fuster. Perquè si hi ha alguna obra traduïble és precisament la de Fuster. I no sols per la presència –quasi en exclusiva– de la intel·ligència en la seua obra, sinó perquè –i és una conseqüència del que acabe de dir– Fuster no és un escriptor gens localista. Ho comporta la mateixa naturalesa de la seua personalitat –intel·ligent– i, potser, per això mateix, el seu escàs gust pel localisme i el folklorisme en la vida social i cultural. Una cosa és la cultura popular tradicional, que ell respectava i desitjava que se’n fes l’inventari i l’estudi. Però una altra és la cultura normal, l’alta –més o menys alta– en la qual no veia amb bons ulls, crec, la presència d’elements populars –dialectals, folklòrics. Si més no, els evitava en la seua obra. Això fa que l’assaig fusterià –i paradigmàticament aquest Diccionari per a ociosos– no comporte un sistema de referències més o menys estrany per als lectors d’altres latituds. El sistema de referències fusterià es troba en l’àmbit de la intel·ligència i, per tant, qualsevol cosa que tracte resulta perfectament comprensible. Això ho ha vist perfectament Di Girolamo quan parla d’un possible públic format per lectors «simplement intel·ligents, que estimen la lectura, l’exercici de la raó crítica, la pràctica d’un il·luminat bon sentit».

Naturalment, hi ha també Nosaltres, els valencians o Combustible per a falles, o els estudis d’història cultural. Hi ha, sobretot, el combat pel seu país tal com ell l’entenia, però això forma part de la seua peripècia intel·lectual i autobiogràfica, començant pel fet mateix de néixer a Sueca. Ara bé, aquest combat respon, igual que la seua obra purament assagística, a les exigències de la intel·ligència. Fuster, doncs, hauria de ser més traduït i la seua obra hauria d’obtenir una recepció àmplia per part de la crítica i del públic. Confiem que això s’acabe produint. El mercat cultural és cada dia més confús, més arbitrari, més mercantilitzat, més pendent d’efímers best-sellers.

Ara, aquesta nit, felicitem-nos per aquest esdeveniment. Fuster hauria estat ben content de veure un llibre seu traduït a l’italià, una llengua –i una cultura– que tant estimava. Bona prova d’això és la traducció que va fer al català de Fontamara de Silone. En definitiva, es tracta sempre de començar i per això cal donar l’enhorabona a tots els qui han contribuït a fer possible la realitat que ara celebrem.