Читать книгу Fuster, una declinació personal - Josep Iborra - Страница 11

Un tema que va temptar sempre Joan Fuster va ser la peripècia històrica del català i, més concretament, la seua progressiva substitució pel castellà, tant en l’escriptura com en l’ús oral. El seu interès no era el d’un pur estudiós, personalment indiferent a la qüestió, sinó el d’un intel·lectual compromès amb una llengua, que era la seua. Per a ell no era un problema estrictament erudit, sinó viu, urgent, que calia resoldre de cara al present i al futur. És precisament aquesta voluntat la que el va moure a investigar què havia passat al País Valencià per arribar a una situació de submissió i depauperació nacionals tan ràpida.

La llengua era un factor clau per investigar. Especialment, calia explicar com el procés de castellanització es va manifestar d’una manera tan brusca –en el pla literari, si més no– durant les primeres dècades del segle XVI. Aquest fet tan insòlit portà Fuster a interessar-se cada vegada més per la història social del català, en l’àmbit valencià sobretot. Durant l’última etapa de la seua vida es dedicà intensament a treballar en aquesta obra. No la va poder dur a terme i només arribà a publicar, sobre la marxa, alguns estudis que revelen la riquesa i l’amplitud de la seua informació, així com l’interès de les explicacions i hipòtesis amb què la pensava. El llibre que acaba d’aparèixer és una mostra més, magnífica, del treball que tenia entre mans. És una edició de Les Constitucions del convent de Sant Josep de València, que conté un llarg i apassionant estudi preliminar.

Aquest manuscrit de la regla i les constitucions del convent de les monges de Sant Josep té un gran interès, perquè és l’únic que s’ha conservat de les diferents versions al català que circulaven pels convents valencians. A més, no apareixia ressenyat en les grans i petites bibliografies de què disposem. L’atzar el va fer arribar a la biblioteca particular de Joan Fuster. Ben mirat, n’era el destinatari més idoni. El manuscrit tenia el valor, d’entrada, de ser un document del valencià que es parlava a mitjan segle XVI. La seua existència planteja a Fuster un munt d’interrogants, que estudia i tracta de resoldre amb la seua perspicàcia habitual. N’hi ha un, sobretot, que el capfica: ¿com van arribar a familiaritzar-se els catalanoparlants, si més no a nivell de comprensió, amb el castellà?

L’estudi de Fuster no és sols una indagació intel·ligent sobre aquesta aventura –hi discorre com un detectiu excepcional–, sinó un examen meticulós i escrupolós dels aspectes lingüístics del text, incloent-hi els mínims detalls de la «vagabunda ortografia del manuscrit», així com del seu contingut.

Pel que fa al manuscrit, és una delícia llegir-lo, tant per la cadència d’una prosa ja llunyana com per les notícies que dóna de la vida d’un convent. Els nostres narradors inclinats a la «història ficció» hi podran trobar, crec, una bona matèria primera per fabricar-ne novel·les.