Читать книгу Fuster, una declinació personal - Josep Iborra - Страница 8

El propòsit bàsic d’aquesta tesi és examinar l’obra de Joan Fuster integralment considerada. He pensat que calia fer-ho, perquè la seua obra presenta aspectes que a primera vista en comprometen la unitat.

Des del punt de mira formal, hi trobem una gran varietat que passa per l’aforisme i la monografia, l’assaig i l’apunt de «diari», l’article i el poema. Des del punt de mira del contingut, la temàtica és, també, molt variada: idees generals sobre problemes ètics i estètics, polítics i socials, econòmics i filosòfics, estudis històrics sobre la realitat social i cultural catalana i, més en particular, valenciana, crítica literària i artística, comentaris sobre la nostra realitat lingüística, política i cultural.

Hi ha també el fet de la dispersió de l’obra de Fuster. Generalment, els llibres que ha publicat són reculls de papers diversos, inèdits o no i, de més a més, una gran part del que ha escrit es troba només en diaris i revistes. Això no sols dificulta una lectura integral de tota aquesta producció, sinó que la fa discontínua, fragmentària, desordenada.

El lector, per totes aquestes raons, no sap sempre què pensa realment Fuster sobre determinats temes, molt sovint tractats d’una manera provisional, esquemàtica i no sistemàtica, cosa que no permet una comprensió integral del seu pensament. Hi ha, encara, el seu estil irònic, brillant, que enlluerna i, alhora, desconcerta.

De tot això en resulta una imatge doble o contradictòria dels escrits de Fuster. L’amenitat pot presentar-se acompanyada d’una impressió de superficialitat o d’incoherència. Molts dels seus lectors no poden lligar el Fuster escèptic, que parla de temes generals, amb el Fuster compromès, que parla del problema nacional català.

Resumint tots aquests obstacles, podríem dir que el lector voldria un llibre de Fuster en què expliqués els seus principis, o el seu «sistema», per tal d’organitzar coherentment les seues opinions, inconnexes i disperses. En aquest punt, però, es troba d’entrada el malentès. Perquè si hi ha algun sistema de pensar fusterià és precisament el que es basa en un refús radical d’especular sobre els principis d’una manera doctrinal. Per a Fuster, l’exercici del pensament està lligat a un objecte concret. Mai no pot ser una reflexió abstracta de tipus especulatiu, sinó una indagació, una enquesta motivada per l’interrogant que planteja un fet qualsevol. Pensar és tractar d’aclarir la seua visió de les coses. Aquest treball, com que és circumstancial, no s’esgota mai. Fóra absurd, per a Fuster, arribar a una explicació general del món: no passaria de ser una invenció o una simplificació per tal que totes les peces encaixen en un tot. La unitat més profunda del pensament de Fuster es troba, precisament, en aquesta forma progressiva, concreta i inquisitiva d’acostar-se a les coses. És a dir, en el mètode, no en el sistema. El primer punt a subratllar-hi és el racionalisme. Hi ha en l’obra de Fuster una disposició permanent a guiar-se pel sentit comú, que, per a ell, és «el sentit de la realitat». Ara, aquest criteri té ben poc a veure amb la filosofia del sentit comú. En la mesura, precisament, que és una filosofia, ja s’aparta del sentit comú. Tal com Fuster l’entén, no és res més que la decisió d’examinar la realitat amb un criteri que ve donat per la raó i els sentits combinats. Una filosofia del sentit comú naturalitza dogmàticament una determinada ideologia que sol presentar, circularment, com una veritat fonamentada en el sentit comú. Per a Fuster, en canvi, el sentit comú és una disposició oberta, una inclinació a criticar els elements de judici de què disposem, si utilitzem la raó i els sentits combinats. Sense els prejudicis, encara que siguen del sentit comú. Per això, Fuster parla també de «disponibilitat permanent». Això li ha estalviat apuntar-se a qualsevol doctrina.

L’escepticisme de Fuster, però, no té res a veure amb el refús o la indiferència davant els valors. Senzillament vol dir que hi ha uns límits; que cal examinar les coses molt acuradament, perquè són molt complexes, que no es pot tenir la pretensió d’arribar a la veritat. És una interrogació i un intent, sempre renovats, de raonar una possible resposta. Una operació complicada, perquè cal «pesar-hi» moltes coses, mantenir-se molt a prop de les evidències petites i més a l’abast, com a pedra de toc. Aquesta orientació intel·lectual de Fuster l’oposa a qualsevol forma d’irracionalisme per captar la realitat.

L’altre eix que defineix el mètode de Fuster no és de tipus epistemològic, sinó ètic i biològic: el reconeixement de l’originalitat, la «singularitat imperiosa de cada home», el fet que «som irrepetibles». Així, si, d’una banda, el seu racionalisme implica la decisió de dubtar i examinar, tenint en compte les evidències disponibles, de l’altra, l’afirmació de les originalitats implica també un antidogmatisme respecte de la imatge que ens fem de l’home: un reconeixement de la seua realitat diferenciada, que s’ha de descobrir i respectar. La idea de la veritat eterna i la idea abstracta de l’home van sempre plegades al capdavall.

Escriure, per a Fuster, és una derivació del que acabe de dir: un examen de les coses, però fet des de la seua pròpia originalitat i en diàleg amb les altres originalitats. Fuster havia d’escriure assaigs, perquè és una forma que respon a aquesta doble exigència. He tractat de fer veure que la diversitat formal dels seus escrits es redueix a la forma assaig, entès com un examen i com una temptativa des de la seua situació personal. També l’humanisme de Fuster és la resultant dels pressupòsits anteriors. He intentat sistematitzar les seues posicions generals davant la vida i els homes. El lloc de l’home en el món i en la història, i la proposta ètica, social i política d’un «humanisme pendent», relativista, materialista i obert a les diferències personals i nacionals.

En la segona part d’aquesta tesi, dedicada a les seues posicions «nacionalistes», he tractat de fer veure que el seu humanisme és compatible amb el «nacionalisme», que en Fuster només vol dir l’exigència de viure com un home lliure entre homes lliures, de ser lliurement allò que som personalment i nacionalment. El realisme de Fuster el porta a no pensar-se d’una manera idealista, com un ciutadà del món. La realitat és local i hom és ciutadà d’algun lloc concret. De fet, Fuster critica les ideologies universalistes, cosmopolites i internacionalistes en la mesura que dissimulen una actitud nacionalista, negadora de les diferències de col·lectivitats sotmeses per ser més febles.

La consciència d’aquesta situació ha portat Fuster, en virtut del principi que cal remoure els obstacles que s’oposen a la llibertat, a examinar la història de la seua nació. Ho ha fet d’una manera racionalista, com un assagista, però també d’una forma militant. He resseguit el fil de la seua reflexió entorn de la problemàtica dels Països Catalans i, més particularment, del País Valencià, i he tractat sempre de subratllar que en aquesta anàlisi, i en les seues posicions, mai no ha deixat de seguir fidel als seus criteris intel·lectuals i morals. Història i política, racionalment enteses, s’han traduït en una pedagogia nacional, com l’obra estrictament assagística, que és en el fons també una pedagogia intel·lectual i moral.

Aquest plantejament general que acabe de fer molt sumàriament m’ha obligat a deixar de costat aspectes importants de l’obra de Fuster, que m’haurien desviat de l’esquema que he utilitzat, com ara els seus assaigs de crítica i d’història literària o els que ha escrit sobre art, tema del qual s’ha ocupat amb prou insistència. Crec, però, que havia de limitar-me al projecte bàsic que he intentat de dur a terme en aquest treball, perquè una perspectiva general del pensament de Fuster pot ser útil per a estudiar, monogràficament, aspectes particulars de la seua obra i pot ajudar també a corregir la visió contradictòria que se n’ha donat sovint.