Читать книгу Ciberètica - Josep Lluís Micó - Страница 17

El comerç electrònic és una modalitat de compra a distància que també ha proliferat en les darreres temporades. La mecànica és d’allò més senzilla: mitjançant una xarxa de telecomunicacions, generalment internet, s’efectuen compres i vendes entre botigues virtuals i ciutadans, d’empresa a empresa o de particular a particular. Aquest grup d’activitats inclou les subhastes per via electrònica des de pàgines com ara eBay.

En un estudi de l’Eurostat, l’oficina europea d’estadística, es diu que aproximadament tres de cada deu ciutadans residents al continent compren productes o contracten serveis per internet. No obstant això, aquesta proporció és enganyosa. El percentatge s’acosta al 60 a Dinamarca i Holanda i no arriba al 5 a Bulgària i Romania. Una altra dada representativa és la següent: un 15% dels particulars evita les compres electròniques per por a ser enganyat o perquè considera que el sistema no és segur.

La població de 45 a 64 anys va ser el segment en què més es va incrementar el 2010 el consum d’internet en les operacions bancàries, els llibres electrònics i l’ús de la xarxa als dispositius mòbils, segons l’informe de la Fundación Telefónica La Sociedad de la Información en España. Aquesta dada és la més destacada d’un escenari que es complementa amb l’èxit general del vídeo, que acapara gairebé el 40% del trànsit des de les connexions fixes i el 51% des de les mòbils, i el creixement de la inversió en el sector de les TIC malgrat el descens de la facturació.

En realitat, la banda ampla mòbil s’està convertint en un motor de la societat de la informació a l’Estat. Un 20,3% dels internautes navega mitjançant aparells mòbils, cinc punts més que el 2010. El recurs als ordinadors portàtils fora de la llar o la feina ha arribat al 24,3%. Telefónica té més de 4,3 milions d’usuaris de banda ampla mòbil, dues vegades més que l’any 2009 (un increment interanual del 58,7% que no hauria estat possible sense les tauletes tàctils –com l’iPad– i els telèfons intel·ligents). Aquestes eines competeixen amb el llibre de tinta electrònica, que apareixia a l’informe de 2009 com una aposta de futur i que, avui dia, genera tanta incertesa com entusiasme.

Gràcies també a internet, han aparegut comunitats virtuals basades en models cooperatius que han desenvolupat maneres de treballar i de relacionar-se exclusives del web 2.0. Per exemple, el peer-to-peer (P2P), que és l’intercanvi de fitxers entre iguals on un usuari posa a disposició de la resta una sèrie de continguts, tot assumint el paper de servidor. La majoria del material que hi circula són vídeos (més del 60%) i àudios. El principal conflicte derivat és que els particulars que ofereixen continguts no solen ser-ne els autors o propietaris, de manera que aquesta pràctica es considera una modalitat de pirateria.

Els inconvenients vinculats als blocs, una altra manifestació d’aquestes comunitats virtuals, són menors. Els quaderns de bitàcola digitals, que descansen sobre programaris generalment gratuïts (Blogger, Wordpress, etc.), recullen en ordre cronològic articles –apunts o posts– d’una persona o d’un col·lectiu. Moltes vegades són especialitzats: sobre ciència, tecnologia, literatura, viatges... Poden estar pensats específicament per acollir fotografies –fotoblocs–, vídeos –videoblocs–, etc. (Orihuela, 2006). Abans del creixement de les xarxes socials com Facebook, Google+ o Tuenti, dels serveis de microblocs com Twitter o Tumblr, la seva influència era superior a l’actual.

Les xarxes socials apleguen un conjunt de serveis concebuts per crear comunitats virtuals, això és, grups de subjectes units per interessos similars. S’articulen al voltant de conceptes diversos: per emmagatzemar material, com ara imatges –Flickr–; per establir relacions professionals –Linkedin, Xing–; per operar com a aparador d’una activitat concreta, per exemple la música –MySpace–, o per crear perfils i llistes d’amics –Facebook, Hi5, Tuenti– (Redondo, 2010). Tecnològicament parlant, han consolidat senzilles aplicacions d’ús comú en un únic espai: el correu electrònic, el xat, la possibilitat de pujar i baixar material, etc.

L’aliança entre tecnologia i cultura participativa ha servit per inventar aquestes xarxes, que fan accessibles les pel·lícules, la música, els llibres, etc. generats per l’economia de l’abundància. El sociòleg Gilles Lipovetsky sosté que en el moment de consumir es viu una part d’un mateix en què no hi ha dolor, només plaer (Lipovetsky, 2007). I el seu col·lega Zygmunt Bauman recorda que, mitjançant el consum, els individus són ells mateixos i alhora coincideixen amb els altres (Bauman, 2007). Amb el P2P s’ha passat d’una cultura de masses a múltiples comunitats d’interessos. O sigui, plaer sense límit en les successives coincidències amb el proïsme sense passar per intermediaris.