Читать книгу Ciberètica - Josep Lluís Micó - Страница 5

Mentre l’escriptor argentí resident a Barcelona Hernán Casciari explicava a la seva filla el conte tradicional de Hansel i Gretel, just quan li estava dient que els germans s’havien perdut al bosc, la nena va replicar: “No passa res, poden trucar al seu pare amb el mòbil”. A partir d’aquesta anècdota, l’autor va començar a reflexionar sobre com les noves tecnologies (un element primordial en el llibre que va publicar el 2010, El nuevo paraíso de los tontos) han canviat la vida quotidiana dels ciutadans del present. Casciari –que abans havia editat Más respeto, que soy tu madre, una novel·la que tenia un quadern de bitàcola com a plataforma de difusió i que va ser premiada a Alemanya com el millor bloc del món– parla de noves modalitats de relacions i pràctiques socials en una època en què qualsevol persona pot buscar a Google informació sobre el seu soci o la seva xicota (Casciari, 2010).

Els col·lectius modifiquen freqüentment els seus punts de vista, però amb prou feines se n’adonen. Quan ho fan, potser han transcorregut uns quants anys. Això és el que va succeir després del 1400 a les grans ciutats italianes del nord, especialment a Florència. Els seus habitants es van adonar aleshores que havien canviat, que no eren com a l’edat mitjana. Concedien una importància diferent als gustos i criteris dels seus avantpassats, tenien altres valors. A més, la seva alegria per la vida i la capacitat humana tenia bons aliats. Un ferrer alemany, Johannes Gutenberg, era autor d’un invent tan gran com el de l’alfabet dels fenicis: la impremta. I per casualitat, un aventurer, Cristòfol Colom, havia arribat a Amèrica el 1492, l’inici d’una nova època. Curiosament, en aquell moment ningú no tenia ni idea de què significaria aquell viatge.

La comparació entre la impremta i internet és tant òbvia com recurrent: són mecanismes de transmissió d’informació i de coneixement que han instaurat un nou ordre cultural, polític, econòmic i social en multiplicar i, per tant, democratitzar l’abast de les produccions anteriors (Piscitelli, 2005). Tanmateix, avui també seria escaient equiparar la posada en marxa del web amb el descobriment del nou continent, una fita força distinta de l’aterratge a la Lluna, el qual no ha tingut cap continuïtat.

Tant la xarxa com Amèrica són nous mons. O, com a mínim, es poden entendre com a novetats que han ampliat un univers que semblava tancat i gairebé exhaurit. Tot i que el territori d’internet no és físic, ningú no discuteix que aquesta innovació intangible ha servit per ampliar el camp d’acció de subjectes, empreses i administracions. Sobre el(s) terreny(s) per explorar, alguns han aplicat la mateixa base ètica o moral que seguien abans del(s) descobriment(s); també hi ha hagut qui ha adaptat les seves creences, actituds, costums i hàbits a la nova realitat; un tercer grup s’ha anat desposseint d’alguns dels seus valors d’abans a favor d’altres d’inèdits. Doncs bé, precisament d’això s’ocupa aquest llibre: de copsar la transformació axiològica que està comportant l’era digital, tot recordant que la tecnologia, per si mateixa, no és un valor aïllat.

Com al segle xv, milions de persones viuen immerses en un canvi qualitatiu difícil d’interpretar. La seva rellevància és màxima, els afecta. Malgrat això, la majoria d’individus no tenen més remei que centrar-se en el més urgent: la tasca de viure. A partir d’aquesta limitació, el propòsit d’aquesta obra és aportar proves –si més no, indicis– de la influència del catalitzador d’aquesta transformació –les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)– en els valors. Per complir aquesta comesa, convé acarar els discursos sobre allò digital i els fets que se’n deriven. Les aportacions teòriques en aquesta àrea són abundants, i sortosament també les estadístiques i els informes. Aquest llibre es basa en els resultats obtinguts en una cinquantena d’aquestes recerques, la majoria desenvolupades en els darrers cinc anys.

El primer capítol presenta els fonaments, l’evolució i les utilitats de les TIC; el segon, els conceptes relacionats amb els valors, les motivacions i les preferències que apareixen als apartats posteriors. En ambdós s’adopta majoritàriament el punt de vista de l’usuari –el més proper al lector–, però també hi ha referències a l’escala axiològica de les empreses del sector, de les companyies convencionals que operen en aquest nou entorn, dels actors polítics i jurídics, etc.

Encara que parteixen d’un marc general construït a escala internacional, als capítols tercer i quart, més específics i extensos, hi preval un enfocament en clau catalana, per l’origen de les dades recopilades i pel tractament a què són sotmeses, en l’òrbita d’aportacions com la del llibre Catalunya, reptes ètics (Castiñeira & Calsina, 2006). S’hi concedeix una atenció preferent als dispositius, serveis i aplicacions que han introduït més modificacions: els telèfons intel·ligents (smartphones), les xarxes socials, etc. I també als grups, els sectors o les activitats en què les transformacions han estat més profundes: l’educació de la infància i de l’adolescència, les indústries culturals, la privacitat i els estils de vida, l’economia, la política i fins i tot la guerra.

S’han evitat els maximalismes i les visions radicals en benefici de l’equilibri i la prudència. Els fanàtics de les noves tecnologies tendeixen a explicar-ho tot segons aquesta òptica. Menyspreen tot allò que no figura al ciberespai, que no es comunica pels dispositius mòbils, que no triomfa a Facebook, Twitter i YouTube. Substitueixen l’interès públic per l’interès del (gran) públic. El luddisme digital, és a dir, l’actualització de l’odi incondicional a les màquines que va iniciar l’obrer Ned Ludd quan va trencar un teler al segle xix perquè se sentia amenaçat, és un altre extrem que tampoc no està justificat (Sale, 1995). Els ciberdelictes o les addiccions digitals no són culpa d’uns aparells que també s’empren per salvar vides i curar malalties, per informar i entretenir els ciutadans, etc.

El professor Ferran Sáez Mateu apunta que pràcticament tots els programes d’entreteniment i la publicitat de la ràdio i la televisió del present parteixen d’una esfera axiològica postmoderna, d’acord amb una triple classificació en què aquesta categoria va precedida dels valors moderns i, abans, dels premoderns (Sáez Mateu, 2008, 78-84). Es tracta d’un entorn que es pot estendre a les TIC i que és governat per binomis complementaris, com ara la diversitat i la relativitat, la flexibilitat i la versemblança, la confluència i la comunitat, la identitat difusa i el relat fragmentari, el present i l’atzar, l’adolescent i el desordre creatiu, l’opinió pública i l’eslògan, la imatge i la marca, l’emoció i el plaer.

De la mateixa manera que els contemporanis de l’invent de la impremta i del descobriment d’Amèrica van experimentar una transició dels valors premoderns als moderns, les persones d’avui viuen el pas dels valors moderns als postmoderns, després de constatar que el projecte de la modernitat va fracassar en l’intent de renovar les formes tradicionals del pensament i la vida social, de l’art i la cultura, etc. (Vattimo, 1986). En les següents pàgines es fa una lectura d’aquest procés a través de la intervenció de les noves tecnologies.