Читать книгу Ciberètica - Josep Lluís Micó - Страница 9

El mètode més elemental per connectar-se a internet és un mòdem d’accés telefònic. Malgrat que li manquen els avantatges característics de la banda ampla, ha estat el punt d’inici de molts internautes i encara és una opció per als usuaris amb menys poder adquisitiu. En gairebé tots els països de la Unió Europea el grau de disponibilitat de línia telefònica a les llars és elevat, excepte a Àustria, Finlàndia i Portugal, on nombroses línies fixes han estat substituïdes per mòbils. De tota manera, a l’Estat espanyol l’accés a internet per la xarxa telefònica bàsica (banda estreta) pràcticament ha desaparegut. La meitat de les connexions el 2003 eren de banda estreta; set anys després, el 98% dels accessos eren de banda ampla.

El trànsit de dades a internet ha augmentat a causa de la popularització de les aplicacions dels telèfons intel·ligents i de l’eclosió del vídeo al web. El volum va créixer cada mes del 2010 en 12,7 terabytes (unitat d’emmagatzematge que equival a 1.012 bytes) i la previsió per al 2014 és de 42,1 terabytes, cosa que suposarà un increment del 232%.

Segons les operadores de telecomunicacions, la transformació és tan profunda que el seu negoci perilla si no es modifiquen les normes que han regit fins ara. Diuen que la despesa per millorar les xarxes és superior als ingressos que obtenen per la seva activitat i apunten en dues direccions per reconduir la situació: els proveïdors de continguts i els internautes.

Companyies com ara Telefónica han suggerit que els seus preus haurien de canviar per tal d’eixugar el perjudici que els causen les tarifes planes il·limitades. Insisteixen que l’usuari mitjà sufraga l’usuari intensiu, ja que el 80% del trànsit prové d’un escàs 20% de consumidors. La desproporció és més gran en la banda ampla mòbil: un 75% de circulació per un 5% d’internautes.

Espanya té les connexions més lentes i cares del seu entorn, en contrast amb el nord d’Europa, el Japó o Corea del Sud. I la indústria repeteix que només hi ha una sortida per conjurar el risc de congestió: infraestructures que permetin afrontar el repte amb garanties d’èxit. Les operadores estan angoixades davant la possibilitat d’haver de pagar sense ajudes el manteniment d’aquests equipaments perquè no seran elles les que aconseguirien més beneficis, sinó les companyies que treballen sobre les seves plataformes. Així, es pregunten fins a quin punt firmes que saturen el web gairebé sense invertir en xarxes (Facebook, YouTube, Apple...) no n’haurien de ser més responsables. A més, recorden que la regulació per a aquesta segona classe d’empreses és menys rígida que la seva.

L’aliança que va desfermar la polèmica mundial per aquest motiu, la van signar Verizon i Google. El primer és un proveïdor d’internet nord-americà amb més de 140 milions d’abonats; el segon, gairebé un producte de primera necessitat. La controvèrsia es va donar perquè va transcendir que es proposaven oferir per més diners serveis per a terminals mòbils diferents dels convencionals i excloure de les tarifes planes els continguts en línia addicionals, com ara les tres dimensions.

Es tracta d’un ultimàtum a la neutralitat de la xarxa. Fins fa poc al web no hi havia discriminacions motivades per la procedència, la naturalesa o la destinació de la informació. Per comprendre l’amenaça que plana sobre els telèfons d’última generació és recomanable saber que un únic vídeo de YouTube reproduït en un telèfon intel·ligent equival a un milió de missatges de text simultanis. No obstant això, a escala internacional encara no hi ha una solució inequívoca.

Hi ha operadors de països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE) que estan actualitzant les seves xarxes portant la fibra a domicilis, empreses i institucions (Marsden, 2010). Amb tot, l’ADSL segueix essent la tecnologia predominant de connexió. Renovacions com les del Japó o Corea del Sud són excepcionals.

Quant al nombre de connexions al món, la telefonia fixa ha estat superada per la mòbil, i això que aquesta és més recent. Hi ha dues raons que expliquen la situació: les xarxes de telefonia mòbil són més fàcils i barates de desplegar. La quantitat de línies mòbils continua creixent, malgrat que el grau de penetració en alguns països és prop de la saturació. De fet, a Europa la mitjana és del 120%, cosa que evidencia que hi ha més aparells que habitants.

Les xarxes de telefonia mòbil actuals possibiliten assolir velocitats mitjanes competitives amb relació a les de banda ampla en les xarxes fixes. Els internautes poden navegar sense problemes amb els dispositius portàtils. Tot i això, el ritme d’implantació de la tecnologia que sosté aquestes operacions és molt irregular (Benkler, 2006). La recerca aplicada a la telefonia mòbil ha ajudat a disminuir la grandària i el pes dels terminals, que, tot i tenir com a missió inicial la comunicació per veu, han incorporat funcions com ara l’agenda, la càmera fotogràfica i videogràfica, l’accés a internet, la reproducció de vídeo i so, el GPS, etc.

Però hi ha altres connexions. Quatre tecnologies distribueixen continguts de televisió, tant en la versió analògica com en la digital, tant en la gratuïta com en la de pagament. En primer lloc, la televisió terrestre, el mètode tradicional de difusió, efectuada per ones de ràdio transmeses per l’espai obert; en aquest apartat també hi hauria la televisió digital terrestre (TDT), la modalitat predominant a Catalunya. La segona classe és la televisió per satèl·lit, la qual, tal com indica la denominació, fa arribar el senyal als receptors via satèl·lit. La televisió per cable, la tercera fórmula, és una manera de proporcionar el senyal directament mitjançant un cable coaxial. Finalment, la televisió per internet tradueix els continguts a un format que pot ser transportat per xarxes IP –el protocol d’internet–; per això és coneguda com a TV IP. La televisió sobre terminals mòbils es va introduir el 2008 i encara està en desenvolupament.

A les llars cada vegada hi ha més aparells amb connectivitat. Els dispositius de caràcter personal, com ara les consoles de videojocs, els iPods o els iPads, també són habituals entre els membres de les famílies. La proliferació de les eines digitals normalitza la societat de la informació i, així, les xarxes, que es poden implementar a través de cables o bé sense fils (Wi-Fi), esdevenen equipaments necessaris en milions de cases (Doueihi, 2010). Programaris per fer videoconferències per internet, com Skype, han convidat una generació que no dominava les TIC a posar-se al dia per tenir la possibilitat de parlar amb parents (fills, néts, etc.) que viuen molt lluny.