Читать книгу Ciberètica - Josep Lluís Micó - Страница 20

Avui tothom parla de valors i ètica: polítics, científics, professors, mitjans de comunicació, tecnòlegs… Però en el present aquests conceptes tenen més bona reputació que no pas aplicació, potser? Es podria considerar que aquesta suposada preocupació és una moda?

Pràctiques i activitats com la banca ètica, la intel·ligència emocional aplicada a l’empresa, la responsabilitat social corporativa, el comerç just o el turisme solidari, entre d’altres, conformen aquesta tendència. La majoria sorgeixen amb les millors intencions, però és evident que fan servir l’ètica com un argument de màrqueting. En moltes ocasions, aquest mitjà moral és el més vàlid per arribar a un bon fi comercial. Tanmateix, hi ha oportunistes que volen aparentar que són ètics en la seva feina només per ofegar remordiments o despertar la simpatia de clients i usuaris.

El significat més antic d’ètica (del grec ethos, “comportament”, “costum”) remet al caràcter, a una cosa que s’aconsegueix mitjançant l’hàbit i que no tenim per naturalesa. Aquests hàbits neixen a partir de la repetició. Al llarg de la vida, un individu va realitzant accions, la reiteració de les quals genera hàbits, que, al seu torn, determinen actituds. D’aquesta manera, tot vivint, el subjecte es fa a si mateix. L’ètica s’ha acabat configurant com la branca de la filosofia que investiga les normes de la conducta per formular les regles que convenen per al màxim grau d’evolució psicològica i social (Marzano, 2009, 143). L’objectiu que li correspon com a disciplina és aclarir l’experiència humana de la moral, a més de reflexionar-hi i fonamentar-la. Perquè la moral té un abast més ampli que l’ètica, és per sobre d’allò físic, és allò que se sotmet als valors.

El filòsof alemany Georg Hegel (1942) va advertir que el compliment del deure (subjectiu) és abstracte. Perquè arribi a ser concret, cal que s’integri en l’obediència de la llei moral, la qual es manifesta (objectiva) a través de les normes i els costums de la societat. Per a la convivència normal, cal que predominin les tendències més adequades per al desenvolupament de la vida individual i col·lectiva. Aquestes orientacions s’imposen a la persona amb caràcter habitual i permanent, i perquè cadascú aprengui a qualificar els seus actes aquestes aptituds es constitueixen en allò que es pot anomenar sentit moral.