Читать книгу Crònica. Volum III - Miquel Parets - Страница 34

[26.] De la crueltat que féu lo governador de Lleyda ab los naturals d’ella

Don Gregorio Brito, de nasió portuguès, era governador de la plaça de Lleyda, lo qual se deya que era un cruel homo, que bé se demostrà en la crueltat que féu ab los naturals de dita siutat. Y fou: que los viures se li devien anar acabant y, per a que li durasen més y pugués entretenir més la plaça, husà de una estratagema molt mala, que fingí que sa alteza lo prínsep de Aucourt avia enviada una trompeta dient que fes de manera que los naturals de la siutat no patisen de menyar, que si avien de patir, que·ls tragués de la siutat y que·ls enviàs a son camp, que ell los proveiria (cosa que no s’era may pensada).

Y axí, manà, de prompte, que totes les dones y criatures y la gent més vella, que se’n passasen al camp del compte de Aucourt, que allà los donarían mantenimens. Y axí, per força ho per grat, una matinada los féu exir de la siutat, que, entre uns ho altros, eren dos ho tres-sens, entre dones y minyons y gent vella. Y com los de les primeres trinxeres dels nostros los veren, pensaren que era alguna sortida, los donaren alguna rrusiada de mosqueteria, de la qual ne mataren alguns. Y sabut lo que era —que·s vingueren agenollar als peus demanant misericòrdia—, ne donaren rahó a sa altesa. Y com sa altesa véu la picardia gran que Brito avia feta, de prompte li envià un correu dient que cobràs aquella gent, pus que ab falsia los ne avia trets, que, quant no, ell se aportaria de altre modo. Y ell respongué que no·n volia cobrar ningú; sa altesa tampoch no·n volgué cobrar ningú, sinó que·ls hi féu tornar. Y com lo traÿdor de Brito véu que·ls feya tornar, los girà les pesses de artilleria caregades de bales de mosquets y ne despararen algunes, de les quals mataren més de trenta presones. Y axí, no gosaren pasar avant, de modo que estigueren serca de tres dies que no eren de hu ni de altro, sens menjar sinó alguns pans de monesió que, de secret, los aportave algun soldat, que·n donaven un reyal de vuyt de cada hu.

Lo virey tingué compasió de la companya xicha, que no y marexien mal, y axí, manà que entrasen dins les trinxeres. Y de una crueltat ne vingué altra: que y avia molta dona gallarda y molta donzella, y molt ben posades, y molts cabos de nòstron exèrsit, en capa de donar-los cobro, las recolliren en sas tendas, y allí las violaven y llevaven sa honor, volguesen ho no volguesen, que la gent de bon discurs que u veya ne tingueren gran compasió y llàstima. Y axí, ho feren a saber a sa alteza, de hont manà que, so pena de la vida, que ninguna persona pogués tenir recullida en sa tenda, ni en altra part, ninguna dona de las rendidas de Lleyda; y també, de prompte, manà, a totes les dones y paysans que eren exits de Lleyda, que, vista la present, hisquesen de las trinxeres y se n’anasen per Catalunya, so pena de càstich; y axí ho feren. Ja pot pensar cada qual lo com restaren desemparades tals persones. Y com Brito los ne tragué de la siutat fou als 4 de octubre 1646, dia de Sant Francesc.