Читать книгу Semiidèntics - Muriel Villanueva - Страница 10

No hi hauria anat mai, a veure un espectacle de dansa pura mariconada si no m’hi hagués convidat la Rut. (Li calculo poc més de cinquanta anys, així que me’n treu uns dotze o tretze, però està boníssima i em cau bé. De tota manera tothom sap que la Rut és bollera, encara que ella vagi dient que passa de les etiquetes i que només és una ànima lliure, així que amb ella no sucaré.)

Ha estat a la sala de reunions, mentre esperàvem els equips respectius, un a cada punta de la taula, jo ja assegut, ella encara dreta barallant-se amb el projector. Miquel, què fas aquest vespre, tinc dues entrades per veure la Jove Companyia de Dansa de València i m’ha fallat l’acompanyant. Sensacional. Una excusa com qualsevol altra, però he dit que okey sense rumiar-m’ho un segon. Abans d’això no havíem parlat mai gaire, més enllà de l’ascensor i dels sopars d’empresa, perquè els nostres departaments fan tasques poc interdependents (bé, o són interdependents o no ho són, no es pot ser poc interdependents; això és: els nostres departaments fan tasques radicalment aïllades, probablement per això podem anar junts al teatre o al que sigui, dos caps de departaments interdependents no podrien anar mai de farra junts). Jo tenia claríssim que això d’avui acabaria en farra. Si no, per què hauria de xupar-me jo un xou de floretes i marietes de més de dues hores, eh?

Ens hem trobat a la porta del teatre. Ella ha baixat del taxi i jo, que soc un gentleman, m’hi he acostat amb el paraigua. Dos petons a les galtes. La Rut feia olor de perfum car. Gràcies, Miquel. Hem entrat del bracet per la porta daurada, deixant la pluja de les soles de les sabates a la catifa vermella, com un matrimoni de llarg recorregut (però d’aquells que encara follen (i follen bé)).

La sala, de les poques de Barcelona que no coneixia, no era immensa però tenia estil: seients de vellut amb braços de fusta tallada, llums d’aranya amb diamantets. Estava a parir. Teníem dues butaques estupendes, en una llotja de la primera planta, amb visió lateral, però molt a prop de l’escenari. La Rut estava impressionant (sensacional), vestit negre amb l’esquena descoberta, sabates de taló, cabellera castanya deixada anar, ben allisada, brillant. Jo intentava semblar a l’altura amb un trajo beix i una camisa gris perla, sense corbata. Abans de sortir de casa, m’havia repassat la barba i els cabells amb la màquina, al dos, com sempre. (Quan ella no mirava, em treia la suor de la calba amb un mocador que portava a la butxaca interior i corria a amagar-lo de nou.)

S’ha obert el teló i tothom ha callat. Llavors ha començat a sonar una música pretesament original, una bajanada electrònica, i un sol llum zenital ha il·luminat el centre de l’escenari. En aquell moment ha aparegut ell, sota la llum, vestit d’un blanc arrapat. De primeres no me n’he adonat. El seu moviment era hipnòtic, i només en veia el conjunt. Al cap de poc, però, quan ja n’havien sortit un parell més i tot l’escenari s’havia il·luminat, he pillat que no tenia l’avantbraç esquerre. El primer que m’he preguntat és per què no se n’havia posat un d’ortopèdic si havia de sortir a lluir-se davant de tanta gent. Entre aquesta pregunta i la següent, m’ha passat pel cap el meu germà Pol, no el seu nom ni el seu record ni el dolor per tot, sinó la imatge de la seva boca deformada. I el segon que m’he preguntat ha estat quina edat devia tenir el ballarí aquest, i si no tindria aproximadament l’edat del fill que vaig perdre; el fill que vaig perdre i que no tenia avantbraç esquerre. (He hagut de treure el mocador i assecar-me la calba, la cara i el coll.) Després m’ha passat pel cap la possibilitat boja que la meva pobra ex, tan ordinària ella, m’hagués mentit, aquella nit de Nadal fa tant i tant de temps. I a poc a poc, com un obsés, amb el mocador a la mà, he anat maleint cada pirueta, cada salt, cadascun dels altres vuit joves de la companyia, cada braç que passava per davant del seu rostre i tot allò que m’impedís de comprovar si s’hi assemblava (si s’assemblava mínimament a ella, a la noia que espio però que no em coneix).

No he maleït el teló. Quan s’ha tancat, jo ja ho havia entès tot i m’havia desmaiat.