Читать книгу Semiidèntics - Muriel Villanueva - Страница 19

El teu pare, Ariadna, em va deixar tirada. Ell a mi, em sents? Ell. A mi. Fica-t’ho al cap.

Ja està. No t’ho volia dir. Sempre he pensat que tenies dret a creure que en algun lloc tenies un pare mínimament decent, un desgraciadet que, per algun motiu, no havia pogut fer-se càrrec de tu. Però no. El teu pare no va voler, no va voler, fer-se càrrec de tu, que és molt diferent de no poder, ho entens? Poder podia, i tant que podia. I ni un duro, en tots aquests anys.

Menja’t això i no em miris amb aquesta cara. Vols més caldo?

Que no. Com vols que t’ho digui? No et diré com es diu.

És que al final t’ho has buscat, Ariadna, perquè portes... Quants anys fa, que saps parlar, eh? Portes mínim setze anys tractant-me com una merda perquè et penses que t’he pujat sola perquè m’ha donat la gana. Doncs no. Et penses que no somiava amb tenir marit i sogres i un gos i una segona residència o què?

Parlo amb la boca plena perquè em rota, que aquí la mare soc jo.

Em vaig buscar un bon partit i... Ni això, perquè em va trobar ell sense buscar-lo jo. Es va encapritxar de mi, perquè ho sàpigues, que jo als vint era una cucada, encara que llavors no me n’adonés. Ara amb quaranta em veig horrible i penso que... Bé, que em va prenyar i després em vaig passar sola bona part de l’embaràs, la pitjor part de l’embaràs. Et vaig parir sola. So-la. I vaig haver de prendre sola la pitjor deci...

Què?

Ja ho sé, coi, que no és culpa teva. Però escolta’m i no em tallis. I no et moquis a les mànigues, coi, quin fàstic.

Patates? No, de quètxup res, filla, cuidem-nos una mica, va.

Fumar fumo perquè em surt del cony. Aquí l’adulta soc jo.

Ja ho sé, que no és cosa teva si els meus pares... que no és cosa teva si no tinc ni pares. Ves a saber si tinc germans, jo. No és culpa teva, filla, ja ho sé, i què vols que et digui? Per això t’he aguantat la mala llet tants anys, però ja tens una edat, Ariadna, ja fa més d’un any que ets major d’edat, escrius cançons suuupermadures per tenir-ne dinou, que ho diuen hasta per la ràdio, i crec que ja pots entendre el que és que un home deixi tirada a una dona a mig embaràs només perquè se li ha creuat un cable als collons i no se’l sap ni treure.

Has de sopar amb la caputxa posada?

El teu pare era un covard. Un covard i un imbècil. Però que no et sàpiga greu portar el seu ADN, que covard i imbècil t’ho fa ser la vida, no la sang.

Nooo. Això no ho diguis. No és pitjor, ni molt menys, portar el meu.

Ets idiota, filla. Tan malament ho he fet? Com m’has pogut sortir així? Desagraïda. Una filla forrada de diners que permet que jo segueixi esllomant-me netejant escales.

Tens sort d’haver tret els meus ulls. Mira-te’ls.

Deixa el bistec i mira’m als ulls, coi, que no em mires mai.

Com que no? Jo a tu sí que et miro. T’he mirat sempre.

Ell? Res, negres. I era guapot, d’acord, apanyat, però juraria que ara ja deu ser calb. I d’acord que jo sempre he estat una pocapena, però et prometo que soc molt però que molt millor persona que ell. I no em negaràs que tenir els ulls verd olivera...

Ja ho sé, que no és un concurs.

Ets idiota. No vaig de poeta. A l’hospital m’ho va dir la llevadora, que aquest verd es diu olivera.

Menja, va, que estàs feta un secall. T’ho reescalfo?

Jo no. Jo no soc un secall. Jo estic fofa. De sempre.