Читать книгу Semiidèntics - Muriel Villanueva - Страница 8

Canto per no parlar. Per no escopir.

Un bloguer gilipollas que no aixecava un pam de terra va escriure una vegada que quan canto escupo, que el meu rap no és música, que només soc una cria mimada fotent criaturades, com si em conegués de res, com si sabés una merda de la meva vida. No. Jo sé què i per què canto i ho faig així perquè em surt dels ovaris. I el que passa és que alguns tios no suporten que una tia amb poques tetes i amb un micro ompli un estadi i posi la penya a saltar com boja.

Jo no escupo, joder, jo agafo les paraules i les cuso en frases que formen com imatges i sé que foten mal però només vull que obliguin a pensar, a pensar de debò, sense xarxa, a cor obert. I si pensar fot mal no és cosa meva. Que s’hi posin fulles. D’afaitar. O ja s’ho faran.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

Ara ja ho saps, que canto per no parlar perquè no tinc ningú.

Tinc un estadi desbordat, a petar d’un públic que salta i que aixeca els punys quan canto, però és com un mar dels de bandera vermella, que es remou i s’entortolliga i fa veure que respon als trons i fa veure que els putos llamps l’electrocuten, però que no escolta a ningú.

T’ho dic a tu, mirall, perquè jo sé que ets viu. Tu ets meu i jo soc teva, però ets líquid i hi ha algú a dintre teu, algú altre que no soc jo. I entre l’altre i jo no hi ha cap mena de boira.

Enganxo el nas a tu, fins a embrutar-te i tot. Llavors em miro als ulls. Em miro cada porus i cada puto error de l’epidermis, sento la pell tibant i les pestanyes em tremolen. I si em concentro molt puc quasi creure que el que hi ha a l’altra banda són carn i ossos, que hi ha algú viu, idèntic a mi, però no del tot. Algú que m’escolta, que em veu, que em diu que em mira i que és aquí. Algú a qui puc tocar.

No puc parpellejar. Si parpellejo tot se’n va a prendre pel sac, tot això se’m desintegra a les retines, fot un pet, desapareix. I em quedo sola, aquí, com sempre, un altre cop.