Читать книгу Semiidèntics - Muriel Villanueva - Страница 17

De nit i a casa de nou. Per fi. Amb tu.

Hem passat una setmana fent rodar l’espectacle per diferents sales, i se suposa que ha anat bé. Però a mi aquesta minigira m’ha matat. He provat de gaudir-ne, perquè, tal com diu la mare: «No tothom té la sort de tindre les teues qualitats físiques, la teua capacitat expressiva i una família que recolze una carrera artística». Però m’ha costat molt. Des de la primera nit, la de l’estrena a Barcelona, des que l’home eixe em mirà d’aquella manera abans de caure redó, no he vist més que conques buides en els ulls del públic, de cada persona de cada platea davant la qual hem ballat. No sé per què aplaudien, com si l’espectacle els agradara, si no ens miraven. Ens veien? Em veien?

Jo sent que només em veus tu. A casa s’està millor que enlloc.

Hauria hagut de portar-te de gira, però les habitacions eren compartides. La companyia té el pressupost que té. Per sort, estava a soles amb Àlex, però igualment... Ho entens, veritat, que amb dènou anys no puc anar passejant-me amb una nina de drap?

Abraça’m.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

Avui m’han fallat els dos i només et tinc a tu. Sandra havia d’estudiar per al teòric del carnet de conduir i Àlex havia quedat a prendre una copa. De tota manera ella té els pits massa grans i ell té el tòrax massa dur. Són dues qualitats que m’agraden però que, quan vull abraçar-los, m’irriten. Encara que ves a saber quantes són les peculiaritats del meu cos que els incomoden a ells, quan m’abracen i quan no. I això que no se saben entre ells.

En canvi tu ho saps tot.

T’ho dic a tu, Gretel, perquè et sent meua i em sent teu. Amb el meu braç i mig m’aferre a tu tan fort com puc. Ja ho saps, que abraçar-me a tu és l’única manera que trobe de descansar un poc.

Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella.

Pobra mare. S’ha matat per donar-m’ho tot, que no em faltara de res, i sobretot que no em faltaren abraçades, ni pit, molt de pit fins als tres anys, i jo seguisc enganxat a tu. Vaig dormir amb ella, al seu llit, fins als cinc. Jo t’abraçava a tu i ella als dos. I quan vaig tindre la meua pròpia habitació, que ella decorà amb vinils infantils, i el meu propi llit, s’esperava abraçada a nosaltres fins que m’adormia, i només llavors se n’anava a la seua habitació blanca i minimalista.

Una vegada em vaig enfadar amb tu perquè et vas passar el dia mirant pardalets feliços i núvols prims per la finestra sense fer-me ni cas i et vaig arrencar els ulls. I la mare regirà la casa de dalt a baix fins que trobà dos botons menuts i negres al fons d’un calaix i, ja més tranquil·la, s’assegué a la butaca del saló. Allà, sense haver-se enfadat un pèl amb mi però amb unes ganes de plorar molt evidents, te’ls va cosir a la cara per a que pogueres seguir mirant-me.

No ha provat mai de separar-nos. Per alguna estranya raó, ella ho entén. Jo no, Gretel. Però ella sí.