Читать книгу Semiidèntics - Muriel Villanueva - Страница 18

No em cal despertador. Em fot dels nervis, i no em cal. Estic programada. Les vuit del vespre, comença el meu dia. Surto del llit en pilotes, a aquesta hora, sola a casa, soc la puta ama.

Abans de pirar a la seva feina immunda, la Manuela em deixa un plat al microones. Jo el llenço a les escombraries i demano una pizza, o menjar xinès, o el que em roti. Avui sushi. «Vint minuts, senyoreta, i som aquí».

No és dia de convidar ningú ni de sortir a fer mal. Estic concentrada en temes nous.

Mentre espero el sushi em passo una aigua ben freda. Quan miro el plat de dutxa sota els meus peus, quan veig com ha perdut la brillantor, em venen al cap els jacuzzis resplendents dels hotelassos americans i em pregunto per què coi no m’he comprat ja un àtic assolellat al passeig de Gràcia o un xalet de quatre plantes a Sitges, amb un jardí de palmeres i rosers que desemboqui al mar. Corro aquesta merda de cortina de plàstic brut i em pregunto per què segueixo en un entresol de Sants sobre uns baixos abandonats, apalancada amb una mare tan penosa, per què no foto el camp i li assigno una pensió perquè deixi de passar el motxo, per què sento que li dec alguna cosa.

«La vida, em deus, em sents?», em diu. «Si tu sabessis el que em deus no em parlaries com em parles».

I jo no puc marxar d’aquesta merda de pis que fa pudor de tabac. Quin puto fàstic.

Persiana a mig gas, saleta en penombra, lampareta de peu, catifa de pèl llarg, cul enfonsat al sofà de vellut, dessuadora, caputxa, bermudes, capítol de sèrie xunga, crèdits estridents rere les plantes dels peus descalços sobre la tauleta, i ja no queda sushi. Un rot en honor al cuiner del japonès de la cantonada.

Em trec la caputxa i encara em noto els cabells mullats. Amb el puny de la màniga em netejo els mocs. Tanco el portàtil amb el peu i l’aparto. M’atanso al vidre de la tauleta. Al reflex endevino que ja toca repassar la part del cap que porto rapada i retocar el tint blau de les rastes.

M’aixeco i vaig cap a l’estudi. Encenc l’altre portàtil, el teclat, la caixa de ritmes, l’ampli, i em poso els cascos, fins als ovaris que el veí em doni copets a la paret.

Treballaré tota la nit en un tema nou.

Si n’estic satisfeta, així que surti el sol en faré una premaqueta, només de la part instrumental, i la passaré al Lost i a la Jèssika perquè la vagin escoltant i decidim si ho passem a la resta. A les set del matí em calçaré les vambes, em posaré una samarreta de tirants, em faré una cua, em clavaré la gorra de la invisibilitat, baixaré les escales fins al portal a tres esglaons per segon i sortiré a la placeta mentre em posaré els auriculars. Tot just començarà a fer-se de dia quan arrencaré a córrer. És així com em surten les lletres, esquivant la boira densa i eterna que porto davant dels ulls, escrutant el món, les voreres trencades, els passos de zebra esborrats, els arbres denigrats, mentre escolto la base.

Passaré pel carrer aquell només per comprovar un cop més si, quan m’aturo a beure aigua a la font on pixen els gossos, es mouen les cortines blanques del segon, si s’obren una mica, si ens creuem les mirades. Sé que no és un fan. Potser és una vella avorrida, o un pervertit que s’excita amb noies que no es depilen, o una nena malalta que no pot sortir de casa i a qui no pot tocar el sol. Algun dia, quan sàpiga qui és, li faré una cançó.

Tornaré a la meva cel·la després d’una hora fora.

Apuntaré quatre idees per a una possible lletra en un paper qualsevol.

Llavors vindrà el millor: ficar-me a l’habitació, tancar la porta amb pestell, abaixar la persiana, treure’m tota la roba, tirar-me sobre el llit, abraçar-me a tu, coixí, i caure en un son molt profund, molt profund, en què no recordaré haver existit.