Читать книгу Semiidèntics - Muriel Villanueva - Страница 13

Una altra nit d’hotel. Una altra habitació de cinc estrelles, avui amb vistes a un riu que sembla una autopista, probablement ple de cadàvers de rates, que em passa pel davant i no s’atura ni a saludar. Un altre botó d’ascensor d’ús exclusiu, un altre full plastificat que, en arribar a l’última planta, m’anuncia: Ira’s Staff. Aquesta gira pels Estats Units m’està matant. La majoria no m’entenen les lletres, però pel que veig a les xarxes hi ha pirats que s’han posat en sèrio a traduir-me per saber què dic i tot. La resta només fan bots. Per què salten i fan veure que els agrado? M’endevinen? Em veuen rere la boira?

Abraça’m.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

El llit sempre és calent, no el tinc mai buit, això m’és fàcil, però i què? Aquesta nit hi tinc una preciosa chicana tota tendresa i un barbut pèl-roig deliciós, i sí, ha estat molt, molt bèstia. Després s’han adormit abraçadets i me n’he anat, amb tu, al supersofà de la sala.

T’ho dic a tu, coixí, perquè et sento meu i em sento teva. Ja ho saps, que abraçar-me a tu és l’única manera d’aclucar l’ull i descansar una mica.

Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella.

Pobra Manuela. Només té dues dèries: que li digui mama i que li deixi rentar el coixí que porto a tot arreu des que em va deixar caure com una burilla a la llar d’infants. Li he dit molts nos en aquests dinou anys, però aquests dos són els més ferms. No em rentarà el coixí. I m’és igual, que em parís. Ella no sap fer de mama, ni que ho provi. La meva mare és un peix.

Què merdes faig pensant en ella en aquest sofà enorme, en una habitació que sembla una mansió, en un hotel que fa pampallugues en una ciutat flegmàtica?

Hauria de fer-ne una cançó, d’ella, però em vaig jurar no hi sortiria mai, als meus temes.

Tu tampoc hi sortiràs, em sap greu. Em fa vergonya, coixí meu, oi que ho entens?

Potser podria parlar de les mares solteres que van d’autosuficients, que engeguen els pares i els roben els drets a punta de pistola, que això sí que és un tros de tema, i no cal dir noms.

Ara penjaria un selfie abraçada a tu, somrient tots dos, que vegi tothom que bé que estem així, tan enganxats. En menys de quatre hores tindria cinquanta mil likes i mil comentaris dient que en pilotes estic molt bona. Però no et vull compartir. A tu no. Tu i jo som el que som.

Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella, i canta’m amb la meva veu: Preservo molt la meva soledat, com un gran bé l’acaricio i tempto. Ningú no sap el que a ella li dec. Ningú no sap el que a ella li dec.