Читать книгу Semiidèntics - Muriel Villanueva - Страница 16

M’havien donat uns paperots que havien de garantir la bona gestió de cada fase i de cada emoció apareguda mentre m’estimulava els pits. Dels requisits que una dona havia de complir per a aconseguir l’èxit del procés d’inducció de la llet materna, complia amb escreix el primer però em mancava, i molt, l’últim. És a dir, em sobrava desig per alletar un nadó però em faltava una àmplia, així com una d’escassa, xarxa de suport.

Havia notat créixer els pits, gràcies als fàrmacs, i probablement tenia la prolactina pels núvols, però no havia estat mai embarassada i la mare natura no em feia costat.

Odiava el tirallet.

No havia sentit mai a la vida tanta ràbia. Jo no soc així.

Odiava molt el tirallet però em contenia d’estampar-lo contra la paret, perquè sabia que en el fons era el meu millor, per no dir únic, aliat.

Havia començat a les nits, al llit, amb massatges amorosos als pits i pessics subtils als mugrons. Després havia afegit un segon intent diari, en alçar-me; en pijama i amb una infusió acabada de fer, em ficava al despatx i m’amorrava a l’ordinador, on buscava fotos de bebés encantadors. Però no eren fills meus. Sabia que no els alletaria mai i no em motivaven gens, per més carnosos, suavets i afamats que semblaren. Si m’assignaven una criatura en edat de lactar, encara que fora molt menuda, si no l’havia parida, ¿aconseguiria, només amb les seues ganes, treure llet dels meus pits tossuts?

No sabia quin era el moment adient per a passar dels massatges manuals al tirallet, així que vaig tirar d’intuïció, o del que fora; bàsicament em vaig cansar que Rut em diguera, cada vegada que em veia fer-me aquelles fregues:

—Blanqueta, si es tracta de fer massatges i pessics, jo m’hi aboco encantada, i amb la boca si vols. —I amb la punta de la llengua es repassava els llavis.

I jo pensava: D’acord que no vulgues fer de mama de ningú, que preferisques perdre’m que ser mare al meu costat, però no em faràs de filla, i menys de filla sexi, ni parlar-ne. Però no li deia res, només li girava la cara i ella em llegia el pensament.

Vaig provar el tirallet al lavabo, a la saleta, al dormitori, a la cuina, al balcó, al lavabo de l’institut a l’hora de l’esbarjo, amagada en algun racó de casa dels pares quan baixava algun cap de setmana... concentrada en imaginar que eren els llavis d’un bebé, concentrada en vídeos de parts curts i llargs, concentrada en qualsevol novel·la per tal de no pensar-hi més... cada quatre hores, cada tres, cada dues... cinc minuts per pit, sis, vuit, deu, dotze... I res. Odiava el tirallet.

I ara estava allà, a la meua cambra de bany cúbica i blanquíssima, asseguda sobre la tapa del vàter, sentint el zumzeig etern del petit electrodomèstic, mirant els meus mugrons enrogits, temptada de trucar a Francesc per a dir-li: Vinga, envia’m una foto del meu xiquet, que sabent que serà fill meu segur que les glàndules aquestes es motiven. Però no ho vaig fer. Perquè per a anar a buscar el mòbil havia de tornar a l’habitació i no tenia ganes de veure la cara sereníssima de Rut, fumant al balcó com una Greta Garbo, la seua cara de: Jo, Blanca, és que soc una ànima lliure, és que no soc ni lesbiana, perquè no soc res, jo, jo només soc jo, i punt, i no vull formar una família homoparental i anar a reunions de famílies homoparentals a demostrar que nosaltres també som famílies com les altres. Ves a cagar, Rut, ves a cagar, a tu el que et passa és que visualitzes la cara de ta mare mentre li expliques que la teua amiga Blanca és més que una amiga i que voleu procrear i et cagues en les bragues.

M’estava agafant fred. Vaig desconnectar el tirallet i em vaig posar dreta. L’espill em va tornar una figura fonedissa.

Probablement en sentir que el zumzeig de l’aparell es rendia un cop més, la Rut es va acostar a la porta i, sense obrir-la, em va dir des de l’altra banda:

—Ei, neni. Sobretot no et castiguis si no arribes a l’hospital rajant pels pits com una vaca lletera. Tampoc passa res si no ets la mare perfecta des del dia u, vale?

No pensava respondre a això.

Em vaig treure la bata, vaig col·locar l’estora a terra i em vaig ficar a la dutxa. Vaig passar la cortina blanca i vaig decidir que la canviaria per una de peixets, o d’ossets, o de globus aerostàtics de molts colors, entre núvols i estrelles.

Vaig obrir l’aigua i vaig penjar el telèfon allà dalt. Per uns segons vaig viure la il·lusió que, si m’escalfava els pits sota el raig d’aigua calenta i m’hi feia unes friccions precises pensant que en hora i mitja tindria el meu fill en braços, encara podria arribar a l’hospital dient amb la cara ben alta: Tinc llet, tinc molta llet, desborde llet, i vull alletar el meu bebé.

Però la il·lusió em durà el que dura l’aigua d’un termos elèctric.

Quan l’aigua es tornà gèlida em vaig quedar allà baix, amb el front contra la paret, refredant les llàgrimes, sorda a la tremolor. Ni gota. Ni rastre d’aquella primera gota blanca que només se m’apareixia en somnis, que es feia gran i enorme i ho inundava tot, aquella immensa gota blanca en què solia nadar com una papallona fins que sonava el despertador. Ni rastre.

Encara no el coneixia i ja em sentia mala mare.