Читать книгу Semiidèntics - Muriel Villanueva - Страница 9

Balle per no parlar. Perquè, si no balle, em tombe a terra a mirar el sostre i el cap comença a fer-me voltes i llavors em pose a desvariejar.

Una crítica de dansa parisenca escrigué fa un parell de mesos que la meua dansa és única perquè combine la força dels ballarins amb la delicadesa de les ballarines. Reduccionista i conservadora, tot i les ínfules. Escrigué això sense saber el que només saben els meus amics més íntims, perquè per a la majoria soc un xic, perquè en aquest món només es pot ser o xic o xica, i jo no tinc ganes de discutir.

I a mi ballar m’encanta, clar que sí, però només ho faig per no parlar. Ben mirat, la dansa és la meua manera de parlar, perquè jo parle amb el cos, així, botant i girant i alçant el braç que tinc sencer i el braç que tinc a mitges.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

Balle per no parlar perquè no tinc ningú.

Em faig meu l’escenari i deixe que em parlen els cossos, els cossos dels altres, i faig com que parle amb ells, sí, i els abrace, els alce, els imite i ens dobleguem els uns dins dels altres, ballem simetries i paral·lelismes, les xiques fan exquisideses, els xics ens tornem rajoles, i entre tots construïm miratges i el públic ens felicita però jo seguisc ficat en la meua quarantena infinita, en el meu silenci, que busca a la deriva altres silencis.

T’ho dic a tu, espill, perquè et sent meu i em sent teu, perquè eres líquid. Però hi ha algú dins teu, algú altre que no soc jo.

Apegue el nas a tu, quasi a tocar. Em mire als ulls. Em mire cada porus i cada error de l’epidermis, sent la pell estirada i les pestanyes em tremolen. I si em concentre molt m’adone que el que hi ha a l’altra banda són carn i ossos, que hi ha algú viu que viu en tu, idèntic a mi, però no del tot. Algú que m’escolta, que em veu, que em diu: «Et mire. Estic ací».

Si et travesse amb la mà, el toque.

«Estic ací, jo també, ací per a tu», li responc.