Читать книгу Semiidèntics - Muriel Villanueva - Страница 12

Estic sagnant, estic sagnant, estic sagnant.

Encara no he trobat la manera de dir-li que m’ha deixat prenyada i que ja estic de vuit setmanes, i ja estic sagnant. No el puc perdre. Ara no. Aquest no.

Aquest fill és del Miquel i ara sí que no el vull perdre.

Això és un càstig del cosmos per haver-me tret aquell altre als setze anys, per no haver volgut tenir la criatura d’aquell bavós de cambrer que em va arrambar al pinball del bar quan ja no quedava ningú i sense demanar permís.

I ara estic sagnant.

No podia ser, no podia ser, si és que no podia ser.

Com havia de ser possible que l’executiu més jove i amb més futur de l’empresa s’enamorés de l’escanyolida de cabells aixafats que als vespres els treu la merda dels despatxos i passa les escombretes als vàters en què caguen, eh? Com havia de ser?

La sang és un missatge del cosmos perquè baixi de la nòria i posi els peus a terra.

Taxi!

A urgències. A l’hospital més pròxim.

Ni una compresa, m’he posat. M’he espantat tant amb la idea de perdre el Miquel que ni m’he canviat les calces i vinc aquí amb les taques de sang resseca enganxades, amb els pèls del cony ajuntats per la sang solidificada.

De tota manera, si l’embaràs falla i no li explico res, doncs no sabrà mai res i tampoc no passa res, oi?

Pago el taxi amb un grapat de monedes. M’agafo la panxa per baixar del cotxe, com si en tingués, com si servís de res. M’acosto a les portes de vidre, i en veure’m s’obren soles, com si jo fos algú.

El noi del mostrador em mira amb cara de peix bullit, del pal que aquí en venen moltes a fer-se ecos de gratis amb l’excusa de les pèrdues. Si vols m’abaixo els pantalons aquí mateix, imbècil.

No em fan esperar gaire. No em creuen, de moment, però tenen un protocol, això sí, i no se la juguen amb les prenyades. Cadira de rodes i tot, com un papa de Roma.

Per sort deixen que em tregui les calces a soles, en un lavabo maco i net, i em donen una esponja màgica que la mulles i treu sabó tota sola. Intento netejar-me bé però sobretot no deixar això fet un Cristo, perquè la companya que ho netegi no té cap obligació d’aguantar segons què, no fotem. Repasso la pica amb l’esponja, i amb paper de vàter eixugo del terra les gotes d’aigua bruta. En incorporar-me em veig el careto al mirall i foto pena. M’he engreixat un altre cop i estic pàl·lida com sempre, no hi ha manera. Quins cabells de merda. Em faig una cua amb la goma que porto al canell però ni així.

Embolicada en un llençol de cintura en avall, surto del lavabo i em fan seure i obrir de cames. Tranquil·la, Manuela, respira, serà un momentet. La polla aquesta de plàstic congelada que em fiquen a dins per mirar què passa porta condó, quins collons. A mi no em ve d’aquí, doctora, però faci, faci. Ella i un tio de pràctiques, crec, es miren la pantalla, es parlen fluix entre ells, després em somriuen amb la típica puta condescendència. Està tot bé, Manuela, estigues tranquil·la. De vegades les pèrdues a l’inici de l’embaràs ens espanten però has tingut sort, està tot bé.

Diu això i després em pregunta que si estic preparada per a una notícia bomba i que respiri, que hi ha qui se n’alegra i hi ha qui s’espanta, però que a ella li sembla una gran alegria. Somriu, mira l’altre, que també somriu. A veure si s’està de rotllos i ho deixa anar ja, coi, tanta intriga, tanta intriga. Aleshores em mira amb cara de fada padrina i somriu massa i diu coses com placenta única i sacs amniòtics i bessonada i bessons idèntics.

Bessonada. Ha dit bessonada? Ho ha dit. Com collons m’ho faig per mantenir una bessonada? Em venen basques, el cor em puja a la gola, provo de respirar, tanco els ulls, em tremola un genoll.

No estic sola, no estic sola, no estic sola, aquest cop no.

Penso en el Miquel, en els pares tan macos que diu que té i que diu que me’ls vol presentar, penso en ells i en si no el desheretaran per voler ser pare als vint-i-dos amb una pobra noia de vint-i-un que no té ni per a pipes i en com els caurà la bava quan pensin en una bessonada i evito pensar en el meu pare, que semblava mut, i evito recordar una mare de qui en realitat no recordo res més que els colzes enganxats a la barra de qualsevol bar.

Penso en el Miquel i penso en bessonada i tanco els ulls i somric i deixo caure el cap sobre la butaca, encara oberta de cames.